Es mantenen els jutjats especialitzats per procediments de nul·litat de clàusules abusives en préstecs hipotecaris

La Comissió Permanent del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) va aprovar el passat 28/12/2017 el nou pla d’especialització de jutjats en matèria d’accions individuals sobre condicions generals incloses en els contractes de finançament amb garanties reals immobiliàries en què el prestatari sigui una persona física.

En vigor des d’ahir 1/01/2018, el pla substitueix l’anterior, en vigor des de l’1/06/2017, que va especialitzar un total de 54 Jutjats de Primera Instància (un per província i un en cada una de les principals illes de les Canàries i de les Balears).

El pla només preveu l’augment del número de jutges en mig centenar, així com també incrementar els lletrats de l’administració de justícia, entre d’altres mesures que suposen un pedaç a una solució que d’inici no va ser la més encertada. Com ja hem anat manifestant en algunes ocasions, que el pla s’hagi prorrogat amb alguns canvis no és una bona notícia a priori, atesa l’acumulació i el retard que aquests jutjats especialitzats tenen a dia d’avui.

Per més informació, us deixem la nota de premsa emesa pel CGPJ.

Anuncis

Costes en procediments de nul·litat de clàusules abusives abans de la STJUE 21/12/2016

judge-1587300_960_720

Costes sí? Costes no? L’interès que suscita aquesta qüestió és important especialment si sobre la mateixa ja s’ha pronunciat el Tribunal Suprem de forma clara. És per aquest motiu que ens en volem fer ressò avui.

Abans d’entrar en el fons, cal que centrem en quin supòsit de fet ens trobem. Es planteja al Tribunal Suprem si procedeix la condemna en costes a l’entitat bancària demandada en instància quan la qüestió prejudicial sobre la retroactivitat de la nul·litat de les clàusules terra al TJUE es trobava pendent de resolució abans de dictar-se la sentència en instància i posteriors recursos. L’entitat bancària recurrent al·lega que el fet que la retroactivitat “limitada” que declarava la Sentència del Tribunal Suprem de 9/05/2013 s’hagués posat en dubte a través d’aquesta qüestió prejudicial al TJUE, hauria de comportar no l’aplicació de la regla general del venciment (article 394.1, paràgraf primer de la LEC), sinó que s’apliqués l’excepció continguda en el mateix apartat 1 in fine, és a dir, que no se li imposin les costes de les instàncies per presentar el cas seriosos dubtes de dret sobre l’abast temporal dels efectes restitutoris de la nul·litat de la clàusula terra.

La Sentència del Tribunal Suprem 419/2017 de 4 de juliol, malgrat que reconeix que no manca de fonament el recurs de l’entitat bancària atès l’acord de la sala de 27/01/2017 sobre criteris d’admissió dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal, el qual preveu que el caràcter sobrevingut de la doctrina jurisprudencial pugui considerar-se per a resoldre sobre costes; no pot prescindir-se de certs elements tan rellevants en el cas concret com que: 1) el pronunciament afecta directament un consumidor que guanya en el litigi, i 2) que el canvi de doctrina jurisprudencial es deu a una sentència del TJUE (la de 21/12/2016) que es fonamenta essencialment en el dret dels consumidors a no estar vinculats per una clàusula abusiva. A més, entén que la modificació de la jurisprudència nacional es deu al que resol el TJUE i que el principi d’efectivitat del Dret de la UE no pot conculcar-se per una salvaguarda tan elevada de la seguretat jurídica que impedeixi o dificulti aquesta eficàcia del Dret de la UE.

Per tant, resol:

Pues bien, en virtud de todas las anteriores consideraciones esta sala considera que el criterio más ajustado al principio de no vinculación del consumidor a las cláusulas abusivas y al principio de efectividad del Derecho de la Unión es que las costas de las instancias en casos similares al presente se impongan al banco demandado. Las razones en que se concretan esas consideraciones son las siguientes:
1.ª) El principio del vencimiento, que se incorporó al ordenamiento procesal civil español, para los procesos declarativos, mediante la reforma de la Ley de Enjuiciamiento Civil de 1881 por la Ley 34/1984, de 6 de agosto, es desde entonces la regla general, pues se mantuvo en el art. 394.1 de la vigente Ley de Enjuiciamiento Civil de 2000 , de modo que la no imposición de costas al banco demandado supondría en este caso la aplicación de una salvedad a dicho principio en perjuicio del consumidor.
2.ª) Si en virtud de esa salvedad el consumidor recurrente en casación, pese a vencer en el litigio, tuviera que pagar íntegramente los gastos derivados de su defensa y representación en las instancias, o en su caso de informes periciales o pago de la tasa, no se restablecería la situación de hecho y de derecho a la que se habría dado si no hubiera existido la cláusula suelo abusiva, y por tanto el consumidor no quedaría indemne pese a contar a su favor con una norma procesal nacional cuya regla general le eximiría de esos gastos. En suma, se produciría un efecto disuasorio inverso, no para que los bancos dejaran de incluir las cláusulas suelo en los préstamos hipotecarios sino para que los consumidores no promovieran litigios por cantidades moderadas.
3.ª) La regla general del vencimiento en materia de costas procesales favorece la aplicación del principio de efectividad del Derecho de la Unión y, en cambio, la salvedad a dicha regla general supone un obstáculo para la aplicación de ese mismo principio.
4.ª) En el presente caso, además, la actividad procesal del banco demandado no se limitó a invocar a su favor la anterior doctrina jurisprudencial de esta sala sobre los efectos restitutorios derivados de la nulidad de la cláusula suelo. Muy al contrario, como con más detalle resulta de los antecedentes de hecho de la presente sentencia, antes de contestar a la demanda pidió la suspensión del curso de las actuaciones por prejudicialidad civil; al contestar a la demanda planteó dos excepciones procesales, se opuso totalmente a la nulidad de la cláusula suelo, no solo a la restitución de lo indebidamente cobrado en virtud de la misma, y reiteró su petición de suspensión por prejudicialidad civil, interesó subsidiariamente el sobreseimiento del litigio y, para el caso de no acordarse este, solicitó la desestimación total de la demanda; al recurrir en apelación reiteró de nuevo su petición de suspensión del curso de las actuaciones por prejudicialidad civil, pese a que ya había sido rechazada en la audiencia previa, e interesó la revocación total de la sentencia de primera instancia, es decir, no sólo del pronunciamiento que condenaba al banco a devolver todo lo percibido en virtud de la cláusula suelo; y en fin, al personarse ante esta sala, cuando todavía no se había dictado la sentencia del TJUE de 21 de diciembre de 2016 , interesó la inadmisión del recurso de casación del consumidor demandante, pero insistió en esta misma petición de inadmisión, con carácter principal, incluso después de haberse dictado dicha sentencia y ser entonces ya evidente que el recurso de casación estaba cargado de razón y correctamente formulado.

Sobre aquesta qüestió s’ha pronunciat novament el Tribunal Suprem en Sentència recent: la 554/2017 d’11 d’octubre, la qual reitera els arguments de la 419/2017 de 4 de juliol, transcrita anteriorment.

Reclamació de despeses de formalització de préstec hipotecari: criteris a Barcelona

Transcorreguts uns mesos des d‘aquest article sobre la reclamació de despeses als SAC, i després que la competència per a conèixer de procediments de declaració de nul·litat de clàusules abusives incloses als préstecs hipotecaris s’atribuís a jutjats provincials especialitzats per acord del CGPJ, és torn d’analitzar quina està sent la resposta que aquests òrgans jurisdiccionals donen a aquest tipus de reclamacions quan es tracta de la clàusula de despeses.

Permetin-me que no entri a valorar a fons la mesura de “traslladar” el coneixement d’aquest tipus de procediments a les capitals de província, perquè si ho fes m’estendria més del que voldria en aquesta qüestió, i consegüentment, menys en l’objecte d’aquestes línies. Però sí que els vull apuntar breument que des d’un bon inici n’he estat ferma crítica: lluny d’apropar la justícia al ciutadà, a més conculcar el principi del jutge predeterminat per la llei, entenia que si no es dotava de mitjans suficients aquests jutjats provincials, la mesura suposava un escull més a la ja de per si lenta resolució dels procediments judicials, ja que l’acumulació de reclamacions arribaria de seguida, atesa la manca de solució de les entitats bancàries per la via extrajudicial aprovada pel RDL 1/2017.  A dia d’avui el col·lapse és total i els propis jutges demanen que l’acord del CGPJ de creació dels jutjats provincials especialitzats quedi sense efecte.

Doncs bé, quins són els criteris que està seguint el Jutjat de Primera Instància 50 de Barcelona (el jutjat especialitzat per a tots els afectats de la província de Barcelona)?

  • Declara la nul·litat de la clàusula de despeses per abusiva, però, contràriament a la doctrina juriprudencial del TJUE, entra a moderar-ne els efectes. I com ho fa?
  • Doncs condemnant a l’entitat bancària a retornar només el 50% de les despeses de notaria, registre i gestoria. I ho argumenta atenent a què de l’atorgament del préstec hipotecari beneficia a les dues parts: consumidor i entitat bancària.
  • No condemna a l’entitat bancària a la devolució de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats en aplicació de la legislació reguladora de l’impost, en concret l’article 29 del Text Refós de la Llei de l’impost i l’article 68 del Reglament.

La recomanació, atès el col·lapse existent a aquests jutjats que fa preveure que les peticions dels jutges de deixar sense efecte l’acord del CGPJ puguin ser ateses, així com també atès el criteri d’aquest jutjat, si la reclamació de declaració de nul·litat de clàusules abusives ho és només d’aquest tipus de clàusules, seria esperar a què la competència per aquest tipus de procediments retornés als jutjats de primera instància territorials corresponents. Per tant, prudència.

FAQ: si tinc una clàusula sòl, puc reclamar al banc el total del que he pagat en aplicació d’aquesta clàusula?

Tothom té força clar que la clàusula sòl incorporada a un préstec hipotecari és abusiva i, per tant, nul·la. Aquesta és avui una qüestió indiscutible.

Ara bé, si tinc una clàusula sòl al meu préstec hipotecari i aquesta és nul·la per abusiva, recuperaré el que hagi pagat de més durant la vida del préstec en aplicació d’aquesta clàusula?

Prèviament a donar resposta a aquesta pregunta, cal conèixer quin és l’estat de la qüestió a data d’avui.

Segurament teniu en ment la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013. En ella el TS declarava nul·les les clàusules sòl incorporades als préstecs hipotecaris concedits per les entitats BBVA, Abanca (Novagalicia) y Cajamar, arran d’una demanda col·lectiva, que no individual, que amb base a la Llei 7/1998, de 13 de maig, sobre Condicions Generals de la Contractació sol·licitava que se la declarés nul·la. En anar per la via d’aquesta llei, tal i com ella mateixa estableix (al seu article 12 ens parla dels efectes de l’acció de cessació), els efectes de la declaració de nul·litat només tindran lloc a partir de la sentència. I així ho declarava aquesta Sentència del Suprem de 9 de maig de 2013. En aquell moment, molts van creure que en cas de declarar la nul·litat d’una clàusula sòl només es tindria dret a recuperar les quantitats pagades en aplicació de la mateixa des del 9 de maig de 2013.

I és que cal tenir en compte que per a la declaració de nul·litat d’una clàusula sòl incorporada a un préstec hipotecari existeixen dues vies: la demanda col·lectiva basada en la Llei 7/1998, de 13 de maig, sobre Condicions Generals de la Contractació; i la individual, per a un contracte de préstec concret. Si es va per aquesta última via, la nul·litat que es declara de la cláusula sòl suposa en aplicació del Codi Civil espanyol (article 1303: “Declarada la nulidad de una obligación, los contratantes deben restituirse recíprocamente las cosas que hubiesen sido materia del contrato, con sus frutos, y el precio con los intereses, salvo lo que se dispone en los artículos siguientes.”) que aquesta clàusula no ha existit mai, és a dir, que la clàusula es tingui per nul·la des de la data de la firma del contracte, suposant així, doncs, que els efectes de la clàusula sòl es retrotraiguin al principi, es tinguin per no produits i, per tant, es tingui dret a ser reintegrat del que s’hagi satisfet en aplicació de la mateixa.

Aquest és el meu criteri i el de la majoria d’advocats, ja que en el cas de demanar la nul·litat d’una clàusula d’un contracte concret, suposa que aquesta no hagi existit mai i, per tant, que el que s’hagi pagat de més en aplicació de la clàusula sòl, s’hagi de retornar

Però és o ha estat així com ho han interpretat els nostres Jutjats i Tribunals? La resposta és no.

Des de la Sentència del Suprem, el criteri de les diferents Audiències Provincials no ha estat uniforme, havent adoptat diversos criteris quan se’ls ha plantejat la resolució de demandes de nul·litat de clàusules sòl incorporades a un préstec concret. Quins efectes té aquesta nul·litat? Retraoactius només fins a 9 de maig de 2013 perquè és la data en què és dictada la Sentència del Tribunal Suprem? O retroactius des que es va signar el contracte, tal i com és inherent a la nul·litat i com estableix el propi Codi Civil?

La disparitat de criteris es pot concretar i resumir de la següent manera. Certes Audiències Provincials o Jutjats consideraven que la Sentència del TS establia un criteri jurisprudencial en relació als efectes de la declaració de la nul·litat de la clàusula sòl, criteri que havien de seguir; mentre que d’altres consideraven que el criteri no era aplicable perquè en un cas s’estava davant d’una demanda col·lectiva mentre que en els seus casos no. Davant d’això, tanmateix, el Tribunal Suprem va voler fixar un criteri pel cas concret i finalment va decidir en les Sentències de 25 de març de 2015 i 29 d’abril de 2015: que la nul·litat d’una clàusula sòl, anés per la via que anés, col·lectiva o individual, comportaria només recuperar les quantitats pagades en aplicació de la clàusula des del 9 de maig de 2013. I per vestir aquesta decisió certament mancada de lògica d’acord amb el que estableix el Codi Civil sobre la nul·litat radical, s’empara en la necessària seguretat jurídica que ha de regir les relacions contractuals, quan realment  la fixació d’aquest criteri sobre la retroactivitat limitada de la nul·litat de la clàusula sòl poc té a veure amb la interpretació del Dret, i molt amb no perjudicar les entitats bancàries.

Descontents amb això, certs advocats i certs jutges (Jutjat Mercantil de Granada, Audiències Provincials de Castelló, Alacant, Zamora, etc.), en procediments on es demana la nul·litat de clàusula sòl en préstecs concrets, han plantejat qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per tal que resolgui si el que ha dut a terme el Tribunal Suprem és incomplir amb la normativa europea: quan una clàusula és declarada nul·la per abusiva, el jutge no en pot moderar els efectes de la nul·litat; això és el que estaria fent el Tribunal Suprem.

Aquestes qüestions prejudicials encara es troben pendents de resolució, però sembla que la Comissió Europea es decanta per considerar que el criteri del Tribunal Suprem és contrari a la normativa europe en l’informe de 13 de juliol de 2015 presentat en l’assumpte C-154/15, qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil núm. 1 de Granada.

Per tant, si bé crec que és possible reclamar pels imports que s’hagin satisfet al banc en aplicació de la clàusula sòl durant tota la vida del préstec hipotecari, per prudència, i tenint a tocar la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (sembla que ha de tenir lloc a finals d’abril) esperaria a tenir-la abans de reclamar el total de les quantitats pagades en aplicació de la clàusula sòl.

Fins el 8 d’octubre per apel·lar l’Auto que ens desestima l’oposició a l’execució hipotecària per existència de clàusules abusives al títol

Vinculat amb l’article anterior, i arran de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 17 de juliol de 2014 que comentava en aquestes ratlles, els deutors hipotecaris afectats per un procediment d’execució hipotecària poden estar des de dissabte una mica més animats. I és que el BOE publicava el dissabte el Reial Decret-Llei de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la Disposició Final 3ª del qual modifica la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) en relació al procediment d’execució hipotecària, tot permetent que el deutor hipotecari que veu rebutjada la seva oposició a l’execució que ha fonamentat en l’existència de clàusules abusives en el títol, en la pròpia escriptura del préstec, pugui recórrer en apel·lació.

Fins ara això no era possible i només l’executant, el banc, podia recórrer l’auto que resol sobre l’oposició que efectua el deutor en cas que aquesta oposició s’estimi i la resolució ordeni el sobresseïment de l’execució.

En concret, aquesta Disposició Final 3ª estableix:

Modificación de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil.

El apartado 4 del artículo 695 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, queda redactado en los siguientes términos:

“4. Contra el auto que ordene el sobreseimiento de la ejecución, la inaplicación de una cláusula abusiva o la desestimación de la oposición por la causa prevista en el apartado 1.4º anterior, podrá interponerse recurso de apelación.

Fuera de estos casos, los autos que decidan la oposición a que se refiere este artículo no serán susceptibles de recurso alguno y sus efectos se circunscribirán exclusivamente al proceso de ejecución en que se dicten”.

D’aquesta modificació de la LEC que permetrà recórrer en apel·lació no només al banc sinó també a l’executat, igualment en podran gaudir aquells executats que es trobin en ple procés d’execució hipotecària, sempre i quan l’habitatge encara estigui en possessió de l’executat (és a dir, s’hagi produït la subhasta i adjudicació de la finca al banc però encara no hagi tingut lloc el llançament, altrament el “desnonament”, l’abandonament forçós de l’habitatge). Això és així d’acord amb el que estableix la Disposició Transitoria 4ª del nou Reial Decret-Llei esmentat, que en concret estableix el següent:

1. Las modificaciones de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, introducidas por la disposición final tercera del presente real decreto-ley serán de aplicación a los procedimientos de ejecución iniciados a su entrada en vigor que no hayan culminado con la puesta en posesión del inmueble al adquirente conforme a lo previsto en el artículo 675 de la LEC.

2. En todo caso, en los procedimientos de ejecución en curso a la entrada en vigor de este real decreto-ley en los que se hubiere dictado el auto desestimatorio a que se refiere el párrafo primero del apartado 4 del artículo 695 de la LEC, en la redacción dada por este real decreto-ley, las partes ejecutadas dispondrán de un plazo preclusivo de un mes para formular recurso de apelación basado en la existencia de las causas de oposición previstas en el apartado 7º del artículo 557.1 y en el apartado 4º del artículo 695.1 de la LEC. Dicho plazo se computará desde el día siguiente a la entrada en vigor de este real-decreto ley.

3. La publicidad de la presente disposición tendrá el carácter de comunicación plena y válida a los efectos de notificación y cómputo de los plazos previstos en el apartado 2 de esta disposición, no siendo necesario en ningún caso dictar resolución expresa al efecto.

Aquest Reial Decret-Llei entrava en vigor el passat dilluns 8 de setembre, la qual cosa suposa que el termini per recórrer s’obri per als deutors hipotecaris en fase d’execució fins el 8 d’octubre.

Nova oportunitat des d’Europa als afectats per la hipoteca

Els últims dies del mes passat, tal i com faig cada mes, vaig enviar a La Torre el meu article per a l’edició impresa del diari del mes següent, és a dir, de setembre. Avui, però, i des del passat dissabte 6 de setembre de 2014 que es va publicar al BOE el Reial Decret de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la situació ha canviat i ha quedat regulada tal i com expliquem en el post de data posterior a aquest. 

El passat 17 de juliol els afectats per la hipoteca tornaven a veure com des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) se’ls donava alè a seguir lluitant pel seu habitatge en el marc d’una execució hipotecària. Una nova sentència que, com la del cas Aziz del 14 de març de l’any passat, qüestiona el procés judicial que ha de resoldre l’impagament de la hipoteca. Qui es trobi en ple procés de “desnonament” té una oportunitat més per frenar la pèrdua del seu habitatge.

La resolució del TJUE neix de la qüestió prejudicial que l’Audiència Provincial de Castelló planteja en relació al recentment reformat  article 695 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) (per la Llei 1/2013, de 14 de maig, fruit de la sentència Aziz, introduïnt la possibilitat d’oposar-se per l’existència de clàusules abusives en el préstec hipotecari), que regula el tràmit d’oposició del deutor, la seva resolució i els seus efectes. En concret, el seu apartat 4 estableix: “contra l’auto que ordeni el sobresseïment de l’execució o la inaplicació d’una clàusula abusiva podrà interposar-se recurs d’apel·lació. Fora d’aquests casos, els autos que decideixin l’oposiciò a què es refereix aquest article (el 695) no seran susceptibles de cap recurs”. I això què vol dir? Doncs que només podrà apel·lar la resolució el banc en el cas que aquesta resolució li sigui desfavorable. El tribunal de Castelló considera que aquesta impossibilitat de recórrer en què es deixa al deutor hipotecari pot xocar amb la normativa europea i la pròpia jurisprudència del TJUE, com la que creava la sentència Aziz, així com amb el principi del dret a la tutela judicial efectiva que proclama l’article 47 de la Carta del Drets Fonamentals de la UE.

El TJUE considera que el deutor hipotecari es troba certament desprotegit encara i malgrat la reforma operada per la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar els deutors hipotecaris.

L’anàlisi que fa el TJUE de la legislació processal espanyola el porta a considerar diverses qüestions: a) que no pugui recórrer el deutor hipotecari la resolució que desestima la seva oposició, tot i que no és per se contrària a la normativa que protegeix els consumidors en la contractació que contingui clàusules abusives; i unit a què b) malgrat que el deutor disposa d’una arma al marge del procediment d’execució hipotecària, que és que pot sol·licitar en un procediment diferent davant d’un altre jutge (el mercantil) la nul·litat de les clàusules abusives que el seu préstec hipotecari conté, la LEC restringeix extremadament la suspensió del procediment d’execució hipotecària, fent ineficaç acudir a aquesta via quan no queda altra opció, ja que la resolució favorable d’aquest altre procediment pot arribar tard; c) que en canvi el banc pugui recórrer en apel·lació; suposa un desequilibri massa gran entre banc i consumidor, no ja en l’esfera contractual, sinó en el procediment i les armes que cadascun tenen per discutir aquest contracte que els vincula.

I així, el tribunal europeu declara que la normativa europea, i en concret la relativa a la protecció dels consumidors en la contractació que contingui clàusules abusives s’oposa a l’actual sistema d’execució hipotecària espanyol.

La sentència fa justícia amb la situació dels afectats per les hipoteques, i mai millor dit, obrint-los una porta a mantenir l’habitatge. Una porta que té forma de termini (que acaba el proper 15 de setembre) per tal que els que es trobin en plena execució hipotecària, puguin interposar un incident de nul·litat d’actuacions per haver-se trobat impedits de recórrer.

Els moviments que esperem la ciutadania

A Terrassa, com en la majoria de ciutats catalanes, la crisi no s’atura; i més que donar senyals de millora, la situació empitjora. L’atur augmenta, també ho farà la impossibilitat de les famílies terrassenques de fer front a les seves quotes de la hipoteca i, de retruc, la del nombre d’execucions hipotecàries i desnonaments dels seus habitatges.

Terrassa, des del 2008 i fins el 2011 (són les dades que coneixem a dia d’avui) acumula presentades als Jutjats un total de 2.860 execucions hipotecàries. Volem ser el número 1 en molts aspectes, però no pel que fa a la crisi. I no ens en sortim.

Tanmateix, on podríem destacar i ser pioners és en la justícia social. I per aconseguir-ho, hauríem de tenir un partit judicial que procurés pels seus justiciables més desfavorits. Quina manera millor podria trobar el partit judicial de Terrassa que la d’emular el de Barcelona o el de Toledo? No és envejable que els Jutges de Primera Instància (els civils, els que s’ocupen dels desnonaments per impagament d’hipoteca) d’aquestes ciutats hagin arribat a acords per incorporar ja els efectes de la coneguda i important Sentència del Tribunal de Justícia Europeu contra el sistema hipotecari espanyol i els desnonaments? No és ajudar a la ciutadania donar-li oportunitats a les quals té dret i se li han reconegut des d’Europa?

Per què esperar que la Llei es modifiqui, quan la passivitat dels nostres polítics eternitza cada procés a favor dels bancs i els mercats? Obrir una via per protegir els deutors hipotecaris en el panorama que viu Terrassa, no és cap mala idea. Es tractaria que els Jutjats de Primera Instància de la nostra ciutat arribessin a un acord per aplicar criteris similars als adoptats a Barcelona i Toledo per frenar els desnonaments quan en el préstec hipotecari hi pugui haver clàusules abusives; possibilitar al deutor oposar-se per aquest motiu encara que la Llei no ho contempli.

Faig una crida als nostres jutges de Terrassa per tal que segueixin la línia justa, la que esperem els ciutadans. Perquè els moviments per a un canvi de paradigma no únicament els podem deixar als qui ens governen, sinó que també els poden impulsar els servidors de la Justícia per tal de fer-se més seva aquesta condició.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició en paper de 27 d’abril de 2013.