La reforma de la LEC per agilitzar els desnonaments per ocupacions il·legals d’habitatges

house-1407562_960_720Motivada pels efectes de la crisi econòmica i financera, que ha fet palesa la lentitud i els impediments dels procediments per a recuperar la possessió d’habitatges ocupats il·legalment, arriba la Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/200, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació a l’ocupació il·legal d’habitatgespublicada al BOE de 12/06/2018 i que ha d’entrar en vigor el proper 2 de juliol.

Com posa de manifest la seva Exposició de Motius, l’ocupació il·legal d’habitatges s’ha convertit en un problema greu per a molts petits propietaris que han vist com un habitatge que en aquell moment es trobava buit era ocupat per un tercer sense poder recuperar-ne la possessió, no ja de manera immediata, sinó fins transcorregut massa temps. I és que si bé és cert que moltes famílies damnificades per les execucions hipotecàries han recorregut a l’ocupació il·legal d’habitatges (i aquí una crítica a les administracions per no destinar els recursos necessaris per dotar-se d’un parc d’habitatge públic o social suficient), també ho és que moltes persones i organitzacions s’han aprofitat d’aquest fenomen per ocupar il·legalment habitatges sense trobar-se en situació de vulnerabilitat social o econòmica, construint-se fins i tot organitzacions mafioses que s’han lucrat a base de l’ocupació il·legal.

Fins ara, si un propietari (o un posseïdor) veia ocupat il·legalment un habitatge de la seva titularitat (o possessió), recorria a diferents vies per recuperar-lo que s’han evidenciat poc àgils. A banda de la via penal, sempre l’última ràtio, la via civil oferia i ofereix tres procediments amb la finalitat de recuperar un habitatge del que s’ha estat desposseït perquè un tercer ha passat a ocupar-lo: el desnonament per precari (article 250.1.2n LEC), l’interdicte per a la tutela sumària de la tinença o possessió d’una cosa (article 250.1.4t LEC) i el procediment de l’article 41 de la Llei Hipotecària (article 250.1.7è LEC). Tanmateix, tots ells presenten problemes o limitacions quan s’apliquen a l’ocupació il·legal d’habitatges que acaben resultant en què la recuperació d’aquests per part dels seus legítims propietaris o posseïdors es retardi o simplement no pugui produir-se per aquesta via.

I quina solució dóna la reforma? Doncs adequa un d’aquests procediments, l’interdicte per recuperar la possessió de l’article 250.1.4t de la LEC  per a què esdevingui eficaç i ràpid.

Ho fa, però, només per als casos en què qui s’hagi vist privat de la possessió d’un habitatge siguin: o bé una persona física que en  sigui propietària o posseïdora legítima, o bé una entitat sense ànim de lucre amb dret a posseir-la o una entitat pública propietària o posseïdora d’habitatge social. En deixa fora les societats, ja siguin patrimonials, bancs o fons d’inversió.

Així doncs, si qui demanda és una d’aquestes persones físiques o entitats enumerades, preveu la reforma el següent:

  • Que amb la demanda s’aporti el títol pel qual s’és propietari o posseïdor de l’habitatge.
  • Que la demanda es pugui dirigir genèricament contra els desconeguts ocupants de l’habitatge i a qui es trobi habitant-lo.
  • Que si el demandant sol·licita l’entrega immediata de la possessió de l’habitatge, en el decret d’admissió de la demanda es requereixi als ocupants per a què aportin títol que justifiqui la seva situació possessòria en un termini molt breu de 5 dies. I si no s’aporta el títol en aquest termini, el jutjat dictarà interlocutòria acordant l’entrega de la possessió de l’habitatge al seu titular legítim, sense possibilitat de recurs. Aquesta interlocutòria es podrà executar sigui qui sigui l’ocupant de l’habitatge en aquell moment.

A banda de donar una solució al temps per a recuperar l’habitatge ocupat il·legalment, la reforma també resol els problemes de notificació als ocupants, amb la qual cosa podem concloure que la mateixa podrà resultar molt satisfactòria per a molts petits propietaris afectats.

 

La ILP que ha aconseguit esdevenir Llei

Fotografia de la pàgina web de la PAH de Barberà (http://pahbarbera.com/)

Aquest any 2015 el marc legal de l’habitatge a Catalunya ha sofert importants reformes per donar una resposta més específica a la necessitat d’habitatge social que ha posat de manifest aquesta crisi econòmica que patim. Així, el Parlament de Catalunya ha aprovat: la llei que pretén mobilitzar habitatges buits, la que crea l’impost sobre els pisos buits; i, el mes de juliol, s’aprovava la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. El mèrit d’aquesta important disposició la tenen la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que van impulsar la Iniciativa Legislativa Popular (més comeguda com ILP) que ha esdevingut llei.

En aquestes circumstàncies s’emmarca l’acte reivindicatiu que a mitjan setembre va dur a terme la PAH de Terrassa davant dels jutjats de la ciutat, en el qual reclamaven l’aplicació immediata de la llei a tots els desnonaments en marxa.

I és que la llei preveu al seu article 5.2, entre d’altres mesures, evitar els desnonaments que puguin produir una situació de manca d’habitatge, ja sigui per la impossibilitat de pagar la hipoteca, ja sigui per no poder atendre el lloguer. Però, i com ho vol fer? Doncs bé, imposant al propietari que abans d’interposar qualsevol demanda judicial, hagi d’oferir als afectats una proposta de lloguer social. Qui se’n pot beneficiar? Aquelles persones o famílies que no tinguin un altre habitatge on anar a viure si els desnonen que es trobin dins dels paràmetres de risc d’exclusió social que defineix la llei (article 5.10). I sempre i en tot cas? No, només quan el propietari sigui una persona jurídica amb la condició de gran tenidor, que l’article 5.9 defineix com aquelles a) entitats financeres i les seves filials immobiliàries, fons d’inversió i entitats de gestió d’actius, i b) persones jurídiques o grups d’empress que tinguin una superfície habitable de més de 1.250m2.

La llei, a més, defineix quins requisits haurà de complir la proposta de lloguer social per a ser considerada com a tal: a) d’un import que garanteixi que l’esforç pel pagament del lloguer no superi entre el 10 i el 18% dels ingressos de la família (en funció l’indicador de renda de suficiència); b) oferir habitatge dins el mateix terme municipal, i c) per un període mínim de 3 anys.

Quina serà la resposta dels jutges i magistrats de la ciutat? Sabem que en qüestions tan sensibles com el dret a l’habitatge sovint s’han acostat a la part més dèbil, interpretant la llei el més favorablement possible, acudint sovint a instàncies superiors plantejant qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE. Tanmateix, la seva actitud, de segur, serà més receptiva si els advocats també hi intervenim, i plantegem ja en els procediments que tenim en marxa i en virtud de la Disposició Transitòria Segona, la seva suspensió per tal que s’efectuï l’oferta d’un lloguer social per part del propietari.

Ara bé, cal dir que la llei és imperfecta en alguns aspectes que poden comportar recursos per la part contrària si els jutges decideixen aplicar-la. Pensem que la llei és dictada pel Parlament de Catalunya, qui malhauradament fins que no sigui un Estat, no pot legislar en matèria processal ni hipotecària, competències que es reserven només a l’Estat espanyol.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’octubre de 2015.

FAQ: Què passa amb l’IBI en les execucions hipotecàries un cop adjudicada la finca?

 Imatge extreta de l'Ajuntament de Villalbilla

La pregunta que encapçala aquest post és una consulta freqüent de molts executats hipotecaris que un cop el banc s’adjudica la finca mitjançant la subhasta, i per tant, ja no en són propietaris, s’adonen que tot i això, han de pagar l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) de l’any en el qual han deixat de ser propietaris.

Imaginem un matrimoni que no pot pagar la hipoteca, el banc l’executa i, arribat el dia s’adjudica la finca gravada per la hipoteca. Imaginem que l’adjudicació es produeix el 10 de febrer de 2015.

El dubte és clar: han de pagar l’IBI del 2015 malgrat no ser propietaris de la finca durant la major part d’aquest 2015 si el banc s’ha adjudicat la finca el 10 de febrer de 2015?

La resposta és, malauradament, que sí.

I és que l’IBI, que es troba regulat als articles 60 i següents del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (aprovat mitjançant Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març), es merita el primer dia del període impositiu, que coincideix amb l’any natural, és a dir, l’1 de gener, tal com refereix el seu article 75. I això què suposa? Doncs que si en el procediment d’execució hipotecària el banc s’adjudica la finca el dia 2 de gener, l’IBI l’haurà de pagar qui era propietari el dia 1 de gener i, per tant, l’executat hipotecari.

Més mesures contra els pisos buits dels bancs

Terrassa va ser el primer municipi en aprovar i aplicar una sanció als bancs que tenien pisos buits a la ciutat, que segons la PAH de Terrassa es podien xifrar el maig de 2014 en aproximadament uns 3.000. L’objectiu principal era i és que aquests pisos buits passin a ser ocupats sota règim d’un lloguer assequible per a la majoria de famílies sobreendeutades.

Segons l’Ajuntament, durant el 2014 es van tancar 200 expedients sancionadors, amb 48 sancions a les entitats bancàries a raó de 5.000 euros cadascuna, menys 4 sancions de 6.000 euros; i 1.000 expedients més que es troben en tramitació.

Doncs bé, el passat 24 de març la Generalitat aprovava el Decret Llei 1/2015 de mesures extraordinàries i urgents per a la mobilització dels habitatges provinents de processos d’execució hipotecària, una norma que té per objectiu el que el seu nom indica: mobilitzar el parc desocupat d’habitatges per manca de compliment de les condicions d’habitabilitat i afavorir-ne l’ocupació amb l’última finalitat d’incentivar el lloguer, i en especial, el lloguer social o assequible. L’objectiu i la manera d’aconseguir-lo cal que siguin aplaudits.

I és que el Decret centra l’objecte de les seves mesures només en els habitatges que es trobin en municipis amb una demanda residencial forta i acreditada, els quals la banca s’ha adjudicat en virtud d’un procés d’execució hipotecària (o dació en pagament, en el seu cas), ja sigui contra una família, ja sigui contra un promotor.

I conscient que les entitats bancàries s’estan venent molts dels immobles que s’ha adjudicat a fons d’inversió que el que persegueixen són beneficis a curt termini, i les conseqüències que pot comportar per al mercat; així com que molts dels habitatges adjudicats necessiten obres d’adaptació per complir amb les condicions d’habitabilitat exigides legalment, estableix diverses mesures en què situa d’una manera força encertada a l’Administració com a garant de la funció social de la propietat.

En primer lloc, atorgant a la pròpia Administració el dret de tanteig i retracte en les vendes d’habitatges que la banca s’ha adjudicat en un procés d’execució hipotecària i que es trobin en aquestes zones de forta demanda. Què vol dir això? Que en cas que el banc es vulgui vendre un conjunt d’habitatges a un fons d’inversió i per un preu més baix que el de mercat, l’Administració pugui quedar-se’l abans amb les mateixes condicions, podent-lo destinar aquesta última a habitatge social i evitant l’especulació pròpia d’aquestes entitats inversores.

En segon lloc, i en relació a la realització per part de la banca de les obres necessàries per al compliment dels requisists d’habitabilitat que estableix el Decret 141/2012, de 30 d’octubre, crea una nova infracció greu que pot arribar a suposar una sanció d’entre 3.000 i 90.000 euros; així com l’expropiació temporal de l’usdefruit per un termini mínim de 4 anys i màxim de 10, per tal que l’Administració realitzi aquestes obres i destini l’habitatge a ús social.

I per últim, i a l’efecte de poder controlar i aplicar aquestes mesures, es crea el Registre d’habitatges buits i d’habitatges ocupats sense títol habilitant on els bancs hi hauran d’inscriure els habitatges que hagin adquirit en virtud d’una execució hipotecària o dació en pagament, obligació que temporalment i mentre no s’aprovi el seu reglament regulador es fixa un termini de 15 dies des de l’adquisició; pels ja adjudicats es dóna un termini de 3 mesos des de l’entrada en vigor del decret.

Poc es pot criticar d’aquesta norma, a banda d’alguna qüestió tècnica. Però val a dir que, al meu entendre, aquesta mesura pot deixar les sancions als bancs per pisos buits sense aplicació possible, perdent els Ajuntaments ingressos llaminers; i em planteja també si el Projecte de Llei catalana de l’impost sobre els habitatges buits que es troba en tràmit, no neix caducat.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’abril de 2015.

Fins el 8 d’octubre per apel·lar l’Auto que ens desestima l’oposició a l’execució hipotecària per existència de clàusules abusives al títol

Vinculat amb l’article anterior, i arran de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 17 de juliol de 2014 que comentava en aquestes ratlles, els deutors hipotecaris afectats per un procediment d’execució hipotecària poden estar des de dissabte una mica més animats. I és que el BOE publicava el dissabte el Reial Decret-Llei de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la Disposició Final 3ª del qual modifica la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) en relació al procediment d’execució hipotecària, tot permetent que el deutor hipotecari que veu rebutjada la seva oposició a l’execució que ha fonamentat en l’existència de clàusules abusives en el títol, en la pròpia escriptura del préstec, pugui recórrer en apel·lació.

Fins ara això no era possible i només l’executant, el banc, podia recórrer l’auto que resol sobre l’oposició que efectua el deutor en cas que aquesta oposició s’estimi i la resolució ordeni el sobresseïment de l’execució.

En concret, aquesta Disposició Final 3ª estableix:

Modificación de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil.

El apartado 4 del artículo 695 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, queda redactado en los siguientes términos:

“4. Contra el auto que ordene el sobreseimiento de la ejecución, la inaplicación de una cláusula abusiva o la desestimación de la oposición por la causa prevista en el apartado 1.4º anterior, podrá interponerse recurso de apelación.

Fuera de estos casos, los autos que decidan la oposición a que se refiere este artículo no serán susceptibles de recurso alguno y sus efectos se circunscribirán exclusivamente al proceso de ejecución en que se dicten”.

D’aquesta modificació de la LEC que permetrà recórrer en apel·lació no només al banc sinó també a l’executat, igualment en podran gaudir aquells executats que es trobin en ple procés d’execució hipotecària, sempre i quan l’habitatge encara estigui en possessió de l’executat (és a dir, s’hagi produït la subhasta i adjudicació de la finca al banc però encara no hagi tingut lloc el llançament, altrament el “desnonament”, l’abandonament forçós de l’habitatge). Això és així d’acord amb el que estableix la Disposició Transitoria 4ª del nou Reial Decret-Llei esmentat, que en concret estableix el següent:

1. Las modificaciones de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, introducidas por la disposición final tercera del presente real decreto-ley serán de aplicación a los procedimientos de ejecución iniciados a su entrada en vigor que no hayan culminado con la puesta en posesión del inmueble al adquirente conforme a lo previsto en el artículo 675 de la LEC.

2. En todo caso, en los procedimientos de ejecución en curso a la entrada en vigor de este real decreto-ley en los que se hubiere dictado el auto desestimatorio a que se refiere el párrafo primero del apartado 4 del artículo 695 de la LEC, en la redacción dada por este real decreto-ley, las partes ejecutadas dispondrán de un plazo preclusivo de un mes para formular recurso de apelación basado en la existencia de las causas de oposición previstas en el apartado 7º del artículo 557.1 y en el apartado 4º del artículo 695.1 de la LEC. Dicho plazo se computará desde el día siguiente a la entrada en vigor de este real-decreto ley.

3. La publicidad de la presente disposición tendrá el carácter de comunicación plena y válida a los efectos de notificación y cómputo de los plazos previstos en el apartado 2 de esta disposición, no siendo necesario en ningún caso dictar resolución expresa al efecto.

Aquest Reial Decret-Llei entrava en vigor el passat dilluns 8 de setembre, la qual cosa suposa que el termini per recórrer s’obri per als deutors hipotecaris en fase d’execució fins el 8 d’octubre.

Nova oportunitat des d’Europa als afectats per la hipoteca

Els últims dies del mes passat, tal i com faig cada mes, vaig enviar a La Torre el meu article per a l’edició impresa del diari del mes següent, és a dir, de setembre. Avui, però, i des del passat dissabte 6 de setembre de 2014 que es va publicar al BOE el Reial Decret de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la situació ha canviat i ha quedat regulada tal i com expliquem en el post de data posterior a aquest. 

El passat 17 de juliol els afectats per la hipoteca tornaven a veure com des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) se’ls donava alè a seguir lluitant pel seu habitatge en el marc d’una execució hipotecària. Una nova sentència que, com la del cas Aziz del 14 de març de l’any passat, qüestiona el procés judicial que ha de resoldre l’impagament de la hipoteca. Qui es trobi en ple procés de “desnonament” té una oportunitat més per frenar la pèrdua del seu habitatge.

La resolució del TJUE neix de la qüestió prejudicial que l’Audiència Provincial de Castelló planteja en relació al recentment reformat  article 695 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) (per la Llei 1/2013, de 14 de maig, fruit de la sentència Aziz, introduïnt la possibilitat d’oposar-se per l’existència de clàusules abusives en el préstec hipotecari), que regula el tràmit d’oposició del deutor, la seva resolució i els seus efectes. En concret, el seu apartat 4 estableix: “contra l’auto que ordeni el sobresseïment de l’execució o la inaplicació d’una clàusula abusiva podrà interposar-se recurs d’apel·lació. Fora d’aquests casos, els autos que decideixin l’oposiciò a què es refereix aquest article (el 695) no seran susceptibles de cap recurs”. I això què vol dir? Doncs que només podrà apel·lar la resolució el banc en el cas que aquesta resolució li sigui desfavorable. El tribunal de Castelló considera que aquesta impossibilitat de recórrer en què es deixa al deutor hipotecari pot xocar amb la normativa europea i la pròpia jurisprudència del TJUE, com la que creava la sentència Aziz, així com amb el principi del dret a la tutela judicial efectiva que proclama l’article 47 de la Carta del Drets Fonamentals de la UE.

El TJUE considera que el deutor hipotecari es troba certament desprotegit encara i malgrat la reforma operada per la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar els deutors hipotecaris.

L’anàlisi que fa el TJUE de la legislació processal espanyola el porta a considerar diverses qüestions: a) que no pugui recórrer el deutor hipotecari la resolució que desestima la seva oposició, tot i que no és per se contrària a la normativa que protegeix els consumidors en la contractació que contingui clàusules abusives; i unit a què b) malgrat que el deutor disposa d’una arma al marge del procediment d’execució hipotecària, que és que pot sol·licitar en un procediment diferent davant d’un altre jutge (el mercantil) la nul·litat de les clàusules abusives que el seu préstec hipotecari conté, la LEC restringeix extremadament la suspensió del procediment d’execució hipotecària, fent ineficaç acudir a aquesta via quan no queda altra opció, ja que la resolució favorable d’aquest altre procediment pot arribar tard; c) que en canvi el banc pugui recórrer en apel·lació; suposa un desequilibri massa gran entre banc i consumidor, no ja en l’esfera contractual, sinó en el procediment i les armes que cadascun tenen per discutir aquest contracte que els vincula.

I així, el tribunal europeu declara que la normativa europea, i en concret la relativa a la protecció dels consumidors en la contractació que contingui clàusules abusives s’oposa a l’actual sistema d’execució hipotecària espanyol.

La sentència fa justícia amb la situació dels afectats per les hipoteques, i mai millor dit, obrint-los una porta a mantenir l’habitatge. Una porta que té forma de termini (que acaba el proper 15 de setembre) per tal que els que es trobin en plena execució hipotecària, puguin interposar un incident de nul·litat d’actuacions per haver-se trobat impedits de recórrer.

Potser sí que és pot!

Ahir vaig tenir la sort (o la tecnologia, ja que no ho vaig fer presencialment, sinó per videostreaming) de poder acudir a la Conferència que es celebrava a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers amb el títol la “Suspensió de llançaments en els procediments d’execucions hipotecàries” a càrrec del Jutge titular del Jutjat de Primera Instància 5 de Granollers, Eduardo Pastor Martínez, i de Jordi Ponce García, educador social i Cap de Servei dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Granollers.

El llançament, o desnonament altrament però incorrectament dit, és aquell acte judicial que es produeix quan una persona que es troba posseint un immoble sense títol per fer-ho (és a dir, sense contracte) és compel·lit per abandonar-lo i entregar així la possessió del mateix al seu legítim titular. Aquesta situació es pot donar tant en el cas que un llogater deixi de pagar la renda, se li reclami juntament amb la resolució (extinció) del contracte (de lloguer) que el legitimava per posseir la finca i malgrat ser requerit per fer-ho un cop extingit el contracte no ho faci; com també en el cas que un propietari d’un immoble que per adquirir-lo o reformar-lo va hipotecar-lo, deixi de pagar la quota de la hipoteca i el banc executi aquesta hipoteca, l’immoble se subhasti i s’adjudiqui al banc o a un tercer i malgrat requerir-lo per abandonar l’immoble no ho faci.

A la conferència d’ahir ens vam centrar en debatre sobre aquest últim cas, el llançament en els procediments d’execució hipotecària.

L’objecte d’anàlisi, bàsicament, van ser el Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social; dues disposicions que el Govern de Mariano Rajoy va aprovar per tal de frenar la situació d’exclusió social que moltes famílies pateixen degut a la pèrdua del seu habitatge per haver-se trobat executats pel banc degut a les circumstàncies que travessa l’estat motivades per la crisi econòmica i financera. Aquestes normes el que pretenen és concedir una moratòria de dos anys a tots els llançaments que es produeixin en famílies que es trobin en situació de risc i vulnerabilitat.

Doncs bé, ahir, un claríssim i contundent Jutge, jove i amb ganes de treballar, ens indicava quin és el camí a seguir per part de l’advocat d’una persona o família que es trobi en un procediment d’execució hipotecària que ha d’acabar, en algun moment, amb el llançament de la finca, sempre segons la seva opinió fonamentada i de la doctrina científica majoritària. El Jutge Eduardo Pastor ens aconsellava treballar-hi a fons, cas per cas, donada la importància que té l’existència d’una mesura com la que permeten Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social. També ens va detallar com presentar aquesta suspensió, la documentació necessària que s’ha d’aportar i reproduir, així com alguns altres aspectes més teòrics de la normativa.

Al despatx encara no hem tingut l’oportunitat de presentar cap sol·licitud de suspensió, però en un futur pròxim haurem de fer-ho, així que amb la informació estudiada ahir de ben segur que les garanties que podrem oferir als nostres clients seran més grans que no pas abans. Benvinguda sigui aquesta conferència i gràcies a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers i al Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya per fer-ho possible.

Llums i ombres

A Terrassa, gràcies a la tasca PAH i a l’Oficina d’Intermediació Hipotecària (implantada per primera vegada al Col·legi d’Advocats de la ciutat i exportada a la resta de l’Estat), s’han evitat desnonaments i s’ha conscienciat a l’Ajuntament per tal que apliqui mesures per ajudar els afectats (com la bonificació de l’impost de plusvàlua municipal).

Si bé és cert que a nivell local es fan passos per garantir el dret a l’habitatge, la reforma havia de venir de l’Estat, que per fi, el passat 15 de maig aprovava l’esperada Llei 1/2013 de “medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios”.

Després del camí recorregut pels moviments socials encapçalats per la PAH i la seva ILP per a la dació en pagament, la norma va ser aprovada a corre-cuita per la pressió social i per donar compliment (ja els avanço que parcialment) a la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE de 14 de març en el cas Anziz. Tot i donar cert alè als ciutadans afectats pels desnonaments, és un pegat més que no soluciona el problema de fons tal i com s’evidencia a només un mes de la seva aprovació. Va néixer coixa i és insuficient per frenar la tragèdia de molts.

D’entre les reformes que introdueix la Llei n’hem de destacar una: la possibilitat que s’incorpora a la Llei d’Enjudiciament Civil d’al·legar l’existència de clàusules abusives en el contracte de préstec hipotecari quan ens oposem a l’execució de la nostra hipoteca. Mesura important, però que com és habitual, es queda a mig camí.

Veiem que per una banda, i cal aplaudir-la, dóna al deutor hipotecari una oportunitat més per defensar-se quan el banc el porta davant dels tribunals. Val a dir, però, que el que permet és que ho demani el deutor hipotecari perquè abans no podia al·legar aquest motiu (tenia tres causes taxades d’oposició). Tanmateix, anteriorment i gràcies a la legislació de protecció del consumidor, l’apreciació de clàusules abusives ja l’ha de dur a terme d’ofici el Jutge per mandat legal sempre que en trobi. Per tant, no afegeix una qüestió absolutament nova.

I per altra banda, aquesta possibilitat s’extén no només als nous executats, sinó també als que es troben ja amb el procediment iniciat: tant els que hagin d’oposar-se, com els que ja ho han fet i els que no van actuar perquè ho donaven per perdut, així com fins i tot els que ja els han subhastat l’habitatge (en aquest últim cas sempre i quan no hagin entregat les claus o no els hagin desnonat). No obstant, en els casos iniciats la Llei (Disposició Transitòria 4ª) només dóna el termini d’un mes des de la seva entrada en vigor per al·legar l’existència de clàusules abusives; es a dir, que qui es trobi en un procés de desnonament haurà d’al·legar-ho abans del proper 17 de juny a través d’advocat i procurador.

Creuen que s’ha de limitar l’oportunitat de fer valer els nostres drets en una qüestió d’emergència social d’aquesta envergadura? Els advocats i col·lectius com la PAH que vetllem per persones en procés de ser desnonades hem informat als afectats de Terrassa per tal d’actuar i al·legar clàusules abusives, ja que no se’ls ha comunicat personalment aquesta qüestió sinó que només ho han pogut conèixer a través del BOE (pocs clients ho coneixen i els que no tenen advocat és possible que no s’hagin assabentat de la mesura). Cal criticar aquesta manca d’informació i insistir en criticar fermament la manca de temps per fer valer un instrument que el que pretén és protegir el consumidor d’acord amb el que imposa la normativa europea, que novament el legislador espanyol compleix a mitges.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de juny de 2013.

Mesures tardanes que cal aplaudir

El Ple de l’Ajuntament del passat mes d’abril aprovava per unanimitat la bonificació de la Plusvàlua municipal quan aquesta es meriti a resultes d’una execució hipotecària o d’una dació en pagament.

La Plusvàlua, que tècnicament és l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, és un tribut que s’ha de pagar quan es transmet la propietat d’una finca urbana. Les adjudicacions de finques per part d’un banc que ha executat una hipoteca, o la pròpia dació en pagament per la qual estan lluitant molts col·lectius com la PAH, suposen una transmissió que genera l’obligació de pagar aquest impost, a la qual ha de fer front la persona que transmet (a menys que es tracti d’una herència). En aquests casos, doncs, implica que qui s’ha vist privat del seu habitatge perquè no ha pogut pagar la hipoteca (segurament perquè està a l’atur i sense ingressos), hagi de liquidar aquest impost municipal d’un import sovint força elevat.

Per evitar o frenar la injustícia social que suposa la Plusvàlua en aquests supòsits, gràcies a la consciència de les forces polítiques que integren el Ple de l’Ajuntament de Terrassa, no només es bonificarà la quota de l’impost a aquells que es trobin en aquesta situació, sinó que es sol·licitarà al Govern central que es modifiqui la Llei reguladora de l’impost (que és espanyola) per tal que incorpori aquesta mesura adaptant-se a la realitat social.

Tot i així per més que celebrem la mesura, no podem oblidar-nos de fer-hi crítiques.

En primer lloc, Terrassa no és ni de bon tros pionera en l’aplicació d’aquesta mesura (Barcelona ja fa temps que l’aplica, per exemple), i convé evidenciar que sorprèn, i molt, que una mesura tan necessària arribi tan tard. Les execucions hipotecàries s’han anat succeïnt i augmentant any rere any des que la crisi va esclatar i les bonificacions no es plantegen fins ara; si bé s’ha d’apuntar que en alguns casos s’han concedit ajudes totals o parcials per al pagament, prèvia sol·licitud de l’obligat al pagament i després d’acreditar la seva situació i aportar documentació sobre les seves càrregues familiars, ingressos i despeses.

I per altra banda, seria convenient saber quina reforma proposa l’Ajuntament de la Llei que preveu i regula aquest l’impost (que és espanyola: articles 104 i següents del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, que aprova el Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals): si la d’incloure aquests casos com a exempts, o la de traslladar  l’obligació de pagament a la part adquirent de la finca, és a dir i en la majoria dels casos, als bancs. La meva recomanació es decanta per la segona opció, ja que d’aquesta manera els Ajuntaments es garanteixen seguir percebent els ingressos que els suposa la Plusvàlua.

En resum, cal que aplaudim la iniciativa del Partit Socialista, que és qui va plantejar la proposta, i el suport de la resta de forces del Ple, que en un assumpte tan sensible han sabut posar-se d’acord prioritzant l’interès dels seus ciutadans més afectats per la crisi.

Publicat al Diari “La Torre”.