FAQ: com puc prevenir un futur feixuc procés d’incapacitació en cas de perdre facultats per qualsevol causa?

Cada vegada vivim més anys. Tanmateix, aquest creixement de l’esperança de vida, sovint, no suposa una vellesa sense complicacions de salut. Entre aquestes malalties que ens poden afectar durant la vellesa hi trobem l’Alzheimer, les demències, el Parkinson, o d’altres situacions que limiten la capacitat mental de la persona. Quan això passa, el govern sobre la nostra persona no es pot assegurar, perdem el que es coneix com la capacitat d’obrar i, per tant, els actes jurídics que realitzem en aquest estat es troben viciats pel que fa al consentiment que hem prestat, a la manifestació de la nostra voluntat.

El Dret s’ha ocupat ja des de temps remots (el Dret Romà, per exemple) de regular la situació d’incapacitat de les persones a través de figures com la tutela. La tutela és una institució que preveuen tant el Codi Civil espanyol, com el Codi Civil català. Segons ambdues lleis, la constitució de la tutela requreix d’un procediment judicial d’incapacitació de la persona, i per tant no és immediata, sinó que ha de seguir un tràmit judicial taxat i rigorós en què intervé també el Ministeri Fiscal.

La qüestió que ens plantegem avui és: en cas de quedar afectats per una malaltia o lesió que ens impedeix el nostre propi govern, sempre i en tot cas es necessitarà acudir a un procediment judicial d’incapacitació per constituir la tutela o hi ha alguna manera d’evitar-ho?

Doncs bé, segons el Codi Civil català, la resposta a aquesta pregunta és que hi ha una manera d’evitar-ho. Com?

El seu article 222-2 preveu una figura que estalvia molts maldecaps a les famílies: l’autotutela o poder en previsió de pèrdua sobrevinguda de capacitat. Es tracta de la possibilitat que un mateix té d’atorgar un poder (per tant, davant notari i en escriptura pública) a favor d’una persona perquè tingui cura dels seus interessos, en previsió de patir una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic que no el permeti governar-se a sí mateix. Aquest poder pot decidir qui l’atorgui, si vol que produeixi efectes des de l’atorgament, o bé a partir d’unes circumstàncies que es determinin al poder.

És clar que si tothom conegués aquesta figura, les famílies catalanes patirien menys quan es produeixen situacions que limiten la capacitat dels seus familiars més pròxim. El cop que representa saber que un pare o mare, avi o àvia, no pot governar-se per ell o ella mateixa per una malaltia o lesió que limita les capacitats cognitives, no te’l treu ningú. Però l’autotutela apaivaga les conseqüències de la malaltia pel que fa al dia a dia de la persona: retirada de diners dels comptes corrents de l’incapaç per fer front a pagaments de les seves necessitats bàsiques o d’assistència, acceptació d’herències de cònjuges o altres familiars, administració del patrimoni, etc.

Per aquests motius és tan important saber que l’autotutela existeix i que si un és previsor, pot estalviar molts maldecaps als seus familiars.

Anuncis

FAQ: puc reclamar veure el meu nét menor d’edat si els seus pares no me’l deixen veure?

Estem molt acostumats, bé perquè tenim familiars, amics o coneguts en aquesta situació, bé perquè ho patim en la nostra pròpia pell, a parlar del règim de visites d’un pare o d’una mare en relació amb els seus fills menors d’edat quan s’ha produït una separació o un divorci.

El règim de visites és un dret dels menors d’edat (no un dret dels pares únicament) de relacionar-se amb ambdós progenitors, pare i mare, per tal de cobrir les seves necessitats afectives, emocionals i educatives, així com per al seu desenvolupament equilibrat. La seva finalitat no és altra que la de fomentar les relacions humanes paternes o materno-filials i mantenir la relació afectiva de pares i fills, malgrat la separació o el divorci, procurant que als nens els afecti el mínim. Per tant, i partint de la configuració del règim de visites com un dret-deure que s’estableix en interès del menor (favor fillii), el mateix sempre s’haurà d’establir atenent a les necessitats del menor d’edat.

Però és el règim de visites un dret-deure del menor només en relació als pares, o també en relació als avis?

És conegut que quan es produeix la separació d’una parella o el divorci d’un matrimoni, la situació de conflictivitat entre la parella pot conduir a què els avis vegin ressentida la seva relació amb els néts, fins al punt de no poder-los veure perquè un dels progenitors no els ho permet. Però també pot passar que un dels progenitors mori massa jove deixant fills, i els pares d’aquest progenitor i avis dels seus fills es vegin privats d’aquesta relació amb els seus néts.

La llum a aquesta qüestió ens la donen els articles 233-2.2, 233-12 i 236-4 del Codi Civil de Catalunya (també l’article 160 del Codi Civil espanyol), així com l’article 38 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència. Tots ells estableixen que els nens tenen dret a conviure i relacionar-se amb els avis i els pares han de facilitar aquestes relacions, que només es poden impedir si hi ha una causa justa. A aquest efecte, la llei atorga als avis l’acció judicial per reclamar l’establiment d’un règim de visites amb els seus néts. Aquest procediment judicial que els ha de permetre relacionar-se amb els seus néts es substancia com si d’un procés matrimonial es tractés, en el qual el pare i/o la mare que s’oposi a què els seus fills es puguin relacionar amb els avis haurà d’al·legar una justa causa que impedeixi aquesta relació dels fills amb els avis.

I què es considera justa causa? Doncs bé, en relació a aquesta qüestió la llei emmudeix i deixa aquesta decisió als tribunals, que seran els que hauran de resoldre cas per cas. Tanmateix, la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (com també la del Tribunal Suprem si la llei aplicable és l’espanyola) és clara en aquest sentit i en múltiples sentències ha declarat que no és justa causa la conflictivitat existent o la nul·la relació i comunicació entre els pares i avis del menor. Per tant, els pares d’un menor no poden impedir als avis relacionar-se amb el seu nét només amb base en aquesta mala relació dels pares amb els avis.

STOP a la violència de gènere

L’últim article que vaig escriure per aquestes pàgines començava parlant de la violència sobre la dona. Malauradament, en aquesta ocasió tinc la necessitat de tornar-hi a incidir degut a la més que condemnable mort d’una terrassenca a mans de la seva parella la matinada del passat 21 de gener d’aquest nou any que fa poc estrenàvem.

Se m’eriça la pell de pensar que a ple segle XXI la violència de gènere sigui tan present en el nostre dia a dia. Els telenotícies fan recomptes de les vides que s’ha emportat aquesta xacra,, cada any menys, sí, però, i dels casos en què les víctimes encara es troben silenciades per la por o que desconeixen que són víctimes, els podem comptabilitzar i saber si són més o menys?

Ja fa poc més de 10 anys, el 28 de desembre de 2004, es va aprovar la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que com el seu nom indica, procura donar una resposta global a aquest tipus de violència sobre les dones pel fet de ser dones. L’àmbit de la llei, doncs, i com ella mateixa es defineix, abasta aspectes preventius, educatius, socials, assistencials i d’atenció posterior a la víctima, a banda de la resposta punitiva que ha de donar l’administració de justícia, que en aquell moment es va especialitzar creant els Jutjats de Violència sobre la Dona, dels quals a Terrassa en tenim un.

Fugint de les xifres concretes, aquesta llei (i laseva important predecessora Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’Orden de Protecció de las Víctimas de la Violencia Doméstica) ha atacat de ple el problema i sembla que ha aconseguit ser l’autèntica eina global que pretenia ser. El concepte de violència sobre la dona queda clar i en correspondència es va modificar el Codi Penal i la Llei d’Enjudiciament Criminal; s’articula la prevenció a través de l’educació a les escoles, la detecció precoç en l’àmbit sanitari i protocols davant agressions derivades de la violència de gènere; es preveu una línia de prestacions socials i ajudes en l’àmbit laboral; fins i tot es prohibeix la publicitat que no respecti la dignitat de les dones i el seu dret a una imatge no esterotipada.

Amb tot, però, cal precisar i preguntar-nos si, malgrat que és un instrument que funciona bé en relació amb les víctimes, ha funcionat o funciona en tots els sentits?

I és que l’última setmana de gener, la premsa es feia ressò de les conclusions que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) extreia d’un treball realitzat sobre els joves espanyols d’entre 15 i 29 anys: el 33% d’ells coonsideren “inevitable o acceptable” l’anomenada violència de control, aquella en què el noi pot dir a la noia com ha d’anar vestida, amb qui relacionar-se i què fer. Amb una llei destinada a la lluita integral contra la violència de gènere, els sembla que aquestes xifres indiquen que estem treballant prou, doncs, en la prevenció d’aquesta violència sobre la dona? Què és el que falla? Com és que no aconseguim que la violència de gènere esdevingui residual o inexistent?

Veient que les noves generacions tenen conductes laxes en relació a la violència de gènere, potser caldria plantejar-se si els mitjant i la seva programació (també la publicitat), així com els nous canals de comunicació com les xarxes socials haurien de sotmetre’s a aquesta regulació integral.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de febrer de 2015

El Jutjat de Família de Terrassa

Fa pocs dies els parlava del futur que espera als jutjats de la nostra ciutat, i m’hi referia com un exemple d’eficiència en relació amb els partits judicials de la zona. Si bé arreu la Justícia acostuma a ser lenta, a Terrassa tenim la sort que no ho és tant com ho és a Rubí o a Sabadell, per exemple.

No voldria treure mèrit al personal que dota la ciutat de la justícia terrassenca, però la imposició de taxes per a la presentació de demandes o recursos ha ajudat molt a mantenir aquest “bon” ritme judicial. I tot això, es clar, a base de tancar la porta de l’accés a la Justícia a la classe mitjana, que per litigar es troba amb un peatge més que alt. Ja és trist que per millorar el servei judicial s’hagi de recórrer a retallar drets. Si aquest 10 de desembre celebrem el 65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, resulta tot un despropòsit que aquest 2013 s’hagi aprovat una llei que imposi el pagament d’unes taxes judicials tan abusives que ens privin d’exercir el nostre dret a una tutela judicial efectiva (que consagra l’article 24 de la Constitució, per cert).

A la limitació de l’accés a la Justícia, en els casos sobre Dret de Família (divorcis, procediments de guarda i custòdia) hi hem d’afegir la crisi econòmica dins el nucli familiar. La dependència econòmica de moltes parelles o matrimonis propicia el manteniment de la relació en detriment del trencament. Així, el Consejo General del Poder Judicial detecta després de diversos exercicis en creixement, un retrocés interanual en el volum de divorcis ingressats durant el 2013. Alhora, la situació econòmica de les famílies comporta que arribats el punt de posar fi a la convivència, s’elegeixi la via de l’acord per davant del litigi. Segons dades del Consejo General del Poder Judicial, al llarg del 2013 els procediments de divorci contenciosos han caigut el primer trimestre un 6,8% i un 1,9% el segon a nivell estatal. A Terrassa, en concret, durant el segon trimestre d’aquest any s’han iniciat 140 divorcis de mutu acord enfront de 86 de contenciosos.

Aquests resultats només s’expliquen per la creació de les taxes judicials i la mala situació econòmica de les famílies (la gent no s’estima més, no; els problemes familiars segueixen existint).

A Terrassa, malauradament, ens trobem que a les taxes i l’economia de les famílies caldrà sumar-hi un Jutjat de Família que acumula un retard important i greu. El Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Terrassa, l’especialitzat en processos de família, era fa un parell d’anys un dels que millor funcionava al nostre partit judicial. Ara, en canvi, es troba totalment col·lapsat. Només perquè se’n facin una idea: sobre la taula tinc un procediment contenciós de guarda i custòdia de fills menors d’edat que va començar amb una demanda presentada a finals del mes de maig; saben per quan tenim assenyalada la vista que ha de decidir les mesures provisionals (provisionals, sí!) en relació a aquests fills menors d’edat? Pel setembre del 2014. Davant d’aquestes dades, el consell és posar-se d’acord si es volen divorciar en un termini de temps raonable. Però realment és necessari això? Hi ha una Justícia efectiva com la que consagra l’article 24 de la Constitució?

Es deuen estar preguntant com pot ser que tingui aquest problema un Jutjat de Família tenint en compte el que els explicava. Sincerament, també em pregunto el mateix. Ho deixo aquí.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de novembre de 2013.

Divorcis menys conflictius

Com sabran per pròpia experiència, o bé perquè algú proper s’hi ha trobat, els divorcis i separacions judicials de parelles que tenen fills són, en la majoria dels casos, un focus de grans conflictes. El motiu? Les qüestions dineràries en relació a la manutenció dels menuts de la casa, els més perjudicats quan no hi ha acord possible. Em refereixo a les pensions d’aliments i el seu càlcul, un problema complex.

La pensió d’aliments a favor dels fills és aquella contribució del pare o mare que no té atribuïda la custòdia en els aliments que ha de prestar al seu fill, un dels deures que la pàtria potestat imposa a tot progenitor. L’establiment de la pensió d’aliments es fa necessari en tant que el que té la guarda i custòdia del menor hi conviu la major part del temps i n’assumeix la major part de la despesa que suposa la seva manutenció. Per tal que ambdós progenitors contribueixin d’igual manera en els aliments al menor, es determina quina quantitat li correspon al progenitor no custodi d’aquesta manutenció.

En temps de vaques grasses els progenitors en crisi matrimonial acostumaven a posar-se d’acord amb més facilitat a l’hora d’establir quina seria la quantia dels aliments a prestar. Aleshores els recursos no escassejaven. En canvi, instal·lada la crisi al nostre país, la realitat ha estat ben diferent i no només es discuteixen els aliments quan es produeix el divorci, sinó que ha augmentat el nombre de casos en què es sol·licita una revisió de la pensió perquè les circumstàncies econòmiques de qui prestava aliments ja no són les mateixes, han empitjorat.

En aquest context, i després d’anys de demandes per part dels operadors jurídics, el passat 12 de juliol el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) posava a disposició tant dels professionals del Dret (jutges, fiscals i advocats) com dels ciutadans, unes taules orientadores per a determinar les pensions d’aliments dels fills en els processos de família.

Tot i no vinculants, es tracta d’una mesura que no podem fer més que aplaudir.

La seva elaboració ha anat a càrrec del grup de treball de jutges de família per tal de tenir un instrument de càlcul dels aliments que serveixi per dotar de major seguretat jurídica als procediments en l’àmbit del Dret de Família, permetent preveure en certa mesura la resposta judicial, tot facilitant l’acord dels progenitors i evitant així els procediments contenciosos.

Es tracta d’uns barems adaptats a la jurisprudència i calculats conforme a bases científiques amb el suport tècnic de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que tenen en compte quines despeses pot tenir un menor (sense incloure-hi l’educació i l’habitatge), i que varien segons els ingressos de cada un dels progenitors, tot incloent-hi coeficients correctors segons la Comunitat Autònoma i el tamany de la ciutat en les quals resideix el menor.

Així doncs, a dia d’avui, en el cas d’un progenitor terrassenc que no tingui la custòdia del seu fill, que tingui uns ingressos de 700 euros i que qui tingui la custòdia no tingui ingressos, hauria de pagar d’aliments a favor del seu fill una pensió de 226 euros, segons aquestes taules orientadores.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’agost de 2013.

Ens casem o fem parella de fet?

Les dues opcions són ben vàlides si es té clar què es vol i es tenen en compte els efectes jurídics i patrimonials que generen.

Així, mentre el matrimoni (civil o canònic) ha estat la forma d’unió tradicional d’aquest país, les parelles estables cada vegada són més i es desconeixen les seves característiques.

A Catalunya (la seva regulació l’estableixen les Comunitats Autònomes) és el Codi Civil de Catalunya (articles 234-1 i següents) qui determina què és una parella de fet, com i quan es constitueix i els seus efectes. La parella de fet és la unió de dos persones majors d’edat o menors emancipades, que mantenen una relació estable d’afectivitat igual a la conjugal i que es constitueix o existeix un cop s’ha conviscut durant un període de dos o més anys ininterromputs, si durant la convivència es té un fill o més en comú, o bé si s’ha formalitzat en escriptura pública.

Tot i que s’equipara força al matrimoni, hi ha certs aspectes que els diferencien i que convé conèixer i alhora evitar mitjançant la formalització de la unió estable a través d’una escriptura pública atorgada davant de notari inscrita al Registre de Parelles de Fet del seu domicili, per tal que sigui pública l’existència de la parella de fet. Així evitem que en un futur haguem de demostrar l’existència del vincle per poder accedir a algun benefici reservat a matrimonis o figures anàlogues com la unió estable. A més de constituir-se com a tal, amb l’escriptura els membres de la parella, podran establir un seguit de pactes que permeten assimilar la figura encara més al matrimoni.

Tanmateix, i mentre la legislació no canviï, hi ha qüestions que encara avui no permeten assimilar la parella de fet a un matrimoni, com la concessió de la pensió de viduïtat, que exigeix més requisits a les parelles de fet, que hauran de demostrar que ha existit els dos anys anteriors a la mor de l’altre membre amb la seva inscripció i registre, i cas de no existir, que la convivència hagi estat estable i notòria durant mínim els últims cinc anys, entre d’altres qüestions.

Per aquest motiu, si opten per no casar-se, assessorin-se per constituir-se com a parella de fet i adoptin les mesures complementàries necessàries per equiparar-se a un matrimoni.

Què és la llegítima?

Seguint la línia dels últims articles publicats, i per tant continuem parlant d’herències, avui tractarem sobre la llegítima, de la qual de ben segur que n’han sentit a parlar i, si és així, l’associaran a la idea que fins i tot aquell fill pròdig d’una família rebrà una part de l’herència.

El sistema successori català, així com l’espanyol (amb diferències importants que ja veurem), contemplen l’existència d’una figura que es coneix com la llegítima. Aquesta no és més que un dret d’origen legal que tenen determinades persones d’adquirir una part de l’herència d’una persona que ha mort pel fet de ser-ne familiar directe, en concret, per ser-ne fill (o nét si aquest fill va morir abans) o en defecte de fills, els pares. Així ho preveuen els articles 451-3 i 4 del Codi Civil de Catalunya, mentre que en el Codi Civil espanyol també es preveu l’existència de llegítima per al cònjuge vidu, és a dir, basada en una relació matrimonial amb el causant (la persona que mor), com estableix el seu article 807.

La part de l’herència que té dret a rebre el legitimari (o els que hi pugui haver dividint-se a parts iguals aquesta part) un cop detrets els deutes del causant, a Catalunya s’estableix en un quart (1/4). En canvi, el Codi espanyol preveu una llegítima que consisteix en una tercera  part (1/3) de l’herència; un valor certament més elevat.

I això és així tant si no hi ha testament i és la llei que determina qui ha d’heretar, com si n’hi ha i s’ha determinat clarament la voluntat del causant d’instituir uns hereus determinats. No els sembla un límit a la llibertat d’atorgar testament? No havíem quedat que podiem deixar el nostre patrimoni ordenat segons la nostra pròpia voluntat? La llegítima imposa certs i importants límits i només en pocs casos, com per exemple per desheretament exprés del causant, la aquesta no tindria efecte.

Doncs bé, desaparegudes, crec, les justificacions de la seva existència que històricament eren preservar la igualtat entre els fills per no beneficiar al primogènit, així com en la necessitat de dividir els grans patrimonis per tal que tinguessin accés al comerç; avui encara suposen una càrrega per l’hereu que no és ni fill, ni nét, ni pare, que haurà de respectar aquest dret i pagar als legitimaris aquesta quarta part de l’herència, convertint-se en deutor d’un valor que podrà entregar a qui li reclami, ja sigui amb diners o amb béns de l’herència a elecció, afortunadament, de qui es troba obligat a pagar-la.

Com veuen, la llegítima pot ser (i és, no els enganyaré) una font de conflictes quan s’obre una herència. Així doncs, els convido a reflexionar si no seria interessant plantejar-se’n la supressió si ha perdut la seva raó de ser. Suposo que hi haurà opinions de tots colors.