El dret de tanteig i retracte de la Generalitat en la transmissió d’habitages adquirits en execució hipotecària

building-1209925_960_720

L’article 2 del Decret-Llei, de 24 de març, de mesures extraordinàries i urgents per a la movilització dels habitatges provinents de processos d’execució hipotecària, estableix que en la transmissió d’habitatges adquirits en aquests processos que es tobin situats en àrees de demanda residencial forta i acreditada està subjecte al dret de tanteig i retracte de la Generalitat.

Els drets reals de tanteig i retracte són drets d’adquisició preferent que poden pactar-se (tanteig o retracte voluntari) o bé establir-se per disposició legal (tanteig o retracte legal). L’article 568-1 del Codi Civil de Catalunya els defineix pel que fa al tanteig, com aquell dret d’adquisició preferent que faculta al seu titular per a adquirir a títol onerós un bé en les mateixes condicions pactades amb un altre adquirent; i el retracte, com aquell dret d’aquisició preferent que faculta al seu titular per subrogar-se al lloc de l’adquirent en les mateixes condicions convingudes en un negoci jurídic onerós un cop ha tingut lloc la transmissió.

Així doncs, quan s’estableix que la Generalitat té el dret de tanteig i retracte sobre la transmissió de finques que tinguin la condició d’habitatge que hagin estat adquirides en execucions hipotecàries, les quals es trobin en àrees de demanda residencial forta i acreditada, suposa que en cas que el propietari d’aquesta finca vulgui vendre-la a un tercer, haurà de comunicar a la Generalitat aquesta voluntat i les condicions o elements essencials del contracte de compravenda que s’han pactat amb el comprador, per tal que, si així ho decideix, sigui la Generalitat qui compri aquesta finca amb les mateixes condicions que el tercer adquirent. I que, en cas de no comunicar-se la transmissió o bé no produir-se amb les condicions notificades a la Generalitat, aquesta pugui exercir el dret de retracte i subrogar-se en la posició del tercer adquirent (el dret de tanteig es converteix en retracte quan falta notificació fefaent dels elements essencials de l’acord de transmissió o si s’ha fet en condicions diferents a les que constaven a al notificació en virtut de l’article 568-15 del Codi Civil de Catalunya).

El citat article 2 del Decret-Llei 1/2015 fixa com s’hauran d’exercir els drets de tanteig i retracte de la Generalitat, remetent-se al règim que estableixen els articles 87 a 91 i 134 a 136 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del Dret a l’Habitatge (que són els que regulen els drets d’adquisició preferent de l’Administració en les transmissions d’habitatges de protecció oficial per mentre aquesta qualificació estigui vigent), però establint una sèrie d’especialitats.

I aquest dret de tanteig i retracte, que en les transmissions d’habitatges de protecció oficial existirà i constarà inscrit al Registre de la Propietat on es trobi la finca en concret per mentre l’habitatge mantingui la qualificació de protecció oficial (és a dir, fins que hagi transcorregut el termini o fins que es desqualifica l’habitatge), en els casos del Decret-Llei 1/2015: durant quant temps afectaran l’immoble i, per tant, les transmissions s’hauran de produir amb aquesta comunicació a la Generalitat?

Doncs bé, entenc que, atès:

  • Que l’art. 15 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, de Dret a l’Habitatge preveu la declaració d’àrees subjectes als drets de tanteig i retracte en relació amb els objectius de plans locals d’habitatge.
  • Que la Disposició Final Primera del Decret-Llei 1/2015 estableix que les mesures d’intervenció previstes a l’art. 2 (el que ens afecta) i 4, s’estableixen amb caràcter temporal i es limita el seu exercici als 6 anys següents a l’entrada en vigor del Decret-Llei (que es va produir el 27/03/2015).

El dret de tanteig i retracte de la Generalitat, mentre la zona on es trobi l’habitatge a transmetre sigui de les que el pla local d’habitatge subjecta a aquests drets d’adquisició preferent de la Generalitat, si l’habitatge a transmetre ha estat adquirit en virtut d’execució hipotecària o dació en pagament, aquest deure de comunicar la transmissió d’aquest habitatge a la Generalitat existirà durant els 6 anys posteriors a l’entrada en vigor del Decret-Llei 1/2015, és a dir, fins el 27 de març de 2021.

Anuncis

FAQ: si una Comunitat de Propietaris deutora no em paga, puc reclamar als propietaris dels diferents elements privatius de la mateixa?

urban-384587_960_720

Efectivament, els propietaris d’elements privatius d’una Comunitat de Propietaris responen dels deutes de la Comunitat.

Així ho estableixen els articles 553-4.1 i 553-46 del Codi Civil de Catalunya:

  • El primer, amb la rúbrica Crèdits i deutes:
  1. Tots els propietaris són titulars mancomunats tant dels seus crèdits constituïts a favor de la comunitat com de les obligacions contretes vàlidament en la seva gestió, d’acord amb les quotes de participació respectives“.
  • El segon, amb la rúbrica Responsabilitat de la comunitat:

“1. La comunitat de propietaris respon dels deutes que contreu amb els seus fons i crèdits i amb els elements privatius de benefici comú.
2. Els elements privatius de benefici comú només es poden embargar fent un requeriment als propietaris i demandant-los personalment.
3. Els elements privatius només es poden embargar per deutes de la comunitat si es requereix el pagament a tots els propietaris de l’immoble i se’ls demanda personalment”.

Però cal matisar: sempre i en tot cas podrem reclamar als propietaris dels elements privatius de la Comunitat o només en alguns casos?

La responsabilitat dels elements privatius dels copropietaris per deutes de la Comunitat resultarà de la insuficiència dels fons i crèdits de la Comunitat de Propietaris, configurant-se així una responsabilitat jerarquitzada davant de tercers, subsidiària dels propietaris dels elements privatius respecte de responsabilitat primera de la Comunitat de Propietaris. És a dir, que només quan es conegui i es tingui constància de la insuficiència del patrimoni de la Comunitat de Propietaris deutora es podrà actuar contra els propietaris dels elements privatius de la mateixa. Així ho ha vingut entenent la jurisprudència en Sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, (Sala Civil i Penal, Secció 1ª) núm. 12/2014, de 24 de febrer i 59/2012, de 15 d’octubre.

Alhora amb caràcter previ a reclamar als propietaris d’elements privatius, cal efectuar un requeriment individual de pagament, requisit de procedibilitat que suposa la desestimació de la petició en cas d’efectuar-se sense ell.

Requerits els diferents propietaris d’elements privatius de la Comunitat podrem reclamar individualment a cada un d’ells l’import del total deute que li correspongui d’acord amb la seva quota de participació en la Comunitat. Per tant, estem davant d’una responsabilitat mancomunada i no solidària de tots els copropietaris en relació als deutes de la Comunitat amb tercers.

Per tant, si tenim un crèdit contra una Comunitat de Propietaris i coneixem o podem conèixer que aquesta no podrà fer front al deute, cas que ens plantegem instar una reclamació judicial, és recomanable, per evitar la frustració de la pretensió correctament exercida i estimada de cobrament, dirigir la demanda no únicament contra la Comunitat de Propietaris sinó també, i subsidiàriament en cas que la Comunitat tingui insuficients fons i crèdits per pagar, contra els diferents copropietaris que la formen, els dels elements privatius de la mateixa, previ requeriment de pagament dels mateixos.

Si no ho fem així, de forma acumulada a la demanda contra la Comuntiat, si bé subsidiàriament, declarat el deute i condemnada la Comunitat, haurem d’acudir a un nou procediment declaratiu per reclamar els diferents copropietaris, que també haurem d’haver requerit prèviament de pagament.

FAQ: a qui correspon pagar les obres a les terrasses d’ús exclusiu d’un propietari en un edifici en règim de propietat horitzontal?

A l’efecte de determinar a qui correspon l’obligació de pagar les obres de les terrasses d’un immoble, prèviament hem de tenir en compte que el règim de propietat horitzontal d’un edifici es regula en primer lloc pel que estableix el seu títol de constitució, i en allò que aquest no prevegui per les normes del Capítol III del Títol V del Llibre V del Codi Civil de Catalunya (és a dir, els articles 553-1 i següents d’aquest cos legal). Així ho estableix l’article 553-9.3 del Codi Civil de Catalunya.

Cas que els Estatuts de la nostra Comunitat no disposin res al respecte, doncs, ens caldrà acudir al que disposi el Codi Civil de Catalunya.

Doncs bé, cal dir en primer lloc que en relació a la consideració de les terrasses dels edficis com a elements comuns, la doctrina científica i la jurisprudència són pràcticament unànimes en considerar que s’ha de donar a les terrasses dels edificis el mateix tractament que es dispensa a les cobertes de l’edifici, que en tot cas es consideren un element comú de l’edifici en l’enumeració que l’Article 553-41 CCCat fa. Tant és així, que la jurisprudència ha considerat que una terrassa, si té la funció de coberta de l’edifici, sigui un element privatiu o un element comú d’ús exclusiu, tindrà la consideració d’element comú; i si s’han de realitzar obres de reparació de la mateixa que no afectin pròpiament la terrassa, sinó la càmera d’aire que existeix a la coberta de l’edifici, i més en concret al necessari aïllament que aquesta precisa per a protegir l’edifici de les inclemències atmosfèriques com a conseqüència del mal estat de les làmines d’impermeabilització, les haurà d’assumir la Comunitat de Propietaris.

Així ho han determinat:

  • La Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 4ª) núm. 472/2011, de 27 de setembre, en un cas en què es discuteix el caràcter o no d’element comú d’una terrassa i la procedència o no del pagament d’unes obres de reparació de la mateixa, cita la important Sentència del Tribunal Suprem de 8 d’abril de 2011 que resol sobre un recurs de cassació contra Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 18ª) de 18 de gener de 2007, que diu: “Sin embargo, el recurrente defiende en realidad el carácter privativo no sólo de la terraza sino también de la cubierta del edficio, en la que se han realizado las obras por el actor. La cubierta del edificio no puede perder su naturaleza de elemento común debido a la función que cumple en el ámbito de la propiedad horizontal, y ello pese a que la terraza situada en la última planta del edificio, se configure como privativa, como se expone en los estatutos de la comunidad de propietarios del supuesto que se examina. La conclusión que se alcanza es la misma que la que ofrece la Audiencia Provincial: el pago de las obras realizadas que la parte actora exige a la demandada son obligación de la comunidad de propietarios, por cuanto no afectaron a la terraza en sí misma considerada, ni constituyeron obras de conservación o mantenimiento de la misma, o tuvieron su origen en una actuación dolosa o negligente del titular de la terraza, que hubieran podido afectar a la cubierta, sino a un elemento estructural como es la cámara de aire que existe en la cubierta del edificio, y más en concreto al necesario aislamiento que esta precisa para proteger al edificio de las inclemencias atmosféricas, como consecuencia del mal estado de las láminas de impermeabilización.”
  • Quelcom similar considera la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16ª) núm. 563/2014 de 20 de novembre sobre la distinció de les reparacions a realitzar i a qui correspon assumir-ne el cost: “No parece discutible que la reparación de las deficiencias aparecidas en la tela asfáltica o capa de impermeabilización debe incluirse en el ámbito de las obligaciones a cargo de la Comunidad, porque se trata de un elemento estructural, e incluso podría estimarse, como se apunta desde algunas líneas jurisprudenciales, que la impermeabilización, por estar alojada en el forjado del edificio, no forma parte ya de la terraza y por tanto su mantenimiento no es carga de quien tenga el derecho de disfrute exclusivo de la referida terraza, sino, en todo caso, de la Comunidad. Así como el cuidado, mantenimiento y reparación del pavimento o solado de la terraza se inscriben en el círculo de deberes asignados a quienes ostentan su disfrute exclusivo, es la Comunidad la que debe sufragar los gastos derivados de la subsanación de los defectos irrogados en la capa de impermeabilización, por tratarse de un elemento de la estructura del edificio”.

L’article 553-43.2 CCCat imposa als propietaris dels elements privatius que tenen l’ús i gaudi exclusiu dels elements comuns l’obligació d’assumir les despeses de conservació i manteniment dels mateixos, així com l’obligació de conservar-los adequadament i mantenir-los en bon estat. Per contra, l’apartat 3 del mateix article, estableix que les reparacions que vinguin motivades per vicis de construcció o estructurals, originaris o sobrevinguts, o que afectin i beneficiïn a tot l’immoble, corren a càrrec de la comunitat. Tanmateix, com que els vicis estructurals sobrevinguts o que afectin a tot l’immoble podrien ser una via fàcil per part dels propietaris que tenen vinculat l’ús exclusiu d’un element comú per fer recaure en la Comunitat el pagament de les obres de reparació dels mateixos, afegeix una salvetat in fine quan estableix que aquestes reparacions dels elements comuns d’ús exclusiu per vicis estructurals hauran de ser assumides pel propietari que en té aquest ús privatiu quan aquestes reparacions siguin conseqüència d’un mal ús o d’una mala conservació dels mateixos.

Per tant, en tot cas haurem d’atendre al tipus d’obres que s’han de realitzar, si són de conservació i manteniment o si són de reparació. En el primer cas, sempre correspondrà assumir el cost de les obres al propietari que en tingui l’ús exclusiu, qui com hem dit, té l’obligació de conservar i mantenir en bon estat aquells elements comuns dels quals en tingui atribuïts l’ús i gaudi exclusius. En el segon cas, en les obres de reparació, caldrà veure si aquesta és deguda a un vici estructural sobrevingut que afecti a tot l’immoble, supòsit en què la Comunitat tindria l’obligació de pagar aquestes obres; o bé si estem davant d’una obra de reparació que ve motivada pel mal ús o la mala conservació de la terrassa per part del propietari que en té l’ús exclusiu. Així mateix també haurem d’observar en quins elements se centraran les obres, si sobre els propis de la terrassa, que correspondrà pagar-les al propietari de l’element privatiu que en tingui l’ús exclusiu; o  els de la part de coberta que fa la terrassa, com és l’aïllament, que haurà de pagar la Comunitat.

Si es troben en una situació d’aquest tipus, convé que en parlin amb l’Adminsitrador de la seva Comunitat o amb el seu advocat de confiança de seguida, ja que una intervenció ràpida permetrà assegurar la millor determinació de a qui correspon atendre el pagament d’unes obres a les terrasses l’ús de les quals sigui exclusiu del propietari d’un element privatiu.

FAQ: si tinc una clàusula sòl, puc reclamar al banc el total del que he pagat en aplicació d’aquesta clàusula?

Tothom té força clar que la clàusula sòl incorporada a un préstec hipotecari és abusiva i, per tant, nul·la. Aquesta és avui una qüestió indiscutible.

Ara bé, si tinc una clàusula sòl al meu préstec hipotecari i aquesta és nul·la per abusiva, recuperaré el que hagi pagat de més durant la vida del préstec en aplicació d’aquesta clàusula?

Prèviament a donar resposta a aquesta pregunta, cal conèixer quin és l’estat de la qüestió a data d’avui.

Segurament teniu en ment la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013. En ella el TS declarava nul·les les clàusules sòl incorporades als préstecs hipotecaris concedits per les entitats BBVA, Abanca (Novagalicia) y Cajamar, arran d’una demanda col·lectiva, que no individual, que amb base a la Llei 7/1998, de 13 de maig, sobre Condicions Generals de la Contractació sol·licitava que se la declarés nul·la. En anar per la via d’aquesta llei, tal i com ella mateixa estableix (al seu article 12 ens parla dels efectes de l’acció de cessació), els efectes de la declaració de nul·litat només tindran lloc a partir de la sentència. I així ho declarava aquesta Sentència del Suprem de 9 de maig de 2013. En aquell moment, molts van creure que en cas de declarar la nul·litat d’una clàusula sòl només es tindria dret a recuperar les quantitats pagades en aplicació de la mateixa des del 9 de maig de 2013.

I és que cal tenir en compte que per a la declaració de nul·litat d’una clàusula sòl incorporada a un préstec hipotecari existeixen dues vies: la demanda col·lectiva basada en la Llei 7/1998, de 13 de maig, sobre Condicions Generals de la Contractació; i la individual, per a un contracte de préstec concret. Si es va per aquesta última via, la nul·litat que es declara de la cláusula sòl suposa en aplicació del Codi Civil espanyol (article 1303: “Declarada la nulidad de una obligación, los contratantes deben restituirse recíprocamente las cosas que hubiesen sido materia del contrato, con sus frutos, y el precio con los intereses, salvo lo que se dispone en los artículos siguientes.”) que aquesta clàusula no ha existit mai, és a dir, que la clàusula es tingui per nul·la des de la data de la firma del contracte, suposant així, doncs, que els efectes de la clàusula sòl es retrotraiguin al principi, es tinguin per no produits i, per tant, es tingui dret a ser reintegrat del que s’hagi satisfet en aplicació de la mateixa.

Aquest és el meu criteri i el de la majoria d’advocats, ja que en el cas de demanar la nul·litat d’una clàusula d’un contracte concret, suposa que aquesta no hagi existit mai i, per tant, que el que s’hagi pagat de més en aplicació de la clàusula sòl, s’hagi de retornar

Però és o ha estat així com ho han interpretat els nostres Jutjats i Tribunals? La resposta és no.

Des de la Sentència del Suprem, el criteri de les diferents Audiències Provincials no ha estat uniforme, havent adoptat diversos criteris quan se’ls ha plantejat la resolució de demandes de nul·litat de clàusules sòl incorporades a un préstec concret. Quins efectes té aquesta nul·litat? Retraoactius només fins a 9 de maig de 2013 perquè és la data en què és dictada la Sentència del Tribunal Suprem? O retroactius des que es va signar el contracte, tal i com és inherent a la nul·litat i com estableix el propi Codi Civil?

La disparitat de criteris es pot concretar i resumir de la següent manera. Certes Audiències Provincials o Jutjats consideraven que la Sentència del TS establia un criteri jurisprudencial en relació als efectes de la declaració de la nul·litat de la clàusula sòl, criteri que havien de seguir; mentre que d’altres consideraven que el criteri no era aplicable perquè en un cas s’estava davant d’una demanda col·lectiva mentre que en els seus casos no. Davant d’això, tanmateix, el Tribunal Suprem va voler fixar un criteri pel cas concret i finalment va decidir en les Sentències de 25 de març de 2015 i 29 d’abril de 2015: que la nul·litat d’una clàusula sòl, anés per la via que anés, col·lectiva o individual, comportaria només recuperar les quantitats pagades en aplicació de la clàusula des del 9 de maig de 2013. I per vestir aquesta decisió certament mancada de lògica d’acord amb el que estableix el Codi Civil sobre la nul·litat radical, s’empara en la necessària seguretat jurídica que ha de regir les relacions contractuals, quan realment  la fixació d’aquest criteri sobre la retroactivitat limitada de la nul·litat de la clàusula sòl poc té a veure amb la interpretació del Dret, i molt amb no perjudicar les entitats bancàries.

Descontents amb això, certs advocats i certs jutges (Jutjat Mercantil de Granada, Audiències Provincials de Castelló, Alacant, Zamora, etc.), en procediments on es demana la nul·litat de clàusula sòl en préstecs concrets, han plantejat qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per tal que resolgui si el que ha dut a terme el Tribunal Suprem és incomplir amb la normativa europea: quan una clàusula és declarada nul·la per abusiva, el jutge no en pot moderar els efectes de la nul·litat; això és el que estaria fent el Tribunal Suprem.

Aquestes qüestions prejudicials encara es troben pendents de resolució, però sembla que la Comissió Europea es decanta per considerar que el criteri del Tribunal Suprem és contrari a la normativa europe en l’informe de 13 de juliol de 2015 presentat en l’assumpte C-154/15, qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil núm. 1 de Granada.

Per tant, si bé crec que és possible reclamar pels imports que s’hagin satisfet al banc en aplicació de la clàusula sòl durant tota la vida del préstec hipotecari, per prudència, i tenint a tocar la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (sembla que ha de tenir lloc a finals d’abril) esperaria a tenir-la abans de reclamar el total de les quantitats pagades en aplicació de la clàusula sòl.

FAQ: Què passa amb l’IBI en les execucions hipotecàries un cop adjudicada la finca?

 Imatge extreta de l'Ajuntament de Villalbilla

La pregunta que encapçala aquest post és una consulta freqüent de molts executats hipotecaris que un cop el banc s’adjudica la finca mitjançant la subhasta, i per tant, ja no en són propietaris, s’adonen que tot i això, han de pagar l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) de l’any en el qual han deixat de ser propietaris.

Imaginem un matrimoni que no pot pagar la hipoteca, el banc l’executa i, arribat el dia s’adjudica la finca gravada per la hipoteca. Imaginem que l’adjudicació es produeix el 10 de febrer de 2015.

El dubte és clar: han de pagar l’IBI del 2015 malgrat no ser propietaris de la finca durant la major part d’aquest 2015 si el banc s’ha adjudicat la finca el 10 de febrer de 2015?

La resposta és, malauradament, que sí.

I és que l’IBI, que es troba regulat als articles 60 i següents del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (aprovat mitjançant Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març), es merita el primer dia del període impositiu, que coincideix amb l’any natural, és a dir, l’1 de gener, tal com refereix el seu article 75. I això què suposa? Doncs que si en el procediment d’execució hipotecària el banc s’adjudica la finca el dia 2 de gener, l’IBI l’haurà de pagar qui era propietari el dia 1 de gener i, per tant, l’executat hipotecari.

FAQ: com puc prevenir un futur feixuc procés d’incapacitació en cas de perdre facultats per qualsevol causa?

Cada vegada vivim més anys. Tanmateix, aquest creixement de l’esperança de vida, sovint, no suposa una vellesa sense complicacions de salut. Entre aquestes malalties que ens poden afectar durant la vellesa hi trobem l’Alzheimer, les demències, el Parkinson, o d’altres situacions que limiten la capacitat mental de la persona. Quan això passa, el govern sobre la nostra persona no es pot assegurar, perdem el que es coneix com la capacitat d’obrar i, per tant, els actes jurídics que realitzem en aquest estat es troben viciats pel que fa al consentiment que hem prestat, a la manifestació de la nostra voluntat.

El Dret s’ha ocupat ja des de temps remots (el Dret Romà, per exemple) de regular la situació d’incapacitat de les persones a través de figures com la tutela. La tutela és una institució que preveuen tant el Codi Civil espanyol, com el Codi Civil català. Segons ambdues lleis, la constitució de la tutela requreix d’un procediment judicial d’incapacitació de la persona, i per tant no és immediata, sinó que ha de seguir un tràmit judicial taxat i rigorós en què intervé també el Ministeri Fiscal.

La qüestió que ens plantegem avui és: en cas de quedar afectats per una malaltia o lesió que ens impedeix el nostre propi govern, sempre i en tot cas es necessitarà acudir a un procediment judicial d’incapacitació per constituir la tutela o hi ha alguna manera d’evitar-ho?

Doncs bé, segons el Codi Civil català, la resposta a aquesta pregunta és que hi ha una manera d’evitar-ho. Com?

El seu article 222-2 preveu una figura que estalvia molts maldecaps a les famílies: l’autotutela o poder en previsió de pèrdua sobrevinguda de capacitat. Es tracta de la possibilitat que un mateix té d’atorgar un poder (per tant, davant notari i en escriptura pública) a favor d’una persona perquè tingui cura dels seus interessos, en previsió de patir una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic que no el permeti governar-se a sí mateix. Aquest poder pot decidir qui l’atorgui, si vol que produeixi efectes des de l’atorgament, o bé a partir d’unes circumstàncies que es determinin al poder.

És clar que si tothom conegués aquesta figura, les famílies catalanes patirien menys quan es produeixen situacions que limiten la capacitat dels seus familiars més pròxim. El cop que representa saber que un pare o mare, avi o àvia, no pot governar-se per ell o ella mateixa per una malaltia o lesió que limita les capacitats cognitives, no te’l treu ningú. Però l’autotutela apaivaga les conseqüències de la malaltia pel que fa al dia a dia de la persona: retirada de diners dels comptes corrents de l’incapaç per fer front a pagaments de les seves necessitats bàsiques o d’assistència, acceptació d’herències de cònjuges o altres familiars, administració del patrimoni, etc.

Per aquests motius és tan important saber que l’autotutela existeix i que si un és previsor, pot estalviar molts maldecaps als seus familiars.

FAQ: puc reclamar veure el meu nét menor d’edat si els seus pares no me’l deixen veure?

Estem molt acostumats, bé perquè tenim familiars, amics o coneguts en aquesta situació, bé perquè ho patim en la nostra pròpia pell, a parlar del règim de visites d’un pare o d’una mare en relació amb els seus fills menors d’edat quan s’ha produït una separació o un divorci.

El règim de visites és un dret dels menors d’edat (no un dret dels pares únicament) de relacionar-se amb ambdós progenitors, pare i mare, per tal de cobrir les seves necessitats afectives, emocionals i educatives, així com per al seu desenvolupament equilibrat. La seva finalitat no és altra que la de fomentar les relacions humanes paternes o materno-filials i mantenir la relació afectiva de pares i fills, malgrat la separació o el divorci, procurant que als nens els afecti el mínim. Per tant, i partint de la configuració del règim de visites com un dret-deure que s’estableix en interès del menor (favor fillii), el mateix sempre s’haurà d’establir atenent a les necessitats del menor d’edat.

Però és el règim de visites un dret-deure del menor només en relació als pares, o també en relació als avis?

És conegut que quan es produeix la separació d’una parella o el divorci d’un matrimoni, la situació de conflictivitat entre la parella pot conduir a què els avis vegin ressentida la seva relació amb els néts, fins al punt de no poder-los veure perquè un dels progenitors no els ho permet. Però també pot passar que un dels progenitors mori massa jove deixant fills, i els pares d’aquest progenitor i avis dels seus fills es vegin privats d’aquesta relació amb els seus néts.

La llum a aquesta qüestió ens la donen els articles 233-2.2, 233-12 i 236-4 del Codi Civil de Catalunya (també l’article 160 del Codi Civil espanyol), així com l’article 38 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència. Tots ells estableixen que els nens tenen dret a conviure i relacionar-se amb els avis i els pares han de facilitar aquestes relacions, que només es poden impedir si hi ha una causa justa. A aquest efecte, la llei atorga als avis l’acció judicial per reclamar l’establiment d’un règim de visites amb els seus néts. Aquest procediment judicial que els ha de permetre relacionar-se amb els seus néts es substancia com si d’un procés matrimonial es tractés, en el qual el pare i/o la mare que s’oposi a què els seus fills es puguin relacionar amb els avis haurà d’al·legar una justa causa que impedeixi aquesta relació dels fills amb els avis.

I què es considera justa causa? Doncs bé, en relació a aquesta qüestió la llei emmudeix i deixa aquesta decisió als tribunals, que seran els que hauran de resoldre cas per cas. Tanmateix, la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (com també la del Tribunal Suprem si la llei aplicable és l’espanyola) és clara en aquest sentit i en múltiples sentències ha declarat que no és justa causa la conflictivitat existent o la nul·la relació i comunicació entre els pares i avis del menor. Per tant, els pares d’un menor no poden impedir als avis relacionar-se amb el seu nét només amb base en aquesta mala relació dels pares amb els avis.