FAQ: puc reclamar veure el meu nét menor d’edat si els seus pares no me’l deixen veure?

Estem molt acostumats, bé perquè tenim familiars, amics o coneguts en aquesta situació, bé perquè ho patim en la nostra pròpia pell, a parlar del règim de visites d’un pare o d’una mare en relació amb els seus fills menors d’edat quan s’ha produït una separació o un divorci.

El règim de visites és un dret dels menors d’edat (no un dret dels pares únicament) de relacionar-se amb ambdós progenitors, pare i mare, per tal de cobrir les seves necessitats afectives, emocionals i educatives, així com per al seu desenvolupament equilibrat. La seva finalitat no és altra que la de fomentar les relacions humanes paternes o materno-filials i mantenir la relació afectiva de pares i fills, malgrat la separació o el divorci, procurant que als nens els afecti el mínim. Per tant, i partint de la configuració del règim de visites com un dret-deure que s’estableix en interès del menor (favor fillii), el mateix sempre s’haurà d’establir atenent a les necessitats del menor d’edat.

Però és el règim de visites un dret-deure del menor només en relació als pares, o també en relació als avis?

És conegut que quan es produeix la separació d’una parella o el divorci d’un matrimoni, la situació de conflictivitat entre la parella pot conduir a què els avis vegin ressentida la seva relació amb els néts, fins al punt de no poder-los veure perquè un dels progenitors no els ho permet. Però també pot passar que un dels progenitors mori massa jove deixant fills, i els pares d’aquest progenitor i avis dels seus fills es vegin privats d’aquesta relació amb els seus néts.

La llum a aquesta qüestió ens la donen els articles 233-2.2, 233-12 i 236-4 del Codi Civil de Catalunya (també l’article 160 del Codi Civil espanyol), així com l’article 38 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència. Tots ells estableixen que els nens tenen dret a conviure i relacionar-se amb els avis i els pares han de facilitar aquestes relacions, que només es poden impedir si hi ha una causa justa. A aquest efecte, la llei atorga als avis l’acció judicial per reclamar l’establiment d’un règim de visites amb els seus néts. Aquest procediment judicial que els ha de permetre relacionar-se amb els seus néts es substancia com si d’un procés matrimonial es tractés, en el qual el pare i/o la mare que s’oposi a què els seus fills es puguin relacionar amb els avis haurà d’al·legar una justa causa que impedeixi aquesta relació dels fills amb els avis.

I què es considera justa causa? Doncs bé, en relació a aquesta qüestió la llei emmudeix i deixa aquesta decisió als tribunals, que seran els que hauran de resoldre cas per cas. Tanmateix, la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (com també la del Tribunal Suprem si la llei aplicable és l’espanyola) és clara en aquest sentit i en múltiples sentències ha declarat que no és justa causa la conflictivitat existent o la nul·la relació i comunicació entre els pares i avis del menor. Per tant, els pares d’un menor no poden impedir als avis relacionar-se amb el seu nét només amb base en aquesta mala relació dels pares amb els avis.

Anuncis

Un any del Llibre II del Codi Civil de Catalunya sobre Persona i Família: custòdia compartida o guarda conjunta

Tot just fa un any que entrava en vigor la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família. Amb l’excusa de l’entrada del 2012, volem analitzar com ha estat  aquest seu primer any de vida tractant sobre el seu contingut i el canvi que pot suposar i suposa per a moltes famílies una disposició tan adaptada als temps que corren.

Destaquem les novetats més importants en relació als efectes del divorci o la separació dels cònjuges:

Per una banda (en el pròxim article tractarem de les altres novetats), la Llei opta per donar preferència a la guarda conjunta dels fills (abans coneguda com la custòdia compartida) quan un matrimoni es divorcia o separa. L’article 233-8 del Codi s’encarrega de fer-ho al seu apartat 1:“el divorci o la separació judicial no alteren les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord amb l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter compartit i, en la mesura que sigui possible, s’han d’exercir conjuntament” i l’article 233-10.1 diu que “l’autoritat judicial, si no hi ha acord o si aquest no s’ha aprovat, ha de determinar la manera d’exercir la guarda, atenint-se al caràcter conjunt de les seves responsabilitats parentals, d’acord amb l’article 233-8.1”. Evidentment, no es tracta d’un establiment automàtic d’aquesta guarda conjunta dels fills, ja que justament el que pretén el Llibre II del Codi és defugir dels automatismes creats per la legislació anterior (el Codi de Família), que beneficiava més la mare sense a vegades tenir en compte certes circumstàncies que haurien pogut determinar, d’haver estat considerades, una guarda conjunta. L’article 233-11 estableix els criteris per determinar la guarda dels fills: vinculació afectiva dels fills amb cadascun dels progenitors i amb les altres persones que conviuen (avis, per exemple), aptitud dels progenitors per donar benestar i un entorn adequat al menor, l’actitud de cooperació de cadascun dels progenitors, el temps dedicat amb anterioritat al divorci a la cura dels fills, situació dels domicilis dels profenitors, horaris i activitats de fills i progenitors… Pràcticament la Llei no s’ha oblidat de cap detall.

Aquesta novetat ha motivat que al nostre despatx hagin acudit molts pares amb consultes sobre aquesta guarda conjunta, contents i esperançats de poder sol·licitar-la si estan en procés de divorciar-se (o volen modificar les mesures establertes quan es van divorciar) i de tenir més possibilitats per al seu establiment. I és que amb anterioritat a l’aprovació del Llibre II i abans que els Tribunals haguessin flexibilitzat els criteris per l’atribució de la custòdia compartida (i segurament la Llei va adoptar aquesta necessària flexibilitat), els fills romanien amb la mare gairebé sempre, donant al pare només caps de setmana alterns. Se’ls separava sovint involuntàriament dels fills, amb les conseqüències que a la llarga això suposa tant pels menors, com pels progenitors. Avui sembla que tenint en compte sempre el millor interès pel fill, serà possible que un automatisme discriminatori com aquest deixi de ser tant present a Catalunya.

Nova regulació del Dret de Família a partir del gener

El dia 1 de gener de 2011 entrarà en vigor el Llibre II del Codi Civil de Catalunya (Llei 25/2010, de 19 de juliol), relatiu a la persona i la família. Ens hi vam referir quan tot just havia estat publicada al DOGC i ara que s’acosta la data en què ha de surtir efectes, val la pena que analitzem quines novetats incorpora a un Dret que muta cada vegada més depressa a remolc de la societat i l’evolució que la família pateix com a institució i base social.

Pel que fa a la persona, crea una nova institució de protecció de les persones amb problemes. A les existents tutela i curatela, ara hi hem d’afegir l’assistència. La pot generar la mateixa persona en previsió del moment en què perdrà facultats, evitant així que hagi de ser incapacitat pels fills en un moment posterior, que sempre és una decisió dura i difícil. A més, el Llibre II regula la figura dels patrimonis protegits per a les persones incapacitades o que necessiten protecció per afavorir-ne així també la seva autonomia.

Quant a la família, és claríssim que el Llibre II neix en aquesta direcció que comentàvem d’adaptar el Dret a la nova concepció de família. És palpable quan ens fixem que contempla no ja la noció de família clàssica i tradicional formada per un pare i una mare units en matrimoni, sinó la que formen les unions estables de parella (que abans preveia la Llei 10/1998, de 15 de juliol), les famílies monoparentals i les formades per persones del mateix sexe.

La novetat més important és l’establiment d’una preferència per a l’adopció de la guarda conjunta dels fills quan un matrimoni es divorcia o es separa (la que fins ara es coneixia com la custòdia compartida). El Llibre II aposta per a què les responsabilitats parentals es mantinguin per part dels dos progenitors. A més, entén que d’aquesta manera es protegeix també l’interès superior del menor a mantenir la relació amb els dos progenitors.

La figura de la mare, doncs, perd aquella tradicional visió d’única progenitora que pot tenir cura dels fills i això només és gràcies a què la societat ha avançat i ara el Dret s’adapta al nou rol de la dona en l’àmbit laboral que ja fa temps que té lloc al país. Ara els homes també s’hauran d’ocupar dels fills, responsabilitzar-se’n, deixant enrere la concepció masclista que fins ara imperava en les nostres lleis. Segurament, molts estaran contents que s’operi un canvi d’aquestes característiques, ja que en certa manera, la tendència anterior propiciava l’automatisme consistent en què els fills restessin en la custòdia de la mare i acabessin mantenint només la relació amb ella, quedant-se els pares només amb un règim de visites que no els permetia gaudir dels fills com ho ha de fer tot progenitor. A partir del 2011 es donarà preferència a la guarda conjunta i s’establirà en funció de les possibilitats de cadascun per desenvolupar aquesta responsabilitat parental.

Una altra qüestió interessant és que l’atribució de l’habitatge es deslliga de la cura dels fills. És a dir, en cas de divorci o separació l’ús del pis no se l’atribueix qui tingui els fills al seu càrrec, sinó que en primer lloc es té en compte qui dels dos té una situació de més necessitat. Segurament, de tota manera, seguirà coincidint que qui tingui els fills sigui qui continuï en l’ús del pis. Seguint la mateixa direcció que la guarda conjunta, en aquest aspecte el que pretén el Codi Civil català és evitar alguns automatismes que es produeixen en aplicació del Codi Civil espanyol deixant d’afavorir més a un progenitor que a l’altre. Per altra banda, en relació a l’habitatge familiar, l’adquisició d’aquest i la seva millora ja no s’inclou com a despesa familiar.

Per últim, destacar que se segueix fomentant i potenciant la mediació familiar i els plans de parentalitat.

Ara esperem que la seva aplicació sigui tan satisfactòria com es presenta teòricament la reforma.