Una mica de seny del TC contra la plusvàlua municipal

Darrerament ens hem acostumat a criticar el Tribunal Constitucional (no ens falten raons als catalans), però quan fa les coses bé, utilitzant el sentit comú i interpretant la llei com cal, hem també de poder reconèixer la seva tasca. Aquest és el cas de la Sentència que va dictar el Tribunal el passat 16 de febrer de 2017 i que vam conèixer l’endemà.

El TC, doncs, resol que “la plusvàlua municipal és inconstitucional i nul·la en la mesura que sotmet a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor”; és a dir, que l’impost municipal és il·legal cobrar-lo en les transmissions de finques quan no s’ha produït un increment en el valor de la mateixa respecte al moment de la seva adquisició, sinó una devaluació. Així, diu: “la seva configuració actual és contrària al text constitucional únicament en aquells supòsits en els quals sotmet a tributació situacions inexpressives de capacitat econòmica, és a dir aquelles que no presenten un augment de valor del terreny en el moment de la transmissió”. Poden llegir la sentència sencera aquí.

Recordem que la plusvàlua municipal o impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana és un tribut municipal directe que grava l’increment del valor que experimenten els terrenys i que es posa de manifest a conseqüència de la seva transmissió, tal i com regula el Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals aprovat per Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.

La resolució consagra el que fa temps que els advocats observem, els jutges del contenciós-administratiu analitzen i els ciutadans noten i no entenen: que no es pot obligar a liquidar un tribut quan no hi ha base imposable.

En la plusvàlua municipal hi ha base imposable quan el valor del terreny ha augmentat, i quan això no es produeix, quan no existeix aquest guany (i no ha tingut lloc en moltes transmissions produïdes d’ençà que va esclatar la crisi), el mateix no pot meritar-se. I a això que resulta tan clar els Ajuntaments hi han fet ulls clucs i han anat cobrant un impost que els reportava molts ingressos de manera injusta: ciutadans que tenien un immoble i l’han hagut de malvendre, perdent-hi en ocasions molts diners, han hagut de fer front a un impost que gravava un guany inexistent, fictici. I el més curiós de tot, han hagut de pagar a l’Ajuntament però no a Hisenda, perquè en aquest cas, en virtut de la regulació de l’IRPF no existeix un guany patrimonial pel contribuent que transmet a cost més baix que el que va adquirir, sinó una pèrdua.

Per tant, hem d’estar contents i hem de celebrar que un cobrament injust hagi estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional i posar-nos mans a l’obra per recuperar allò que haguem pagat en aplicació d’aquest impost. A aquest efecte, el servei jurídic de la Cambra de la Propietat de Terrassa, l’ajudarem.

Anuncis

La Plusvàlua municipal a Terrassa i la reforma Fiscal

Extreta de http://www.inmobiliariakinver.com/ Hem parlat en alguna ocasió sobre l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, el conegut popularment com la plusvàlua municipal. Ens fèiem ressò aleshores de l’aprovació per unanimitat del Ple de l’Ajuntament de Terrassa de la bonificació de la plusvàlua municipal quan aquesta es merités a resultes d’una execució hipotecària una dació en pagament.

Els recordaré breument que la plusvàlua municipal és un tribut que s’ha de pagar (pel venedor en cas d’una compravenda, per l’hereu en cas de transmissió mortis causa) quan es transmet la propietat d’una finca urbana encara que qui transmet tingui no una plusvàlua sinó una minusvàlua perquè ven la finca per un preu més baix en relació al preu que va pagar quan va adquirir-la.

En aquell article (14/05/2013) aplaudíem la mesura, que crèiem molt necessària, tot i analitzades ara ja les seves grans mancances: es tracta d’una ajuda que l’Ajuntament de Terrassa atorga a aquells propietaris que ho sol·licitin i que reuneixin uns requisits concrets que s’han d’acreditar, que cobreix l’import resultant de la liquidació d’aquesta plusvàlua.  Suposa, doncs, per una banda, que d’aquesta bonificació (millor dit, ajuda) se’n puguin beneficiar només alguns; i per l’altra, que l’impost es generi a favor de l’Ajuntament i sigui el propi Ajuntament qui se’l pagui.

Amb l’aprovació de l’Avantprojecte de Llei de reforma fiscal, sembla que aquesta situació hagi de millorar. L’Avantprojecte planteja la modificació no només de la Llei de l’IRPF, sinó també la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, la norma que regula les bases de la plusvàlua municipal. La reforma vol anar a l’arrel del problema. Veiem si ho aconsegueix.

La reforma fiscal recull a través de la Disposició Final Tercera que es modifiqui l’article 105 d’aquesta Llei de les Hisendes Locals, que és el que preveu les excempcions de l’impost, en el sentit d’incorporar-hi una nova exempció, amb la lletra c), la relativa a les transmissions d’habitatge habitual en casos de dació en pagament i execucions hipotecàries.

La reforma, però, afegeix el següent: “no resultarà d’aplicació l’exempció quan el deutor o qualsevol altre membre de la unitat familiar disposi d’altres béns o drets en quantia suficient per a satisfer la totalitat del deute hipotecari i evitar l’alienació de l’habitatge”. Deixin-me que els llenci una pregunta innocent: creuen com jo que si qui està a punt de perdre l’habitatge per una execució hipotecària o per dació en pagament s’ha trobat en aquesta situació tot i tenir béns o drets que li permetien pagar la totalitat del deute hipotecari?

Vergonyós aquest afegitó, que segons com s’analitzi i s’acabi aplicant, pot resultar un límit a aquesta exempció. Imaginin-se que el pis on viu amb el seu cònjuge es troba hipotecat i vostès i el seu marit o esposa no poden fer front a aquesta hipoteca; imaginin-se també (situació díficil de trobar avui), que el seu marit o esposa tinguin un altre habitatge heretat. Podrien vendre aquest habitatge i pagar el deute de la hipoteca amb la facilitat (ara que es venen i compren tants pisos) que suposa el redactat de l’apartat c) que es vol introduir a l’article 105 de la Llei d’Hisendes Locals?

Sobre la injustícia que suposa el cobrament per part dels Ajuntaments de la plusvàlua per a tota transmissió, encara hi ha molt a fer. Posant algun pedaç, com aquest, podem solucionar alguna cosa. Però cal una reforma més a fons d’aquest tribut i, sobretot, els valors sobre els quals es calcula.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de juliol de 2014.

L’Ajuntament de Terrassa i la taxa als pisos buits

Al Ple Extraordinari celebrat el passat 31 d’octubre l’equip de Govern de l’Ajuntament de Terrassa va tornar a penjar-se una medalla aprovant en solitari, dins del paquet de tributs municipals a aplicar l’any que ve, la creació d’una nova taxa que gravarà aquells habitatges que portin buits més de dos anys. En un dia tan assenyalat del nostre calendari calia repartir alguna castanya, i en aquest cas els va tocar el rebre als propietaris.

La taxa als pisos buits és un instrument que s’ha intentat introduir per molts Governs com a mesura estrella de cara a la galeria, ja siguin municipals, autonòmics o estatals amb l’aparent propòsit, segons ells, de fomentar el lloguer i augmentar l’oferta d’habitatges en arrendament. Potser ens tenen per molt crèduls, però aquest tribut a Terrassa no només persegueix aquesta meta, sinó que l’Ajuntament té un altre objectiu molt clar i més prioritari: recaptar i garantir-se uns ingressos per fer front al seu endeutament. Aquesta intenció no escapa a ningú quan les ordenances fiscals pel 2014 preveuen un augment de l’1,5% de la majoria de tributs (l’índex d’agost, que és superior a les previsions que hi ha per final d’any) i quan des del 2011 l’IBI ha patit un increment del 20%.

Aquests últims dies s’ha conegut que d’entre els 18.077 desallotjaments o desnonaments executats durant els mesos d’abril i juny d’aquest 2013, el 58,23% tenien lloc per impagament del lloguer, tal i com revelen les dades del segon trimestre del 2013 publicades pel Consell General del Poder Judicial.

Creuen que amb aquestes xifres el mercat del lloguer pot fomentar-se a través d’una taxa que gravi els pisos buits? Personalment, crec que no. Calen reformes més profundes i hi ha altres mesures més eficaces i de més fàcil aplicació. No oblidem que, com dèiem, augmentar l’oferta de lloguer no és l’únic que pretén l’equip de Govern de l’Ajuntament de Terrassa, sinó que el que vol realment és recaptar, i si pot fer-ho contentant els seus votants, millor que millor.

Malgrat que el passat 6 de juny entrava en vigor la nova Llei 4/2013, de 4 de juny, de “mesures de fexibilització i foment del mercat del lloguer d’habitatges” que modifica la Llei d’Arrendaments Urbans de 1994, i que des del 31 d’octubre de 2011, mitjançant la Llei 37/2011 es va aprovar una reforma important del procediment judicial per tal d’agilitzar la reclamació de l’impagament del lloguer i el desnonament del llogater morós, els costos de temps i diners que genera al propietari segueixen sent desmotivants. Per aquest motiu, molts petits propietaris, particulars, prefereixen mantenir el seu immoble buit davant d’aquests riscos.

Encara és d’hora per saber a qui s’aplicaria aquesta taxa, si a tot propietari, particulars i empreses, o només a les entitats bancàries i els promotors, que seria el més convenient i eficaç. D’entrada, però, i amb les dades que hem comentat, no sembla que aquesta taxa pugui tenir èxit ni per fomentar el lloguer, ni per recaptar més d’un ciutadà cada dia més empobrit i a qui la pressió fiscal que l’Ajuntament de Terrassa aplica asfixia cada vegada més.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de novembre de 2013.

La desaparició de la deducció per adquisició de l’habitatge habitual

Demà posem punt i final al 2010. Un any per molts difícil i de canvis en tots els sentits. I en alguns d’aquests canvis ens volem centrar avui, no ja per fer balanç, sinó per fer-nos una idea de com encarem el 2011. És el torn de la deducció per l’adquisició de l’habitatge habitual en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), que en virtut de la Llei de Pressupostos pel 2011 queda pràcticament extingida.

La Llei 38/2006, de 28 de novembre, de l’IRPF estableix al seu article 68.1 la deducció per inversió en vivenda habitual que permet als contribuents deduïr-se el 7,5% de les quantitats satisfetes en el període de què es tracti per l’adquisició o rehabilitació de la vivenda que sigui la residència habitual del contribuent amb una base màxima de 9.015 euros anuals, incloent-se totes les despeses originades, i en el cas d’haver sol·licitat finançament per a l’adquisició, l’amortització, interessos i costos del préstec hipotecari. S’entén per habitatge habitual, aquell en el qual el contribuent hi resideixi durant un termini de tres anys.

Doncs bé, com dèiem, la Llei de Pressupostos pel 2011 modifica l’aplicació d’aquesta deducció de tal manera que la deixa gairebé sense efecte, ja que a partir de l’1 de gener (d’aquí dos dies) la deducció per inversió en habitatge habitual en l’IRPF només serà aplicable als contribuents que hagin tingut uns ingressos nets de 24.107,20 euros.

Així doncs, qui tingués pensat comprar-se un pis l’any que ve per anar-hi a viure, haurà de comptar que si té uns ingressos nets superiors a aquesta quantitat, no podrà aplicar-se la deducció de l’article 68.1 de la Llei de l’IRPF.

L’entrada en vigor d’aquesta modificació es fixa el dia 1 de gener de 2011, per aquelles adquisicions d’habitatge habitual que es produeixin a partir d’aquesta data; és a dir, que les adquisicions de vivenda habitual en un moment anterior podran seguir aplicant-se la deducció en virtut de la Disposició Transitòria 18ª de la Llei de l’IRPF que la Llei de Pressupostos afegeix.

Aquest fet, segurament, suposarà un augment en les transmissions d’immobles ara a final d’any que no haurien de servir per distorsionar la realitat: no s’està comprant pisos perquè l’economia ni el sector s’hagi reactivat, sinó per poder-se beneficiar els contribuents d’una deducció important si s’estaven plantejant comprar-se un pis.

Què ha passat amb l’impost sobre les herències?

Aquesta setmana (el dia 19 d’octubre, concretament) ha fet un any des que a Terrassa es va celebrar la conferència sobre l’Impost de Successions i la seva supressió. Una campanya endegada per una associació que pretenia conscienciar la ciutadania sobre la injustícia d’aquest impost que pràcticament només paguem els catalans; una campanya que va aconseguir una reforma però no la seva eliminació. Els catalans el seguim pagant, encara molt alt, i més si tenim en compte com ens trobem fiscalment a dia d’avui. Si ens preguntem com estan les nostres butxaques ara, tot i la reforma, la resposta és que, com a catalans, pitjor.

Només cal que analitzem com ha augmentat la pressió fiscal aquests mesos. Espanya s’ha vist obligada a prendre mesures empesa per Brusel·les i la comunitat internacional sencera. Retallada de deduccions en l’Impost sobre la Renda, increment de l’IVA i fa ben poc l’augment del tipus marginal de l’IRPF fins el 47%; i a Catalunya l’increment del 2,5% en dos trams successius. Ja ho veuen, els impostos (i els problemes) creixen. En els temps que corren costa de creure, però el dèficit i la seva reducció mana, i així ho imposa Europa.

Amb tants maldecaps és normal que l’impost sobre les herències hagi quedat en l’oblit. Qui pensa ara que per morir també s’han de pagar impostos? Ens hem de preocupar del dia a dia i això ja vindrà, pensem la majoria. I en el moment que malauradament un pare, una mare o un familiar proper ens abandona, a la tristesa per la pèrdua hi hem de sumar el tràmit de l’herència i el passar per caixa.

Sí. Tot i la reforma, els catalans seguim i seguirem pagant per fins que aquest impost quedi sense efecte. CiU ja s’apunta al moviment per suprimir-lo (perquè l’import a pagar sigui mínim o zero, ja que en ser un impost estatal Catalunya no té competència per eliminar-lo), però caldrà veure si el compromís que ha assumit Artur Mas fa escassament un mes és un anunci per captar l’electorat o un pas en ferm contra un impost injust.

Com dèiem, respecte a l’impost sobre les herències, estem pràcticament igual que fa un any tot i la reforma operada, que no entrarà completament en vigor fins l’1 de juliol de l’any que ve. I és que si quantifiquem què ens suposa la pressió fiscal a la qual estem sotmesos ens adonem del que patim a l’Estat espanyol i més, com a catalans.

Les dades són clares. Treballem 15 de cada 30 dies pel Govern espanyol, això és un fet. I si a més hi sumem la Seguretat Social, els impostos indirectes, l’IVA, els impostos especials, municipals, i a Catalunya l’impost de successions, l’únic que ingressem els catalans són 1 de cada 3 euros que obtenim de la nostra feina diària.

Si la vaga del 29-S no va servir per fer tirar enrere a Zapatero respecte a la reforma laboral i social, la pressió fiscal encara és més lluny de disminuir. Per tant, l’únic que es troba a les nostres mans, a la dels catalans, és la supressió d’un impost que a la resta d’Espanya no es paga (excepte a Extremadura i en una proporció molt inferior).

La conclusió és que convé replantejar el debat sobre l’eliminació de l’impost sobre les herències.