Una mica de seny del TC contra la plusvàlua municipal

Darrerament ens hem acostumat a criticar el Tribunal Constitucional (no ens falten raons als catalans), però quan fa les coses bé, utilitzant el sentit comú i interpretant la llei com cal, hem també de poder reconèixer la seva tasca. Aquest és el cas de la Sentència que va dictar el Tribunal el passat 16 de febrer de 2017 i que vam conèixer l’endemà.

El TC, doncs, resol que “la plusvàlua municipal és inconstitucional i nul·la en la mesura que sotmet a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor”; és a dir, que l’impost municipal és il·legal cobrar-lo en les transmissions de finques quan no s’ha produït un increment en el valor de la mateixa respecte al moment de la seva adquisició, sinó una devaluació. Així, diu: “la seva configuració actual és contrària al text constitucional únicament en aquells supòsits en els quals sotmet a tributació situacions inexpressives de capacitat econòmica, és a dir aquelles que no presenten un augment de valor del terreny en el moment de la transmissió”. Poden llegir la sentència sencera aquí.

Recordem que la plusvàlua municipal o impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana és un tribut municipal directe que grava l’increment del valor que experimenten els terrenys i que es posa de manifest a conseqüència de la seva transmissió, tal i com regula el Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals aprovat per Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.

La resolució consagra el que fa temps que els advocats observem, els jutges del contenciós-administratiu analitzen i els ciutadans noten i no entenen: que no es pot obligar a liquidar un tribut quan no hi ha base imposable.

En la plusvàlua municipal hi ha base imposable quan el valor del terreny ha augmentat, i quan això no es produeix, quan no existeix aquest guany (i no ha tingut lloc en moltes transmissions produïdes d’ençà que va esclatar la crisi), el mateix no pot meritar-se. I a això que resulta tan clar els Ajuntaments hi han fet ulls clucs i han anat cobrant un impost que els reportava molts ingressos de manera injusta: ciutadans que tenien un immoble i l’han hagut de malvendre, perdent-hi en ocasions molts diners, han hagut de fer front a un impost que gravava un guany inexistent, fictici. I el més curiós de tot, han hagut de pagar a l’Ajuntament però no a Hisenda, perquè en aquest cas, en virtut de la regulació de l’IRPF no existeix un guany patrimonial pel contribuent que transmet a cost més baix que el que va adquirir, sinó una pèrdua.

Per tant, hem d’estar contents i hem de celebrar que un cobrament injust hagi estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional i posar-nos mans a l’obra per recuperar allò que haguem pagat en aplicació d’aquest impost. A aquest efecte, el servei jurídic de la Cambra de la Propietat de Terrassa, l’ajudarem.

El Tribunal Constitucional declara la inconstitucionalitat de les taxes judicials

Foto del diari Expansión (article de 30/11/2012)

Després de gairebé tres anys i mig arriba la sentència del Tribunal Constitucional que estima el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PSOE contra la Llei 10/2012, de 20 de novembre “por la que se regulan determinades tasas en el ámbito de la Adminsitración de Justícia y del Instituto Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses”, la que imposava a tota persona que volia accedir a la justícia el pagament de taxes judicials d’importants quanties.

Sí senyors, durant la vigència d’aquesta llei, molts advocats (sobretot la BrigadaTwittera) ens hem fet pesats reclamant i escrivint sobre la necessària desaparició d’aquesta taxa injusta (mai millor dit) que deixava a molts sense poder recórrer a la justícia. Encara recordo quan en aquesta publicació (al Diari La Torre) algú m’acusava d’escriure sempre sobre el mateix, referint-se a les taxes judicials. Doncs bé, si vol pot tornar a fer-ho, però respecte a aquesta qüestió no podré sentir-més que orgullosa perquè la queixa, amb amplificador més o menys gran o sense, era necessària si el resultat era garantir un dret que tenim tots.

He parlat molt de les taxes, sí, perquè des de l’aprovació de la llei que les imposava a tots sense excepció (bé, sí, només als beneficiaris de justícia gratuïta, que faltaria més!) són moltes les crítiques que han plogut sobre aquesta norma i algunes les passes enrere fetes per evitar tants greuges. N’és un exemple, i crec que el recordaran doncs és més recent del que sembla, el Real Decreto-ley 1/2015, de 27 de febrero, de mecanismo de segunda oportunidad, reducción de carga financiera y otras medidas de orden social, el Capítol III del qual, article 11, que va ser l’encarregat de suprimir les taxes judicials per a les persones físiques.

I és que ara se suprimeixen també per a les persones jurídiques. El Tribunal Constitucional considera que les taxes judicials vulneren el dret a la tutela judicial efectiva que l’article 24 de la Constitució reconeix i garanteix a tot ciutadà, ja que entén que les quanties que s’acaben imposant al justiciable són massa elevades, impedint injustificadament l’accés a la Justícia en els seus diferents nivells perquè no s’adiu a la realitat econòmica de la majoria dels justiciables.

Podem estar força contents (fixin-se que no dic molt) d’aquesta resolució del Tribunal Constitucional, encara que hi hem de fer una gran crítica pel retard amb el qual arriba la resolució, que no permet recuperar les quantitats pagades per aquest concepte; és innegable el seu gust agredolç. Com també resulta sorprenent que per alguns casos el TC vagi tan depressa i en d’altres tan a poc a poc. És el preu de la “justícia” a la carta que dóna aquest pseudo-tribunal.

 

Desapareixen les taxes judicials a les persones físiques

Les taxes judicials per a les persones físiques deixen d’aplicar-se. Això és així després de l’aprovació i publicació al BOE el passat dissabte 28 de febrer, del Real Decreto-ley 1/2015, de 27 de febrero, de mecanismo de segunda oportunidad, reducción de carga financiera y otras medidas de orden social, el Capítol III del qual, article 11, tracta sobre la supressió de les taxes judicials.

Podem estar d’enhorabona. Tot esforç té la seva recompensa. La lluita que tot el sector de l’advocacia ha impulsat i mantingut des que es varen aprovar sota el mandat de Ruiz-Gallardón, ha donat el seus fruits.

Des d’aquí, però, el meu reconeixement a l’especial feina que s’ha dut a terme inicialment per alguns advocats, i posteriorment per altres juristes que s’han incorporat a les seves files sota el nom de #BrigadaTuitera. Sense ells tampoc s’hauria aconseguit arribar fins aquí, fins a la desaparició de les taxes judicials per a les persones físiques.

Tot i la gran notícia, però, i com ja s’ha posat de manifest, continuarem lluitant per què les taxes judicials tampoc s’apliquin a les petites i mitjanes empreses, qui, com les persones físiques, han patit i segueixen els efectes de la crisi.

Hi ha alguna esperança per a la Justícia?

El passat 23 de setembre molts vam celebrar amb il·lusió la marxa d’un polític que des que va acceptar el seu càrrec havia creat problemes on no n’hi havia. Sí, em refereixo al ministre Ruiz-Gallardón, que amb la seva dimissió va provocar l’alegria dels ciutadans i, en especial, del món de la Justícia.

Si em llegeixen amb assiduïtat, coneixeran la meva poca estima al senyor Ruiz-Gallardón, així com també sabran de les múltiples mostres de rebuig que jutges i advocats en ple hem manifestat per les reformes endegades pel ministre en pilars tan fonamentals com la Justícia Gratuïta i les taxes judicials, que atempten directament contra el dret fonamental a l’accés universal a la Justícia. O també l’avantprojecte de Llei de Serveis i Col·legis Professionals, sobre la qual no ens n’hem fet tan ressò en les tribunes públiques, malgrat la seva importància, a vegades menystinguda per afectar menys directament al ciutadà.

I és que amb aquest avantprojecte de llei, és el torn d’atacar els col·legis professionals, i, concretament els d’advocats, que duen a terme una gran tasca estant no només al costat dels advocats principalment, sinó també dels ciutadans, vetllant i coordinant els serveis essencials per poder prestar amb les màximes garanties el torn d’ofici o tramitar la Justícia gratuïta d’aquells que ho sol·liciten. El text de la llei tal i com està redactat ara en l’avantprojecte, pretén que tots els col·legis professionals, també el d’advocats, cobrin quotes més baixes als seus col·legiats (un màxim de 240 euros l’any per col·legiat), imposant-los més obligacions i tràmits burocràtics, portant a moltes d’aquestes corporacions a la seva pràctica desaparició i consegüents efectes sobre la correcta prestació dels serveis que els són propis. A Catalunya hi ha 14 col·legis d’advocats, entre els quals hi figura el de Terrassa.

L’objectiu d’aquesta Llei de Serveis i Col·legis Professionals és, en sí, fomentar la liberalització i la competència en certs sectors professionals, propòsit en el qual hi podem estar d’acord (i ja els asseguro que a pagar menys per exercir molts ens hi abonaríem), sempre i quan aquesta obertura que es pretén, vingui acompanyada de les mesures necessàries per implementar-la preservant el caràcter assistencial dels col·legis professionals amb la tasca que desenvolupen per als seus professionals i els ciutadans. I això és, sobretot, fonamental en matèria de justícia.

Doncs bé, què passarà amb aquestes reformes ara que Ruiz-Gallardón abandona la cartera de Justícia (i amb ell la política)? Quedaran en algun calaix, com la reforma de la Llei de l’Avortament que el va portar a la dimissió?

La resposta només ens la donarà el temps i el nou ministre Rafael Catalá, qui, val la pena dir, ha manifestat ja a l’advocacia voler treballar per analitzar les reformes fetes fins ara i, potser, revisar-les.

Veurem si es tracta d’una més de les promeses del PP de cara a la galeria, a les quals ja ens tenen més que acostumats, sobretot als catalans. I com que l’últim que es perd és l’esperança, potser encara en pot quedar per a la Justícia.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’octubre de 2014.

Fins el 8 d’octubre per apel·lar l’Auto que ens desestima l’oposició a l’execució hipotecària per existència de clàusules abusives al títol

Vinculat amb l’article anterior, i arran de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 17 de juliol de 2014 que comentava en aquestes ratlles, els deutors hipotecaris afectats per un procediment d’execució hipotecària poden estar des de dissabte una mica més animats. I és que el BOE publicava el dissabte el Reial Decret-Llei de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la Disposició Final 3ª del qual modifica la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) en relació al procediment d’execució hipotecària, tot permetent que el deutor hipotecari que veu rebutjada la seva oposició a l’execució que ha fonamentat en l’existència de clàusules abusives en el títol, en la pròpia escriptura del préstec, pugui recórrer en apel·lació.

Fins ara això no era possible i només l’executant, el banc, podia recórrer l’auto que resol sobre l’oposició que efectua el deutor en cas que aquesta oposició s’estimi i la resolució ordeni el sobresseïment de l’execució.

En concret, aquesta Disposició Final 3ª estableix:

Modificación de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil.

El apartado 4 del artículo 695 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, queda redactado en los siguientes términos:

“4. Contra el auto que ordene el sobreseimiento de la ejecución, la inaplicación de una cláusula abusiva o la desestimación de la oposición por la causa prevista en el apartado 1.4º anterior, podrá interponerse recurso de apelación.

Fuera de estos casos, los autos que decidan la oposición a que se refiere este artículo no serán susceptibles de recurso alguno y sus efectos se circunscribirán exclusivamente al proceso de ejecución en que se dicten”.

D’aquesta modificació de la LEC que permetrà recórrer en apel·lació no només al banc sinó també a l’executat, igualment en podran gaudir aquells executats que es trobin en ple procés d’execució hipotecària, sempre i quan l’habitatge encara estigui en possessió de l’executat (és a dir, s’hagi produït la subhasta i adjudicació de la finca al banc però encara no hagi tingut lloc el llançament, altrament el “desnonament”, l’abandonament forçós de l’habitatge). Això és així d’acord amb el que estableix la Disposició Transitoria 4ª del nou Reial Decret-Llei esmentat, que en concret estableix el següent:

1. Las modificaciones de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, introducidas por la disposición final tercera del presente real decreto-ley serán de aplicación a los procedimientos de ejecución iniciados a su entrada en vigor que no hayan culminado con la puesta en posesión del inmueble al adquirente conforme a lo previsto en el artículo 675 de la LEC.

2. En todo caso, en los procedimientos de ejecución en curso a la entrada en vigor de este real decreto-ley en los que se hubiere dictado el auto desestimatorio a que se refiere el párrafo primero del apartado 4 del artículo 695 de la LEC, en la redacción dada por este real decreto-ley, las partes ejecutadas dispondrán de un plazo preclusivo de un mes para formular recurso de apelación basado en la existencia de las causas de oposición previstas en el apartado 7º del artículo 557.1 y en el apartado 4º del artículo 695.1 de la LEC. Dicho plazo se computará desde el día siguiente a la entrada en vigor de este real-decreto ley.

3. La publicidad de la presente disposición tendrá el carácter de comunicación plena y válida a los efectos de notificación y cómputo de los plazos previstos en el apartado 2 de esta disposición, no siendo necesario en ningún caso dictar resolución expresa al efecto.

Aquest Reial Decret-Llei entrava en vigor el passat dilluns 8 de setembre, la qual cosa suposa que el termini per recórrer s’obri per als deutors hipotecaris en fase d’execució fins el 8 d’octubre.

Nova oportunitat des d’Europa als afectats per la hipoteca

Els últims dies del mes passat, tal i com faig cada mes, vaig enviar a La Torre el meu article per a l’edició impresa del diari del mes següent, és a dir, de setembre. Avui, però, i des del passat dissabte 6 de setembre de 2014 que es va publicar al BOE el Reial Decret de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la situació ha canviat i ha quedat regulada tal i com expliquem en el post de data posterior a aquest. 

El passat 17 de juliol els afectats per la hipoteca tornaven a veure com des del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) se’ls donava alè a seguir lluitant pel seu habitatge en el marc d’una execució hipotecària. Una nova sentència que, com la del cas Aziz del 14 de març de l’any passat, qüestiona el procés judicial que ha de resoldre l’impagament de la hipoteca. Qui es trobi en ple procés de “desnonament” té una oportunitat més per frenar la pèrdua del seu habitatge.

La resolució del TJUE neix de la qüestió prejudicial que l’Audiència Provincial de Castelló planteja en relació al recentment reformat  article 695 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) (per la Llei 1/2013, de 14 de maig, fruit de la sentència Aziz, introduïnt la possibilitat d’oposar-se per l’existència de clàusules abusives en el préstec hipotecari), que regula el tràmit d’oposició del deutor, la seva resolució i els seus efectes. En concret, el seu apartat 4 estableix: “contra l’auto que ordeni el sobresseïment de l’execució o la inaplicació d’una clàusula abusiva podrà interposar-se recurs d’apel·lació. Fora d’aquests casos, els autos que decideixin l’oposiciò a què es refereix aquest article (el 695) no seran susceptibles de cap recurs”. I això què vol dir? Doncs que només podrà apel·lar la resolució el banc en el cas que aquesta resolució li sigui desfavorable. El tribunal de Castelló considera que aquesta impossibilitat de recórrer en què es deixa al deutor hipotecari pot xocar amb la normativa europea i la pròpia jurisprudència del TJUE, com la que creava la sentència Aziz, així com amb el principi del dret a la tutela judicial efectiva que proclama l’article 47 de la Carta del Drets Fonamentals de la UE.

El TJUE considera que el deutor hipotecari es troba certament desprotegit encara i malgrat la reforma operada per la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar els deutors hipotecaris.

L’anàlisi que fa el TJUE de la legislació processal espanyola el porta a considerar diverses qüestions: a) que no pugui recórrer el deutor hipotecari la resolució que desestima la seva oposició, tot i que no és per se contrària a la normativa que protegeix els consumidors en la contractació que contingui clàusules abusives; i unit a què b) malgrat que el deutor disposa d’una arma al marge del procediment d’execució hipotecària, que és que pot sol·licitar en un procediment diferent davant d’un altre jutge (el mercantil) la nul·litat de les clàusules abusives que el seu préstec hipotecari conté, la LEC restringeix extremadament la suspensió del procediment d’execució hipotecària, fent ineficaç acudir a aquesta via quan no queda altra opció, ja que la resolució favorable d’aquest altre procediment pot arribar tard; c) que en canvi el banc pugui recórrer en apel·lació; suposa un desequilibri massa gran entre banc i consumidor, no ja en l’esfera contractual, sinó en el procediment i les armes que cadascun tenen per discutir aquest contracte que els vincula.

I així, el tribunal europeu declara que la normativa europea, i en concret la relativa a la protecció dels consumidors en la contractació que contingui clàusules abusives s’oposa a l’actual sistema d’execució hipotecària espanyol.

La sentència fa justícia amb la situació dels afectats per les hipoteques, i mai millor dit, obrint-los una porta a mantenir l’habitatge. Una porta que té forma de termini (que acaba el proper 15 de setembre) per tal que els que es trobin en plena execució hipotecària, puguin interposar un incident de nul·litat d’actuacions per haver-se trobat impedits de recórrer.

Ja tenim resposta per l’últim article: no pagaran dues taxes judicials les persones físiques i les empreses petites

El passat 20 de maig publicava a aquest blog un article per al Diari La Torre relatiu a la sentència del Tribunal Constitucional que avalava la taxa judicial catalana, suspesa des que el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Govern espanyol havia estat admès.
Què passaria amb la declaració de la taxa judicial catalana com a constitucional, decaient la mesura cautelar suspensiva aprovada i, per tant, novament aplicable?
Doncs després de l’esforç del sector i de la Conselleria de Justícia, s’ha arribat a una entesa que entenc immillorable per al ciutadà, cada dia més empobrit. Així ho anunciava la pròpia pàgina web de la Generalitat (transcric literalment):
Els representants del Consell de l’Advocacia Catalana i del Consell de Col·legis de Procuradors de Catalunya i el Departament de Justícia han acordat aquest migdia, en una darrera reunió, excloure les ciutadanes i els ciutadans, és a dir les persones físiques, i les petites empreses de l’aplicació de la taxa per a la prestació de serveis personals i materials en l’àmbit de l’Administració de justícia, per garantir el dret a la tutela judicial efectiva. Aquest acord ha estat possible després de setmanes de negociacions, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’aplicació de la taxa catalana. Tot i la dificultat inicial d’arribar a un acord, donada la llunyania de les parts, la voluntat de consens i l’esforç dels diferents agents implicats en la negociació han fet possible assolir un acord definitiu en l’aplicació de la taxa catalana.
Aquest acord a què s’ha arribat avui inclou també l’ampliació dels supòsits que quedaran exempts del pagament de la taxa. Aquests supòsits són les demandes d’execució, les reconvencions i les sol·licituds de concurs.
Alhora, a petició dels operadors jurídics, el Departament de Justícia ha acordatmantenirl’aplicació d’un descompte del 25 % per afavorir la presentació telemàtica de demandes.
Tanmateix, les parts han arribat a l’acord de mantenir el mínim de 60 euros i el màxim de 120 euros en l’aplicació de la taxa catalana, molt lluny dels imports que suposen les taxes judicials imposades per l’Estat, que en alguns casos poden arribar a 10.000 euros.
En aquest sentit, el Departament de Justícia s’ha compromès, d’una banda, amb advocats i procuradors a instar el Govern de l’Estat a modificar la Llei d’enjudiciament civil, amb l’objectiu que es puguin incloure les taxes catalanes a la taxació de costes. És a dir, que qui hagi d’abonar la taxa sigui la persona jurídica que perd el litigi, i d’una altra, a demanar al Ministeri de Justícia que redueixi les seves taxes al 20 % de l’import de la taxa catalana.
La taxa catalana s’aplicava i s’aplicarà, doncs, en els àmbits civil i contenciós administratiu, i exclourà, com fins al moment de la seva suspensió, els àmbits penal i social, així com totes aquelles persones amb dret a assistència jurídica gratuïta. Però deixarà, doncs, d’aplicar-se a les persones físiques (als ciutadans i a les ciutadanes), per fer-ho, només, a les persones jurídiques, tret de les petites empreses.
Finalment, i a petició expressa dels operadors jurídics, el Departament de Justícia s’ha compromès a desenvolupar una gestió més àgil en el pagament de la taxa.
Aplaudeixo la feina feta per les parts implicades. Felicitats!

Acabarem pagant dues taxes judicials?

“Catalans i catalanes, la taxa judicial catalana ja és aquí”. Com Tarradellas, després de l’exili, en el cas d’ella al Constitucional, la taxa judicial catalana torna. Per quedar-se?

El passat 6 de maig de 2014 l’oficina de premsa del Tribunal Constitucional emetia una nota informativa sobre la resolució del recurs d’inconstitucionalitat que el Govern de Mariano Rajoy va plantejar contra dues taxes catalanes: l’euro per recepta i la taxa judicial catalana. La sentència declara la inconstitucionalitat de la primera, però en canvi estima que la taxa judicial catalana és compatible amb el repartiment de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que estableix la Constitució.

Per la Generalitat és, en part, una bona notícia, ja que la taxa judicial li permet comptar amb uns ingressos el cobrament dels quals ara es trobava suspès, i torna a rebre uns diners que poden solucionar alguns dels maldecaps de tresoreria. Però pels ciutadans catalans (o millor dit, pels que han de litigar a Catalunya), és una bona notícia?

En l’últim article ens fèiem ressò de l’efecte que han tingut les taxes judicials espanyoles en els assumptes que ingressen en els jutjats i tribunals; havien baixat considerablement, si tenim en compte que els beneficiaris de jutísica gratuïta no les paguen. I dèiem que això no es devia a una disminució de la litigiositat (que seria una qüestió positiva), sinó a la impossibilitat dels ciutadans d’accedir a la justícia amb unes taxes tan elevades (que poden anar de 100 a 10.000 euros) que suposen una barrera per exercir un dret fonamental com és el de la tutela judicial efectiva que consagra l’article 24 de la Constitució.

Doncs bé, sembla que a més d’aquesta trava, a Catalunya caldrà liquidar de nou la taxa judicial catalana, que tot i que val a dir que el seu import és molt més assequible, anant des de 60 a 120 euros (45 a 90 si s’utilitzen mitjans telemàtics per presentar demandes), si el sumem a la taxa espanyola resulta un greuge per als catalans. Si ara ens trobem que molts clients de classe mitjana s’han de rumiar molt si interposen una demanda pel cost que li suposa només de taxes (i ja no parlem si han d’interposar recurs d’apel·lació contra una sentència que no els és favorable!), no em vull imaginar quina serà la situació si ambdues taxes s’acaben aplicant a Catalunya. El panorama és negre.

L’única esperança, si més no de quedar-nos com estem encara que això no sigui un consol, la podem trobar en la solució que s’està plantejant l’advocacia catalana (contrària a qualsevol taxa) juntament amb el Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Com que la taxa espanyola grava la potestat jurisdiccional i la catalana els mitjans materials i personals al servei de l’Administració de Justícia, es tractaria d’incorporar la taxa catalana a l’espanyola pagant les mateixes taxes que ara paguen tots els que han d’accedir als Jutjats. És a dir, pagar les dues taxes sense que augmenti la imposició als justiciables de Catalunya.

Esperem que el simpàtic Ministre Ruiz-Gallardón s’avingui a parlar-ne si finalment prospera aquesta proposta; cal que esperem, doncs, un miracle.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de maig de 2014.

Les taxes i la Justícia

Si d’alguna cosa pot presumir l’actual Ministre de Justícia és d’haver aconseguit que el nombre d’assumptes ingressats durant el 2013 als Jutjats i Tribunals de tot l’Estat hagi disminuït un 3,8% respecte de l’any anterior. Així ho recull un informe sobre la situació dels òrgans judicials espanyols elaborat per la Secció d’Estadística del Consell General del Poder Judicial.

Aquestes dades, que es podrien entendre positives en un altre cas, no són més que una conseqüència de la imposició de barreres a l’accés a la Justícia al ciutadà mitjançant l’aprovació de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, girant l’esquena al que disposa l’article 24 de la Constitució. La reducció de la litigiositat s’explica amb la limitació dels drets dels ciutadans establint aquesta llei taxes elevadíssimes en cas de necessitar acudir a la Justícia.

Per reblar el clau, s’ha conegut que el Ministeri de Justícia ha elaborat un esborrany de la Resolució de Productivitat dels secretaris judicials que vol premiar als que més taxes judicials gestionin augmentant-los aquest complement salarial. És a dir, que si tot va bé, aquest any 2014 també el tancarem amb menys assumptes als Jutjats i Tribunals i el Ministeri es podrà apuntar un nou assoliment.

En relació a les taxes judicials, Terrassa és notícia després de conèixer que el Jutjat del Social núm. 2 de la nostra ciutat va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la compatibilitat de la Llei de Taxes Judicials amb el dret a la tutela judicial efectiva reconegut per la Carta dels Drets Fonamentals de la UE (consagrat l’article 24 de la Constitució), ja que el Jutjat de Terrassa entenia que les taxes suposen un obstacle desproporcionat a l’exercici d’aquest dret. Doncs bé, el TJUE es declarava el passat 27 de maig incompetent per pronunciar-se sobre aquesta Llei de Taxes espanyola per conèixer sobre l’assumpte.

Malgrat la negativa del TJUE a entrar a valorar la Llei, que cal aclarir es basa en una falta de competència per fer-ho, hem de llegir aquesta notícia de forma positiva: i és que s’està demostrant que la Llei de Taxes Judicials és rebutjada per la majoria dels operadors del sector. Tant advocats com jutges ens trobem en aquesta lluita i ajuntem forces per retornar al ciutadà allò que és seu, un dret a la tutela judicial sense barreres.

Per aquest motiu aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per felicitar públicament el titular del Jutjat del Social núm. 2 de Terrassa en especial, per desafiar el sistema en favor del justiciable; i per extensió, a tots aquells que cada dia plantegen en els assumptes que els cauen a les mans, actuacions tendents a eliminar les traves a la Justícia que suposen les taxes judicials.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’abril de 2014.

Potser sí que és pot!

Ahir vaig tenir la sort (o la tecnologia, ja que no ho vaig fer presencialment, sinó per videostreaming) de poder acudir a la Conferència que es celebrava a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers amb el títol la “Suspensió de llançaments en els procediments d’execucions hipotecàries” a càrrec del Jutge titular del Jutjat de Primera Instància 5 de Granollers, Eduardo Pastor Martínez, i de Jordi Ponce García, educador social i Cap de Servei dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Granollers.

El llançament, o desnonament altrament però incorrectament dit, és aquell acte judicial que es produeix quan una persona que es troba posseint un immoble sense títol per fer-ho (és a dir, sense contracte) és compel·lit per abandonar-lo i entregar així la possessió del mateix al seu legítim titular. Aquesta situació es pot donar tant en el cas que un llogater deixi de pagar la renda, se li reclami juntament amb la resolució (extinció) del contracte (de lloguer) que el legitimava per posseir la finca i malgrat ser requerit per fer-ho un cop extingit el contracte no ho faci; com també en el cas que un propietari d’un immoble que per adquirir-lo o reformar-lo va hipotecar-lo, deixi de pagar la quota de la hipoteca i el banc executi aquesta hipoteca, l’immoble se subhasti i s’adjudiqui al banc o a un tercer i malgrat requerir-lo per abandonar l’immoble no ho faci.

A la conferència d’ahir ens vam centrar en debatre sobre aquest últim cas, el llançament en els procediments d’execució hipotecària.

L’objecte d’anàlisi, bàsicament, van ser el Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social; dues disposicions que el Govern de Mariano Rajoy va aprovar per tal de frenar la situació d’exclusió social que moltes famílies pateixen degut a la pèrdua del seu habitatge per haver-se trobat executats pel banc degut a les circumstàncies que travessa l’estat motivades per la crisi econòmica i financera. Aquestes normes el que pretenen és concedir una moratòria de dos anys a tots els llançaments que es produeixin en famílies que es trobin en situació de risc i vulnerabilitat.

Doncs bé, ahir, un claríssim i contundent Jutge, jove i amb ganes de treballar, ens indicava quin és el camí a seguir per part de l’advocat d’una persona o família que es trobi en un procediment d’execució hipotecària que ha d’acabar, en algun moment, amb el llançament de la finca, sempre segons la seva opinió fonamentada i de la doctrina científica majoritària. El Jutge Eduardo Pastor ens aconsellava treballar-hi a fons, cas per cas, donada la importància que té l’existència d’una mesura com la que permeten Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social. També ens va detallar com presentar aquesta suspensió, la documentació necessària que s’ha d’aportar i reproduir, així com alguns altres aspectes més teòrics de la normativa.

Al despatx encara no hem tingut l’oportunitat de presentar cap sol·licitud de suspensió, però en un futur pròxim haurem de fer-ho, així que amb la informació estudiada ahir de ben segur que les garanties que podrem oferir als nostres clients seran més grans que no pas abans. Benvinguda sigui aquesta conferència i gràcies a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers i al Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya per fer-ho possible.