Acabarem pagant dues taxes judicials?

“Catalans i catalanes, la taxa judicial catalana ja és aquí”. Com Tarradellas, després de l’exili, en el cas d’ella al Constitucional, la taxa judicial catalana torna. Per quedar-se?

El passat 6 de maig de 2014 l’oficina de premsa del Tribunal Constitucional emetia una nota informativa sobre la resolució del recurs d’inconstitucionalitat que el Govern de Mariano Rajoy va plantejar contra dues taxes catalanes: l’euro per recepta i la taxa judicial catalana. La sentència declara la inconstitucionalitat de la primera, però en canvi estima que la taxa judicial catalana és compatible amb el repartiment de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que estableix la Constitució.

Per la Generalitat és, en part, una bona notícia, ja que la taxa judicial li permet comptar amb uns ingressos el cobrament dels quals ara es trobava suspès, i torna a rebre uns diners que poden solucionar alguns dels maldecaps de tresoreria. Però pels ciutadans catalans (o millor dit, pels que han de litigar a Catalunya), és una bona notícia?

En l’últim article ens fèiem ressò de l’efecte que han tingut les taxes judicials espanyoles en els assumptes que ingressen en els jutjats i tribunals; havien baixat considerablement, si tenim en compte que els beneficiaris de jutísica gratuïta no les paguen. I dèiem que això no es devia a una disminució de la litigiositat (que seria una qüestió positiva), sinó a la impossibilitat dels ciutadans d’accedir a la justícia amb unes taxes tan elevades (que poden anar de 100 a 10.000 euros) que suposen una barrera per exercir un dret fonamental com és el de la tutela judicial efectiva que consagra l’article 24 de la Constitució.

Doncs bé, sembla que a més d’aquesta trava, a Catalunya caldrà liquidar de nou la taxa judicial catalana, que tot i que val a dir que el seu import és molt més assequible, anant des de 60 a 120 euros (45 a 90 si s’utilitzen mitjans telemàtics per presentar demandes), si el sumem a la taxa espanyola resulta un greuge per als catalans. Si ara ens trobem que molts clients de classe mitjana s’han de rumiar molt si interposen una demanda pel cost que li suposa només de taxes (i ja no parlem si han d’interposar recurs d’apel·lació contra una sentència que no els és favorable!), no em vull imaginar quina serà la situació si ambdues taxes s’acaben aplicant a Catalunya. El panorama és negre.

L’única esperança, si més no de quedar-nos com estem encara que això no sigui un consol, la podem trobar en la solució que s’està plantejant l’advocacia catalana (contrària a qualsevol taxa) juntament amb el Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Com que la taxa espanyola grava la potestat jurisdiccional i la catalana els mitjans materials i personals al servei de l’Administració de Justícia, es tractaria d’incorporar la taxa catalana a l’espanyola pagant les mateixes taxes que ara paguen tots els que han d’accedir als Jutjats. És a dir, pagar les dues taxes sense que augmenti la imposició als justiciables de Catalunya.

Esperem que el simpàtic Ministre Ruiz-Gallardón s’avingui a parlar-ne si finalment prospera aquesta proposta; cal que esperem, doncs, un miracle.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de maig de 2014.

Les taxes i la Justícia

Si d’alguna cosa pot presumir l’actual Ministre de Justícia és d’haver aconseguit que el nombre d’assumptes ingressats durant el 2013 als Jutjats i Tribunals de tot l’Estat hagi disminuït un 3,8% respecte de l’any anterior. Així ho recull un informe sobre la situació dels òrgans judicials espanyols elaborat per la Secció d’Estadística del Consell General del Poder Judicial.

Aquestes dades, que es podrien entendre positives en un altre cas, no són més que una conseqüència de la imposició de barreres a l’accés a la Justícia al ciutadà mitjançant l’aprovació de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, girant l’esquena al que disposa l’article 24 de la Constitució. La reducció de la litigiositat s’explica amb la limitació dels drets dels ciutadans establint aquesta llei taxes elevadíssimes en cas de necessitar acudir a la Justícia.

Per reblar el clau, s’ha conegut que el Ministeri de Justícia ha elaborat un esborrany de la Resolució de Productivitat dels secretaris judicials que vol premiar als que més taxes judicials gestionin augmentant-los aquest complement salarial. És a dir, que si tot va bé, aquest any 2014 també el tancarem amb menys assumptes als Jutjats i Tribunals i el Ministeri es podrà apuntar un nou assoliment.

En relació a les taxes judicials, Terrassa és notícia després de conèixer que el Jutjat del Social núm. 2 de la nostra ciutat va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la compatibilitat de la Llei de Taxes Judicials amb el dret a la tutela judicial efectiva reconegut per la Carta dels Drets Fonamentals de la UE (consagrat l’article 24 de la Constitució), ja que el Jutjat de Terrassa entenia que les taxes suposen un obstacle desproporcionat a l’exercici d’aquest dret. Doncs bé, el TJUE es declarava el passat 27 de maig incompetent per pronunciar-se sobre aquesta Llei de Taxes espanyola per conèixer sobre l’assumpte.

Malgrat la negativa del TJUE a entrar a valorar la Llei, que cal aclarir es basa en una falta de competència per fer-ho, hem de llegir aquesta notícia de forma positiva: i és que s’està demostrant que la Llei de Taxes Judicials és rebutjada per la majoria dels operadors del sector. Tant advocats com jutges ens trobem en aquesta lluita i ajuntem forces per retornar al ciutadà allò que és seu, un dret a la tutela judicial sense barreres.

Per aquest motiu aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per felicitar públicament el titular del Jutjat del Social núm. 2 de Terrassa en especial, per desafiar el sistema en favor del justiciable; i per extensió, a tots aquells que cada dia plantegen en els assumptes que els cauen a les mans, actuacions tendents a eliminar les traves a la Justícia que suposen les taxes judicials.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’abril de 2014.

Potser sí que és pot!

Ahir vaig tenir la sort (o la tecnologia, ja que no ho vaig fer presencialment, sinó per videostreaming) de poder acudir a la Conferència que es celebrava a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers amb el títol la “Suspensió de llançaments en els procediments d’execucions hipotecàries” a càrrec del Jutge titular del Jutjat de Primera Instància 5 de Granollers, Eduardo Pastor Martínez, i de Jordi Ponce García, educador social i Cap de Servei dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Granollers.

El llançament, o desnonament altrament però incorrectament dit, és aquell acte judicial que es produeix quan una persona que es troba posseint un immoble sense títol per fer-ho (és a dir, sense contracte) és compel·lit per abandonar-lo i entregar així la possessió del mateix al seu legítim titular. Aquesta situació es pot donar tant en el cas que un llogater deixi de pagar la renda, se li reclami juntament amb la resolució (extinció) del contracte (de lloguer) que el legitimava per posseir la finca i malgrat ser requerit per fer-ho un cop extingit el contracte no ho faci; com també en el cas que un propietari d’un immoble que per adquirir-lo o reformar-lo va hipotecar-lo, deixi de pagar la quota de la hipoteca i el banc executi aquesta hipoteca, l’immoble se subhasti i s’adjudiqui al banc o a un tercer i malgrat requerir-lo per abandonar l’immoble no ho faci.

A la conferència d’ahir ens vam centrar en debatre sobre aquest últim cas, el llançament en els procediments d’execució hipotecària.

L’objecte d’anàlisi, bàsicament, van ser el Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social; dues disposicions que el Govern de Mariano Rajoy va aprovar per tal de frenar la situació d’exclusió social que moltes famílies pateixen degut a la pèrdua del seu habitatge per haver-se trobat executats pel banc degut a les circumstàncies que travessa l’estat motivades per la crisi econòmica i financera. Aquestes normes el que pretenen és concedir una moratòria de dos anys a tots els llançaments que es produeixin en famílies que es trobin en situació de risc i vulnerabilitat.

Doncs bé, ahir, un claríssim i contundent Jutge, jove i amb ganes de treballar, ens indicava quin és el camí a seguir per part de l’advocat d’una persona o família que es trobi en un procediment d’execució hipotecària que ha d’acabar, en algun moment, amb el llançament de la finca, sempre segons la seva opinió fonamentada i de la doctrina científica majoritària. El Jutge Eduardo Pastor ens aconsellava treballar-hi a fons, cas per cas, donada la importància que té l’existència d’una mesura com la que permeten Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social. També ens va detallar com presentar aquesta suspensió, la documentació necessària que s’ha d’aportar i reproduir, així com alguns altres aspectes més teòrics de la normativa.

Al despatx encara no hem tingut l’oportunitat de presentar cap sol·licitud de suspensió, però en un futur pròxim haurem de fer-ho, així que amb la informació estudiada ahir de ben segur que les garanties que podrem oferir als nostres clients seran més grans que no pas abans. Benvinguda sigui aquesta conferència i gràcies a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers i al Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya per fer-ho possible.

“Cree el ladrón que todos son de su condición”

Continuant amb l’anàlisi del Projecte de Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta que efectuava en l’últim article al diari La Torre, post anterior a aquest, he cregut convenient reflexionar sobre una de les novetats més cíniques que introdueix el text: la sospita generalitzada i injustificada del frau que comet el ciutadà quan recorre, a criteri dels artífexs del projecte, massa vegades al benefici de la Justícia Gratuïta.

Us transcric a continuació el que resa la web de La Moncloa quan al seu apartat “Consejo de Ministros” anuncia que s’aprova el Projecte de Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta (ho podeu veure també aquí, no m’ho invento):

También se establece una presunción de abuso de derecho a partir de la tercera vez que en un año se acude a la justicia gratuita, salvo en el orden penal. Esto no significa que a partir de la cuarta petición se deje de prestar la asistencia requerida, sino que se comprobará si está justificada y sólo en ese caso se atenderá la solicitud.

També s’hi refereix l’ordinal V de l’Exposició de Motius del Projecte de Llei:

De la misma forma, la constatación de situaciones de abuso de este derecho lleva a establecer una presunción cuando el número de solicitudes a favor de la misma persona supera el número de tres en un año (excepto en el orden penal), considerando que por encima del mismo, y salvo prueba en contrario, se está ante situaciones que, con carácter general, no puede admitir el sistema. Con ello no se dejan de atender aquellas peticiones que se encuentren justificadas, pero sí se evita que el sistema ampare solicitudes que carezcan de fundamento.

I per últim, l’article 33 del Projecte de Llei concreta:

Artículo 33. Apreciación de abuso del derecho.

1. Los Colegios de Abogados y Procuradores tendrán la obligación de poner en
conocimiento de la Comisión de Asistencia Jurídica Gratuita las situaciones de abuso del derecho
por parte de beneficiarios que recurran sistemáticamente al derecho a la justicia gratuita para
pleitear de manera injustificada.
2. Antes de resolver sobre el posible abuso, la Comisión de Asistencia Jurídica Gratuita
dará audiencia por plazo de cinco días al solicitante. Transcurrido este plazo resolverá lo que
proceda en el plazo de cinco días. Esta resolución será impugnable con arreglo a lo dispuesto en
el artículo 21.
3. Salvo prueba en contrario, se presumirá el abuso del derecho y se desestimará la
petición de justicia gratuita, cuando se haya solicitado su reconocimiento más de tres veces en un
año, con excepción del orden penal.

Si bé és clar que l’Estat espanyol no es caracteritza per tenir un nivell de frau fiscal dels més baixos d’Europa, sospitar d’aquesta manera quan un s’està jugant la seva tutela judicial, no es pot il·lustrar d’altra manera que amb el refrany espanyol que encapçala aquest escrit: “cree el ladrón que todos son de su condición”. És a dir, que el Gobierno del PP (partit que acumula imputacions per corrupció en els casos Gürtel i Bárcenas, el cas Palma Arena, el Cas Noós i molts d’altres que esquitxen als seus membres a tort i a dret) cau en sospitar que els altres actuen com ells quan es tracta de defraudar.

Si no és així, si no és per aquesta facilitat en pensar que la resta de ciutadans som corruptes com ho son molts dels seus membres, considero inexplicable una previsió com aquesta en un Projecte de Llei que el que ha de pretendre és garantir l’accés a la Justícia a tots els ciutadans, fins i tot aquells que no tenen recursos i que justament per no tenir-ne, potser, es troben massa sovint immersos en procediments judicials tan greus com una execució hipotecària o un desnonament per falta de pagament del lloguer.

Sincerament creuen que no és possible que un ciutadà necessiti sol·licitar l’assistència jurídica gratuïta quan potser ha perdut la feina i considera que se l’ha acomiadat de forma improcedent o no se l’indemnitza correctament; degut a això no pot pagar el lloguer i li és reclamat en un procés de desnonament; té problemes amb el seu cònjuge i decideix divorciar-se; i a més a més no paga la targeta de crèdit? Eh que no els sembla tan descabellada aquesta situació en la qual s’haurien de presentar 4 sol·licituds de benefici de Justícia Gratuïta?

A mi tampoc. És més: al despatx, el client del torn d’ofici té més d’un procediment en el qual l’assisteix un altre advocat també d’ofici. Desconèixer aquesta realitat és no voler-hi veure.

El nou disbarat de Justícia

A Terrassa, segons el VI i últim informe de l’Observatori de la Justícia Gratuïta, només durant el 2011 es van tramitar 15.291 assumptes a través del Torn d’Ofici. Sobre aquesta qüestió, la Justícia Gratuïta, el Ministeri de Ruiz-Gallardón torna a ser avui l’estrella d’aquesta columna –i no pas per gust de qui els parla.

El passat 21 de febrer, el Consell de Ministres aprovava el Projecte de Llei de Justícia Gratuïta, el qual havia de servir a Justícia per rentar-se la cara després de l’aprovació de la més que rebutjada Llei de Taxes, barrera d’accés a la Justícia per a la majoria de ciutadans. I refereixo que “havia de servir” en passat, perquè després d’estudiar-lo els advocats hem copsat que es tracta d’un nou engany del govern del PP, que es torna a embrutar amb una proposta de reforma en detriment del ciutadà.

L’Exposició de Motius del Projecte, com no podia ser altra cosa, es desfà en elogis sobre el que suposarà aquesta reforma de la Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta per al ciutadà; segons ella, tot són beneficis. Res més lluny de la realitat.

Per començar, es fa dependre el finançament del benefici de la justícia gratuïta de l’ingrés que generen les taxes judicials. Un equívoc tractant-se aquest d’un servei públic que garanteix la Constitució i que, per tant, ha de costejar l’Administració, que a més no garanteix ni que es pugui finançar suficientment.

En segon lloc, la pròpia Llei enganya sense cap mena de mirament al ciutadà quan diu que la reforma eleva els nivells màxims de renda exigits per poder beneficiar-se del servei d’assistència jurídica gratuïta.  El que fa és tot el contrari: a una persona sola abans se li concedia el benefici de justícia gratuïta quan tenia uns ingressos de 14.910 euros anuals; ara aquesta quantitat es redueix a 12.780 euros. I per a les famílies, l’apujada, que sí que existeix, és més que minsa: 80 euros mensuals. Increïble, però cert.

Per contra, sorprèn, i molt, que la reforma es plantegi extendre el dret a la Justícia Gratuïta a col·lectius o empreses al marge dels seus recursos econòmics.

A més, i agafin-se forts, es fa desaparèixer l’obligació de l’advocat del Torn d’Ofici (el que presta l’assistència jurídica gratuïta) de residir en l’àmbit del seu domoicili professional i del seu Col·legi d’Advocats; l’advocat haurà de presentar-se allà on sigui requerit en el termini màxim de 3 hores. Si els il·lustro amb un exemple veuran clar que aquesta mesura atempta greument a la tutela judicial efectiva de l’article 24 de la Constitució. A un detingut a Terrassa ara l’ha d’assistir un advocat col·legiat a Terrassa; amb la reforma el podria assistir un advocat de Badajoz. De nou s’allunya al ciutadà de la Justícia i el control de la prestació del servei queda reduït al mínim per part dels Col·legis d’Advocats.

A banda, als qui desenvolupem aquest servei, Advocats i Procuradors del Torn d’Ofici, ens retallen novament fins a un 30% els mòduls de pagament, que ja s’han situat sempre molt per sota del cost real de prestar aquesta activitat professional.

No els sembla que aquesta reforma de la Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta és un disbarat més del Ministeri de Justícia? És una insensatesa davant la qual ni els que ens dediquem a la Justícia, ni els ciutadans que l’han de rebre, ens podem quedar de braços plegats.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de març de 2014.

L’advocat jove

A Terrassa som un total de 725 advocats col·legiats, 587 dels quals d’exercents. Els advocats, com ja he referit en alguna altra ocasió, tenim fama de tenir una memòria i oratòria prodigioses que ens permeten guanyar-nos molt bé la vida. Com en tot, em sap greu decebre’ls, però en aquesta afirmació hi ha més de tòpic que de cert.Deixin-me que els subratlli que avui, l’advocat, per més que s’hi esforça li costa molt mantenir el seu despatx obert al públic. Gràcies a la crisi, sí; però també a les propostes d’un govern que no sap fer res més que empitjorar la situació amb lleis que introdueixen taxes o modificar els partits judicials en detriment tant del ciutadà com dels professionals de la Justícia. El sector de l’advocacia es troba en estat d’alarma.

Almenys això és així a la nostra ciutat, on la figura de l’advocat coincideix amb un perfil majoritàriament d’autònom o membre d’un despatx petit. I si ens fixem en els joves, la situació encara és molt pitjor. Si ens fixem en els grans despatxos, l’advocacia jove és la més perjudicada; en aquests bufets els junior (com es coneix a l’advocat novell) han vist ajustats els seus sous (la part variable) en un 76,56%.

Doncs bé, a Terrassa la tendència és la mateixa. El llicenciat o garduat en Dret que surt de la facultat amb ganes de treballar, s’està veient abocat o bé a fer de passant cobrant una misèria (si la cobra), o bé a continuar els seus estudis en la vessant pràctica cursant el màster que ofereix l’Escola de Pràctica Jurídica de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Terrassa, ja que la feina als despatxos escasseja i no hi ha demanda de professionals, i almenys quan finalitzes aquests estudis pots accedir al Torn d’Ofici directament.

Actualment són pocs els que són contractats per algun advocat o algun despatx. I si tampoc poden pagar-se el màster, l’única opció que tenen els joves advocats és treballar pel seu compte i viure en el malson de ser autònoms tot esperant poder accedir al Torn d’Ofici passats tres anys des de la seva col·legiació. Per si això no fos poc, la nova fornada de llicenciats en Dret que volen exercir d’advocats ara es troben sense toga. Això és així després que el 2011 entrés en vigor la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador, que exigeix estar en possessió del títol de llicenciat o graduat en Dret, realitzar cursos de formació, un període formatiu de pràctiques i superar una prova d’avaluació final acreditativa de la capacitació professional; tot això a través del màster d’accés a l’advocacia. No obstant, tot i existir una generació d’advocats que ha cursat aquest màster, el govern encara no ha convocat aquesta prova i deixa a tots els aspirants a advocats del país orfes de professió.

Desconec quants advocats joves hi ha a Terrassa (tot i que treballo per aquest col·lectiu des del Grup d’Advocats Joves i no tenim les dades reals d’aquest nombre), però sé que molts dels que volen sobreviure exercint la professió ho han de combinar amb la realització de moltes altres feines, sovint, ni relacionades amb les lleis. Els segueix semblant que ser advocat és una garantia de futur avui dia?

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de febrer de 2014.

El contingut de l’entrevista a La Torre

Tal i com vaig anunciar i prometre, us transcric avui l’entrevista que us feia conèixer m’havia realitzat el Diari La Torre per a la seva edició en paper del mes de gener. Hi trobareu una conversa sobre l’estat de la Justícia entre el seu director i una servidora. I ja ho sabeu, si teniu alguna opinió diferent o voleu sumar-vos al descontentament que entre el sector i els justiciables tenim sobre la tutela judicial, només cal que comenteu més avall.

Elisabet Planas és una jove advocada de 28 anys. Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, és membre del Grup d’Advocats Joves de Terrassa. S’ha especialitzat en Dret Civil i Mercantil. Tot i que ha viscut més temps a Matadepera que a Terrassa, se sent plenament egarenca.

Alberto Ruiz Gallardón, ministre espanyol de Justícia, treballa en la reforma de la Llei de Demarcació i Planta Judicial. Terrassa no és capital de província, i pel que sembla, si s’acaba duent a terme la ciutat en patirà les conseqüències.

La idea del ministre i del PP és acabar amb els jutjats que no estiguin a capitals de Província. Però amb els companys ho hem comentat i ens sembla que és impossible que es materialitzi al cent per cent.

El PP vol canviar el model judicial de l’Estat. En el nostre cas, Barcelona seria l’epicentre?

Per aquí van les coses. Però personalment no veig capacitat per a què des de la capital es faci tot el que ara es fa als jutjats existents fora de Barcelona. La justícia encara s’alentiria més. Si ara tenim problemes, amb la nova fórmula no vull ni pensar què passaria. La solució, al meu parer, serien les delegacions.

Tot i així, pel que se sap no és aquesta la voluntat del ministre.

El model inclou la desaparició dels jutjats de Terrassa, i de Rubí, de Sabadell… I que només restin els provincials.

Repetim la proposta, si la reforma del PP tira endavant tal com ara està plantejada, els Jutjats de la Rambleta es tanquen?

Sí, clar. Que vol dir que l’edifici de la Rambleta no serviria per res. I no és fer alarmisme. L’excusa és un millor aprofitament dels recursos, ara que estan tan de moda les retallades.

I, per tant, els terrassencs i les terrassenques, on haurien d’anar?

A Barcelona. Amb el que comporta. A Terrassa hi ha molts despatxos professionals perquè som d’aquí i treballem aquí. Anar a la capital és una nova despesa, per nosaltres, els advocats, i per la ciutadania, que és qui acaba rebent sempre per altra banda.

I una despesa molt important.

Clar, si ho sumes també a la que ja hi ha, com les taxes. Desplaçar-se a Barcelona requereix una inversió en temps i en diners, i el model el que ha pretès sempre és acostar la Justícia a la ciutadania, que litigar si és necessari, sigui possible. Ara, en canvi, es va en la direcció contrària.

Pels advocats i procuradors generaria complicacions.

I un encariment dels nostres serveis. Evidentment haurem de desplaçar-nos molt més. Aquí ja ho tenim tot muntat. Saps on aparcar el cotxe, o si pots anar a un lloc a peu, o agafar el transport públic… Anar a Barcelona és car.

I la ciutat de la Justícia no està ben connectada amb els municipis de la segona corona metropolitana?

S’han de fer mil i un transbordaments. I si es va en cotxe t’has de menjar les cues, i el preu de la benzina. I tot això s’ho menja l’advocat, que avui es troba en una situació econòmica crítica. O, en tot cas, s’ho emporta el client, sobre el que li has de repercutir les despeses.

En teoria, la proposta és per estalviar?

Home, si vols estalviar funcionaris, segur. Però perquè no hi cabran, no pas perquè no facin falta. En aquests moments, amb els que tenim hi ha retards en els judicis. Potser pagaran menys en personal i en manteniment d’edificis, tot i que aquests seguiran existint. I quedaran buits. No sé a què els destinaran.

I a Terrassa tenim uns jutjats gairebé nous oi?

Fa quatre dies que funcionen. I no només a Terrassa s’han construït nous jutjats, també a Granollers, per exemple. Si han desaparèixer, sincerament, serà com haver llençat els diners.

Perquè ara estan contents amb l’edifici de la Rambleta del Pare Alegre?

La veritat és que sí. Al marge dels retards, clar. Tots estan concentrats, i l’edifici és agraït, gran, té molta llum natural, està ben acondicionat.

I els antics Jutjats de la Rambla, els que esta al Centre Cultural, els havia trepitjat?

Molt poc. Ara bé, pels cops que vaig anar-hi puc dir que eren molt tètrics. No s’hi treballava massa a gust.

I què n’hem de fer?

No ho sé pas.

Si finalment es du a terme la proposta de Gallardón, què?

Ja hi ha entitats i persones que estan preparant-se per donar-hi resposta. En el sector hi ha un rebuig generalitzat. Estem força units en aquesta matèria, com en les taxes. Pensem que es vulnera el dret del ciutadà d’accedir a la Justícia de forma efectiva, en comptes d’apropar-li li allunya i li imposa mil traves. I la Constitució el deixa ben clar aquest dret.

També diu alguna cosa del dret l’habitage.

També, també.

Quina és la situació de la Justícia a Terrassa?

Ja ho he repetit més d’una vegada: tenim uns bons Jutjats. I que consti que no ho faig per posar-me els jutges a la butxaca.

I tenim bons jutges?

Sí, també, la gran majoria. Parlo de l’àmbit en el que jo treballo. Els jutjats de primera instància funcionen bastant bé, i més si ho comparem amb els d’altres ciutats.

I el problema més destacable?

Que els jutges no s’estan en un lloc gaire temps. Això fa que els assumptes de vegades passin per diferents mans abans de tancar-se. I les últimes lleis ho accentuen. No sóc jutge, però entenc que s’hagin manifestat contra el ministre, també, en el que els afecta. Tinc companys que han fet oposicions i han vist que de poc els ha servit tanta dedicació perquè en primer lloc les places a cobrir són poques, però a més es veuen obligats a fer de substituts forçosos allà on els reclamin i pendents d’examinar-se de les pràctiques… I tot per eliminar els jutges substituts, que no formen part de la carrera judicial sinó que cobreixen baixes o vacants. Eren massa cars i se’ls elimina.

I si ho comparem amb altres països?

Potser tenim un sistema on és molt fàcil accedir a la judicatura. A d’altres llocs, com Anglaterra, i si t’hi fixes a les pel·lícules i sèries, sempre veus jutges d’edat més avançada.

I això, per què?

Perquè per arribar-hi han hagut de treballar molt i molt bé durant molts anys. Aquí en tenim alguns amb la meva edat o una mica més grans. I això no vol dir que no siguin bons. Només parlo d’experiència i pràctica.

I per on va la reforma?

Ara el que volen és que és retallar: que els jutges cobrin menys i facin més feina. I estalviar amb substitucions. Si hi havia un jutge subtitut, aquest cobrava el mateix sou que el titular de la plaça, que seguia cobrant. Un dispendi, però el model ara passa a ser d’explotació del jutge titular i els nous jutges de pràctiques.

En tenim prou de jutges a Terrassa?

Penso que sí. I matiso, sí si tot anés rodat i com ha d’anar. Un exemple: teníem una jutgessa de famíli molt bona. Va marxar i qui va venir no n’era especialista, perquè venia del penal. Tot i això era efectiu, i també va marxar. Aleshores ens van enviar un jutge de Madrid. I ja no ens n’hem sortit del tot. Ara està de baixa… Molts procediments s’estan allargant.

Ara que parla de jutges que arriben de Madrid, com tenim l’ús de la llengua?

Malament. La Justícia pràcticament tota es fa en castellà. Com a mínim a Terrassa és així. Imagina’t fins a quin punt arriba la castellanització que tinc un conegut catedràtic que ha fet una compilació de lleis mercantils i les ha passat al català perquè no hi era. A la universitat de Dret ja tot és en castellà. S’intenta corregir però és difícil.

I de qui és la culpa, dels advocats, de la gent, dels jutges, del sistema?

De la base sobre la que està construit el sistema de justícia, en tots els àmbits. Totes les oposicions es fan en castellà. Tot. Són estatals. Qui fa el temari, qui examina? Les universitats sí que equiparen cada cop més els idiomes a les llengües però de seguida es passa al castellà. Els professors són de la vella escola encara.

Si afirmen que a Terrassa la Justícia es fa en castellà…

Estem parlant de la realitat.

Potser hi ha por?

Sí, i jo sóc la primera en pecar. A Terrassa tenim jutges catalans i tot i així presentem les demandes en castellà. Perquè si has de recórrer saps que aniràs a una instància superior i allà hauràs de passar-te al castellà segurament, perquè els tecnicismes són molt importants i vols que tot quedi meridianament clar.

Però es pot parlar amb català?

No hi ha cap problema. Però et preguntes: i si la jutge fa quatre dies que està aquí i no entén res?

La lentitut de la Justícia és una de les crítiques més repetides. A Terrassa passa el mateix?

L’aplicació de la llei de les taxes ha reduit el nombre de judicis. Tu li expliques el client què ha de pagar i algun diu: m’esperaré un temps. Sobretot quan parlem de reclamació de diners. El que passa és que hi ha encara molts assumptes acumulats i si ho sumes al que dèiem fins ara veus perquè va tot tan lent.

Entén la frase: la Justícia és un catxondeig?

I tant. Tot són depèns: el temps, si podem guanyar, el jutge…

És una dona jove. Hi ha moltes dones en el món de l’abogacia?

A la universitat érem més. Als Jutjats de Terrassa diríem que homes i dones estem molt parells, tot i que potser som més nosaltres. Algunes més. A primera instància, segur.

Hi ha un camí específic per a la dona?

Hi ha moltes jutges i moltes advocades de Dret Penal i Dret de Família. A Terrassa el model és aquest. És un tòpic, però sembla que tinguem més sensibilitat i en qüestions de divorcis la gent ens prefereix, en especial si hi ha nens. I per altres aspectes volen homes perquès es pensen que són més agressius.

A Terrassa hi ha pocs advocats? Massa? Els que pertoquen?

El que hi ha és una gran quantitat de joves. I l’època no és la més propícia per començar.

Hi ha molt atur?

Molts dels joves de la ciutat només viuen del torn d’ofici.

I potser es dediquen a altres coses?

Efectivament, o combina l’advocacia amb coses que no hi tenen res a veure. En conec casos de Terrassa. També es pot treballar per un altre advocat, però no hi ha gaire feina. N’hi ha que opten per fer-se autònoms.

Els advocats són cars. L’afirmació respon al que es comenta al carrer.

Tenim mala premsa i mala fama. Amb els companys ho parlem i reconeixem que és culpa nostra perquè no ens hem fet respectar. No ens hem sabut vendre. Una mica ens passa com als metges, però ells segueixen tenint els clients. Cal pensar que amb els advocats t’hi pots jugar la família, el patrimoni… Crec que estem desprestigiats.

Deia que en matèria de divorci, cada cop és va més cap a l’acord. Hi ha menys divorcis a Terrassa?

La gent triga més a presentar-los. Potser la parella viu junta i no posa la demanda perquè no té pou diners. Al despatx tinc casos de gent que fa dos anys que sap que no continuarà junta. S’arriba a més acords perquè el contenciós és més car i perquè tothom cedirà però tothom acabarà complint. El futur potser serà la mediació. O la negociació. Si te’n vas a un jutge no saps com clourà tot. Es decideix anar al que és més segur.