Les taxes i la Justícia

Si d’alguna cosa pot presumir l’actual Ministre de Justícia és d’haver aconseguit que el nombre d’assumptes ingressats durant el 2013 als Jutjats i Tribunals de tot l’Estat hagi disminuït un 3,8% respecte de l’any anterior. Així ho recull un informe sobre la situació dels òrgans judicials espanyols elaborat per la Secció d’Estadística del Consell General del Poder Judicial.

Aquestes dades, que es podrien entendre positives en un altre cas, no són més que una conseqüència de la imposició de barreres a l’accés a la Justícia al ciutadà mitjançant l’aprovació de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, girant l’esquena al que disposa l’article 24 de la Constitució. La reducció de la litigiositat s’explica amb la limitació dels drets dels ciutadans establint aquesta llei taxes elevadíssimes en cas de necessitar acudir a la Justícia.

Per reblar el clau, s’ha conegut que el Ministeri de Justícia ha elaborat un esborrany de la Resolució de Productivitat dels secretaris judicials que vol premiar als que més taxes judicials gestionin augmentant-los aquest complement salarial. És a dir, que si tot va bé, aquest any 2014 també el tancarem amb menys assumptes als Jutjats i Tribunals i el Ministeri es podrà apuntar un nou assoliment.

En relació a les taxes judicials, Terrassa és notícia després de conèixer que el Jutjat del Social núm. 2 de la nostra ciutat va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la compatibilitat de la Llei de Taxes Judicials amb el dret a la tutela judicial efectiva reconegut per la Carta dels Drets Fonamentals de la UE (consagrat l’article 24 de la Constitució), ja que el Jutjat de Terrassa entenia que les taxes suposen un obstacle desproporcionat a l’exercici d’aquest dret. Doncs bé, el TJUE es declarava el passat 27 de maig incompetent per pronunciar-se sobre aquesta Llei de Taxes espanyola per conèixer sobre l’assumpte.

Malgrat la negativa del TJUE a entrar a valorar la Llei, que cal aclarir es basa en una falta de competència per fer-ho, hem de llegir aquesta notícia de forma positiva: i és que s’està demostrant que la Llei de Taxes Judicials és rebutjada per la majoria dels operadors del sector. Tant advocats com jutges ens trobem en aquesta lluita i ajuntem forces per retornar al ciutadà allò que és seu, un dret a la tutela judicial sense barreres.

Per aquest motiu aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per felicitar públicament el titular del Jutjat del Social núm. 2 de Terrassa en especial, per desafiar el sistema en favor del justiciable; i per extensió, a tots aquells que cada dia plantegen en els assumptes que els cauen a les mans, actuacions tendents a eliminar les traves a la Justícia que suposen les taxes judicials.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’abril de 2014.

Anuncis

Potser sí que és pot!

Ahir vaig tenir la sort (o la tecnologia, ja que no ho vaig fer presencialment, sinó per videostreaming) de poder acudir a la Conferència que es celebrava a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers amb el títol la “Suspensió de llançaments en els procediments d’execucions hipotecàries” a càrrec del Jutge titular del Jutjat de Primera Instància 5 de Granollers, Eduardo Pastor Martínez, i de Jordi Ponce García, educador social i Cap de Servei dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Granollers.

El llançament, o desnonament altrament però incorrectament dit, és aquell acte judicial que es produeix quan una persona que es troba posseint un immoble sense títol per fer-ho (és a dir, sense contracte) és compel·lit per abandonar-lo i entregar així la possessió del mateix al seu legítim titular. Aquesta situació es pot donar tant en el cas que un llogater deixi de pagar la renda, se li reclami juntament amb la resolució (extinció) del contracte (de lloguer) que el legitimava per posseir la finca i malgrat ser requerit per fer-ho un cop extingit el contracte no ho faci; com també en el cas que un propietari d’un immoble que per adquirir-lo o reformar-lo va hipotecar-lo, deixi de pagar la quota de la hipoteca i el banc executi aquesta hipoteca, l’immoble se subhasti i s’adjudiqui al banc o a un tercer i malgrat requerir-lo per abandonar l’immoble no ho faci.

A la conferència d’ahir ens vam centrar en debatre sobre aquest últim cas, el llançament en els procediments d’execució hipotecària.

L’objecte d’anàlisi, bàsicament, van ser el Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social; dues disposicions que el Govern de Mariano Rajoy va aprovar per tal de frenar la situació d’exclusió social que moltes famílies pateixen degut a la pèrdua del seu habitatge per haver-se trobat executats pel banc degut a les circumstàncies que travessa l’estat motivades per la crisi econòmica i financera. Aquestes normes el que pretenen és concedir una moratòria de dos anys a tots els llançaments que es produeixin en famílies que es trobin en situació de risc i vulnerabilitat.

Doncs bé, ahir, un claríssim i contundent Jutge, jove i amb ganes de treballar, ens indicava quin és el camí a seguir per part de l’advocat d’una persona o família que es trobi en un procediment d’execució hipotecària que ha d’acabar, en algun moment, amb el llançament de la finca, sempre segons la seva opinió fonamentada i de la doctrina científica majoritària. El Jutge Eduardo Pastor ens aconsellava treballar-hi a fons, cas per cas, donada la importància que té l’existència d’una mesura com la que permeten Reial Decret-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos i la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social. També ens va detallar com presentar aquesta suspensió, la documentació necessària que s’ha d’aportar i reproduir, així com alguns altres aspectes més teòrics de la normativa.

Al despatx encara no hem tingut l’oportunitat de presentar cap sol·licitud de suspensió, però en un futur pròxim haurem de fer-ho, així que amb la informació estudiada ahir de ben segur que les garanties que podrem oferir als nostres clients seran més grans que no pas abans. Benvinguda sigui aquesta conferència i gràcies a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Granollers i al Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya per fer-ho possible.

El contingut de l’entrevista a La Torre

Tal i com vaig anunciar i prometre, us transcric avui l’entrevista que us feia conèixer m’havia realitzat el Diari La Torre per a la seva edició en paper del mes de gener. Hi trobareu una conversa sobre l’estat de la Justícia entre el seu director i una servidora. I ja ho sabeu, si teniu alguna opinió diferent o voleu sumar-vos al descontentament que entre el sector i els justiciables tenim sobre la tutela judicial, només cal que comenteu més avall.

Elisabet Planas és una jove advocada de 28 anys. Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, és membre del Grup d’Advocats Joves de Terrassa. S’ha especialitzat en Dret Civil i Mercantil. Tot i que ha viscut més temps a Matadepera que a Terrassa, se sent plenament egarenca.

Alberto Ruiz Gallardón, ministre espanyol de Justícia, treballa en la reforma de la Llei de Demarcació i Planta Judicial. Terrassa no és capital de província, i pel que sembla, si s’acaba duent a terme la ciutat en patirà les conseqüències.

La idea del ministre i del PP és acabar amb els jutjats que no estiguin a capitals de Província. Però amb els companys ho hem comentat i ens sembla que és impossible que es materialitzi al cent per cent.

El PP vol canviar el model judicial de l’Estat. En el nostre cas, Barcelona seria l’epicentre?

Per aquí van les coses. Però personalment no veig capacitat per a què des de la capital es faci tot el que ara es fa als jutjats existents fora de Barcelona. La justícia encara s’alentiria més. Si ara tenim problemes, amb la nova fórmula no vull ni pensar què passaria. La solució, al meu parer, serien les delegacions.

Tot i així, pel que se sap no és aquesta la voluntat del ministre.

El model inclou la desaparició dels jutjats de Terrassa, i de Rubí, de Sabadell… I que només restin els provincials.

Repetim la proposta, si la reforma del PP tira endavant tal com ara està plantejada, els Jutjats de la Rambleta es tanquen?

Sí, clar. Que vol dir que l’edifici de la Rambleta no serviria per res. I no és fer alarmisme. L’excusa és un millor aprofitament dels recursos, ara que estan tan de moda les retallades.

I, per tant, els terrassencs i les terrassenques, on haurien d’anar?

A Barcelona. Amb el que comporta. A Terrassa hi ha molts despatxos professionals perquè som d’aquí i treballem aquí. Anar a la capital és una nova despesa, per nosaltres, els advocats, i per la ciutadania, que és qui acaba rebent sempre per altra banda.

I una despesa molt important.

Clar, si ho sumes també a la que ja hi ha, com les taxes. Desplaçar-se a Barcelona requereix una inversió en temps i en diners, i el model el que ha pretès sempre és acostar la Justícia a la ciutadania, que litigar si és necessari, sigui possible. Ara, en canvi, es va en la direcció contrària.

Pels advocats i procuradors generaria complicacions.

I un encariment dels nostres serveis. Evidentment haurem de desplaçar-nos molt més. Aquí ja ho tenim tot muntat. Saps on aparcar el cotxe, o si pots anar a un lloc a peu, o agafar el transport públic… Anar a Barcelona és car.

I la ciutat de la Justícia no està ben connectada amb els municipis de la segona corona metropolitana?

S’han de fer mil i un transbordaments. I si es va en cotxe t’has de menjar les cues, i el preu de la benzina. I tot això s’ho menja l’advocat, que avui es troba en una situació econòmica crítica. O, en tot cas, s’ho emporta el client, sobre el que li has de repercutir les despeses.

En teoria, la proposta és per estalviar?

Home, si vols estalviar funcionaris, segur. Però perquè no hi cabran, no pas perquè no facin falta. En aquests moments, amb els que tenim hi ha retards en els judicis. Potser pagaran menys en personal i en manteniment d’edificis, tot i que aquests seguiran existint. I quedaran buits. No sé a què els destinaran.

I a Terrassa tenim uns jutjats gairebé nous oi?

Fa quatre dies que funcionen. I no només a Terrassa s’han construït nous jutjats, també a Granollers, per exemple. Si han desaparèixer, sincerament, serà com haver llençat els diners.

Perquè ara estan contents amb l’edifici de la Rambleta del Pare Alegre?

La veritat és que sí. Al marge dels retards, clar. Tots estan concentrats, i l’edifici és agraït, gran, té molta llum natural, està ben acondicionat.

I els antics Jutjats de la Rambla, els que esta al Centre Cultural, els havia trepitjat?

Molt poc. Ara bé, pels cops que vaig anar-hi puc dir que eren molt tètrics. No s’hi treballava massa a gust.

I què n’hem de fer?

No ho sé pas.

Si finalment es du a terme la proposta de Gallardón, què?

Ja hi ha entitats i persones que estan preparant-se per donar-hi resposta. En el sector hi ha un rebuig generalitzat. Estem força units en aquesta matèria, com en les taxes. Pensem que es vulnera el dret del ciutadà d’accedir a la Justícia de forma efectiva, en comptes d’apropar-li li allunya i li imposa mil traves. I la Constitució el deixa ben clar aquest dret.

També diu alguna cosa del dret l’habitage.

També, també.

Quina és la situació de la Justícia a Terrassa?

Ja ho he repetit més d’una vegada: tenim uns bons Jutjats. I que consti que no ho faig per posar-me els jutges a la butxaca.

I tenim bons jutges?

Sí, també, la gran majoria. Parlo de l’àmbit en el que jo treballo. Els jutjats de primera instància funcionen bastant bé, i més si ho comparem amb els d’altres ciutats.

I el problema més destacable?

Que els jutges no s’estan en un lloc gaire temps. Això fa que els assumptes de vegades passin per diferents mans abans de tancar-se. I les últimes lleis ho accentuen. No sóc jutge, però entenc que s’hagin manifestat contra el ministre, també, en el que els afecta. Tinc companys que han fet oposicions i han vist que de poc els ha servit tanta dedicació perquè en primer lloc les places a cobrir són poques, però a més es veuen obligats a fer de substituts forçosos allà on els reclamin i pendents d’examinar-se de les pràctiques… I tot per eliminar els jutges substituts, que no formen part de la carrera judicial sinó que cobreixen baixes o vacants. Eren massa cars i se’ls elimina.

I si ho comparem amb altres països?

Potser tenim un sistema on és molt fàcil accedir a la judicatura. A d’altres llocs, com Anglaterra, i si t’hi fixes a les pel·lícules i sèries, sempre veus jutges d’edat més avançada.

I això, per què?

Perquè per arribar-hi han hagut de treballar molt i molt bé durant molts anys. Aquí en tenim alguns amb la meva edat o una mica més grans. I això no vol dir que no siguin bons. Només parlo d’experiència i pràctica.

I per on va la reforma?

Ara el que volen és que és retallar: que els jutges cobrin menys i facin més feina. I estalviar amb substitucions. Si hi havia un jutge subtitut, aquest cobrava el mateix sou que el titular de la plaça, que seguia cobrant. Un dispendi, però el model ara passa a ser d’explotació del jutge titular i els nous jutges de pràctiques.

En tenim prou de jutges a Terrassa?

Penso que sí. I matiso, sí si tot anés rodat i com ha d’anar. Un exemple: teníem una jutgessa de famíli molt bona. Va marxar i qui va venir no n’era especialista, perquè venia del penal. Tot i això era efectiu, i també va marxar. Aleshores ens van enviar un jutge de Madrid. I ja no ens n’hem sortit del tot. Ara està de baixa… Molts procediments s’estan allargant.

Ara que parla de jutges que arriben de Madrid, com tenim l’ús de la llengua?

Malament. La Justícia pràcticament tota es fa en castellà. Com a mínim a Terrassa és així. Imagina’t fins a quin punt arriba la castellanització que tinc un conegut catedràtic que ha fet una compilació de lleis mercantils i les ha passat al català perquè no hi era. A la universitat de Dret ja tot és en castellà. S’intenta corregir però és difícil.

I de qui és la culpa, dels advocats, de la gent, dels jutges, del sistema?

De la base sobre la que està construit el sistema de justícia, en tots els àmbits. Totes les oposicions es fan en castellà. Tot. Són estatals. Qui fa el temari, qui examina? Les universitats sí que equiparen cada cop més els idiomes a les llengües però de seguida es passa al castellà. Els professors són de la vella escola encara.

Si afirmen que a Terrassa la Justícia es fa en castellà…

Estem parlant de la realitat.

Potser hi ha por?

Sí, i jo sóc la primera en pecar. A Terrassa tenim jutges catalans i tot i així presentem les demandes en castellà. Perquè si has de recórrer saps que aniràs a una instància superior i allà hauràs de passar-te al castellà segurament, perquè els tecnicismes són molt importants i vols que tot quedi meridianament clar.

Però es pot parlar amb català?

No hi ha cap problema. Però et preguntes: i si la jutge fa quatre dies que està aquí i no entén res?

La lentitut de la Justícia és una de les crítiques més repetides. A Terrassa passa el mateix?

L’aplicació de la llei de les taxes ha reduit el nombre de judicis. Tu li expliques el client què ha de pagar i algun diu: m’esperaré un temps. Sobretot quan parlem de reclamació de diners. El que passa és que hi ha encara molts assumptes acumulats i si ho sumes al que dèiem fins ara veus perquè va tot tan lent.

Entén la frase: la Justícia és un catxondeig?

I tant. Tot són depèns: el temps, si podem guanyar, el jutge…

És una dona jove. Hi ha moltes dones en el món de l’abogacia?

A la universitat érem més. Als Jutjats de Terrassa diríem que homes i dones estem molt parells, tot i que potser som més nosaltres. Algunes més. A primera instància, segur.

Hi ha un camí específic per a la dona?

Hi ha moltes jutges i moltes advocades de Dret Penal i Dret de Família. A Terrassa el model és aquest. És un tòpic, però sembla que tinguem més sensibilitat i en qüestions de divorcis la gent ens prefereix, en especial si hi ha nens. I per altres aspectes volen homes perquès es pensen que són més agressius.

A Terrassa hi ha pocs advocats? Massa? Els que pertoquen?

El que hi ha és una gran quantitat de joves. I l’època no és la més propícia per començar.

Hi ha molt atur?

Molts dels joves de la ciutat només viuen del torn d’ofici.

I potser es dediquen a altres coses?

Efectivament, o combina l’advocacia amb coses que no hi tenen res a veure. En conec casos de Terrassa. També es pot treballar per un altre advocat, però no hi ha gaire feina. N’hi ha que opten per fer-se autònoms.

Els advocats són cars. L’afirmació respon al que es comenta al carrer.

Tenim mala premsa i mala fama. Amb els companys ho parlem i reconeixem que és culpa nostra perquè no ens hem fet respectar. No ens hem sabut vendre. Una mica ens passa com als metges, però ells segueixen tenint els clients. Cal pensar que amb els advocats t’hi pots jugar la família, el patrimoni… Crec que estem desprestigiats.

Deia que en matèria de divorci, cada cop és va més cap a l’acord. Hi ha menys divorcis a Terrassa?

La gent triga més a presentar-los. Potser la parella viu junta i no posa la demanda perquè no té pou diners. Al despatx tinc casos de gent que fa dos anys que sap que no continuarà junta. S’arriba a més acords perquè el contenciós és més car i perquè tothom cedirà però tothom acabarà complint. El futur potser serà la mediació. O la negociació. Si te’n vas a un jutge no saps com clourà tot. Es decideix anar al que és més segur.

El Jutjat de Família de Terrassa

Fa pocs dies els parlava del futur que espera als jutjats de la nostra ciutat, i m’hi referia com un exemple d’eficiència en relació amb els partits judicials de la zona. Si bé arreu la Justícia acostuma a ser lenta, a Terrassa tenim la sort que no ho és tant com ho és a Rubí o a Sabadell, per exemple.

No voldria treure mèrit al personal que dota la ciutat de la justícia terrassenca, però la imposició de taxes per a la presentació de demandes o recursos ha ajudat molt a mantenir aquest “bon” ritme judicial. I tot això, es clar, a base de tancar la porta de l’accés a la Justícia a la classe mitjana, que per litigar es troba amb un peatge més que alt. Ja és trist que per millorar el servei judicial s’hagi de recórrer a retallar drets. Si aquest 10 de desembre celebrem el 65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, resulta tot un despropòsit que aquest 2013 s’hagi aprovat una llei que imposi el pagament d’unes taxes judicials tan abusives que ens privin d’exercir el nostre dret a una tutela judicial efectiva (que consagra l’article 24 de la Constitució, per cert).

A la limitació de l’accés a la Justícia, en els casos sobre Dret de Família (divorcis, procediments de guarda i custòdia) hi hem d’afegir la crisi econòmica dins el nucli familiar. La dependència econòmica de moltes parelles o matrimonis propicia el manteniment de la relació en detriment del trencament. Així, el Consejo General del Poder Judicial detecta després de diversos exercicis en creixement, un retrocés interanual en el volum de divorcis ingressats durant el 2013. Alhora, la situació econòmica de les famílies comporta que arribats el punt de posar fi a la convivència, s’elegeixi la via de l’acord per davant del litigi. Segons dades del Consejo General del Poder Judicial, al llarg del 2013 els procediments de divorci contenciosos han caigut el primer trimestre un 6,8% i un 1,9% el segon a nivell estatal. A Terrassa, en concret, durant el segon trimestre d’aquest any s’han iniciat 140 divorcis de mutu acord enfront de 86 de contenciosos.

Aquests resultats només s’expliquen per la creació de les taxes judicials i la mala situació econòmica de les famílies (la gent no s’estima més, no; els problemes familiars segueixen existint).

A Terrassa, malauradament, ens trobem que a les taxes i l’economia de les famílies caldrà sumar-hi un Jutjat de Família que acumula un retard important i greu. El Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Terrassa, l’especialitzat en processos de família, era fa un parell d’anys un dels que millor funcionava al nostre partit judicial. Ara, en canvi, es troba totalment col·lapsat. Només perquè se’n facin una idea: sobre la taula tinc un procediment contenciós de guarda i custòdia de fills menors d’edat que va començar amb una demanda presentada a finals del mes de maig; saben per quan tenim assenyalada la vista que ha de decidir les mesures provisionals (provisionals, sí!) en relació a aquests fills menors d’edat? Pel setembre del 2014. Davant d’aquestes dades, el consell és posar-se d’acord si es volen divorciar en un termini de temps raonable. Però realment és necessari això? Hi ha una Justícia efectiva com la que consagra l’article 24 de la Constitució?

Es deuen estar preguntant com pot ser que tingui aquest problema un Jutjat de Família tenint en compte el que els explicava. Sincerament, també em pregunto el mateix. Ho deixo aquí.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de novembre de 2013.

Perillen els Jutjats de Terrassa

No és nou que el Sr. Ruiz-Gallardón no gaudeix de gaire simpatia entre els que ens movem en l’àmbit de la Justícia, cartera que dirigeix. I això es deu, principalment, a les reformes que està intentant dur a terme, la major part de les quals, d’esquena a l’opinió experimentada que tenim jutges i magistrats, advocats i procuradors, entre d’altres professionals de la Justícia.

Avui és el torn de la reforma de la Llei de Demarcació i Planta Judicial de 1988, que es troba en fase d’elaboració i que a Terrassa, com a ciutat que no és capital de Província, ens afectaria, i molt, si s’acabés aprovant.

I és que el text de la nova Llei reformarà l’Administració de Justícia tal i com la coneixem avui, canviant l’actual mapa judicial de l’Estat. L’esborrany de la reforma contempla un nou concepte d’organització en el qual la capital de província es converteix en l’epicentre judicial en detriment dels partits judicials que tenim. Els jutjats passaran a traslladar-se a les capitals de Província (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida) amb forma de Tribunals d’Instància, que donaran cobertura a tota la província. Novament, el Ministre del PP, en la línia ideològica del seu partit, aposta per la centralització en detriment de les ciutats allunyades de les capitals, i tot això onejant la bandera del millor aprofitament dels recursos com a excusa, sobretot ara que està de moda la retallada.

És pregunta obligada: què passarà amb els Jutjats que tenim a Terrassa?

Terrassa té uns Jutjats que són l’enveja de molts partits judicials tan propers com els de Rubí i Sabadell. El partit judicial de Terrassa té vuit (8) Jutjats de Primera Instància, quatre (4) Jutjats d’Instrucció, tres (3) Jutjats del Penal, dos (2) Jutjats del Social i un Jutjat de Violència sobre la Dona; i tots ells, malgrat el retard generalitzat que experimenta la Justícia a l’Estat, funcionen dins la normalitat. Tanmateix, si aquesta reforma prospera pot deixar tocat de mort el partit judicial de Terrassa. Bàsicament, si aquesta modificació de la Llei de Demarcació i Planta Judicial prospera tal i com l’hem descrita, el partit judicial de Terrassa podria o bé desaparèixer, o bé mantenir-se però concentrant-lo amb d’altres partits judicials propers amb les conseqüències que això implica.

Potser creuran que sóc alarmista, ja que la reforma encara es troba en fase de Proposta de Llei i poden passar moltes coses en el període de temps des d’ara fins que s’aprovi, però la seva essència acabarà mantenint-se i aquesta implica un perjudici molt gran per al ciutadà, que veu com se l’allunya claríssimament de l’Administració de Justícia, dificultant-li l’accés a la mateixa (s’haurà de desplaçar a la capital de la seva província per litigar); mesura que, juntament amb la Llei de Taxes Judicial, suposa un retrocés del sistema judicial.

576_138209606301_torre_70jpg

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’octubre de 2013, tal i com anuncia la seva portada. També a la web es destaca la notícia, que referencia l’article que és publicat aquí.

Els moviments que esperem la ciutadania

A Terrassa, com en la majoria de ciutats catalanes, la crisi no s’atura; i més que donar senyals de millora, la situació empitjora. L’atur augmenta, també ho farà la impossibilitat de les famílies terrassenques de fer front a les seves quotes de la hipoteca i, de retruc, la del nombre d’execucions hipotecàries i desnonaments dels seus habitatges.

Terrassa, des del 2008 i fins el 2011 (són les dades que coneixem a dia d’avui) acumula presentades als Jutjats un total de 2.860 execucions hipotecàries. Volem ser el número 1 en molts aspectes, però no pel que fa a la crisi. I no ens en sortim.

Tanmateix, on podríem destacar i ser pioners és en la justícia social. I per aconseguir-ho, hauríem de tenir un partit judicial que procurés pels seus justiciables més desfavorits. Quina manera millor podria trobar el partit judicial de Terrassa que la d’emular el de Barcelona o el de Toledo? No és envejable que els Jutges de Primera Instància (els civils, els que s’ocupen dels desnonaments per impagament d’hipoteca) d’aquestes ciutats hagin arribat a acords per incorporar ja els efectes de la coneguda i important Sentència del Tribunal de Justícia Europeu contra el sistema hipotecari espanyol i els desnonaments? No és ajudar a la ciutadania donar-li oportunitats a les quals té dret i se li han reconegut des d’Europa?

Per què esperar que la Llei es modifiqui, quan la passivitat dels nostres polítics eternitza cada procés a favor dels bancs i els mercats? Obrir una via per protegir els deutors hipotecaris en el panorama que viu Terrassa, no és cap mala idea. Es tractaria que els Jutjats de Primera Instància de la nostra ciutat arribessin a un acord per aplicar criteris similars als adoptats a Barcelona i Toledo per frenar els desnonaments quan en el préstec hipotecari hi pugui haver clàusules abusives; possibilitar al deutor oposar-se per aquest motiu encara que la Llei no ho contempli.

Faig una crida als nostres jutges de Terrassa per tal que segueixin la línia justa, la que esperem els ciutadans. Perquè els moviments per a un canvi de paradigma no únicament els podem deixar als qui ens governen, sinó que també els poden impulsar els servidors de la Justícia per tal de fer-se més seva aquesta condició.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició en paper de 27 d’abril de 2013.

Desnonaments més àgils

El passat 1 de novembre entrava en vigor la Llei 37/2011, d’11 d’abril, de Mesures d’Agilització Processal. Com el seu nom indica, pretén que els processos judicials siguin més àgils i ràpids, reformant la normativa processal dels àmbits civil, penal, laboral i administratiu. En el present article ens centrarem en la reforma de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (la llei que tracta sobre el procés judicial civil, en endavant LEC), i concretament en el desnonament per falta de pagament de la renda per part del llogater.

El desnonament és aquell procediment especial que permet al propietari resoldre (extingir) el contracte d’arrendament quan el llogater incompleix la seva obligació de pagament de la renda, i conseqüentment, desnonar-lo (fer-lo fora) de l’habitatge o local que li té arrendat. Al desnonament s’hi permet l’acumulació de l’acció de reclamació de les rendes impagades.

En virtud d’aquesta nova Llei, el desnonament per falta de pagament amb reclamació de rendes pot dur-se a terme sense haver de celebrar judici (com passava amb anterioritat a l’entrada en vigor de la Llei). Ara, quan s’interposa la demanda per part del propietari, el Jutjat notifica al llogater sobre la presentació de la demanda i li dóna 10 dies per tal que o bé pagui i/o desallotgi la finca, o bé s’oposi a la demanda; al requeriment s’informa del dia i hora en què es celebraria l’eventual judici en cas d’oposició, així com del dia i hora en què s’efectuarà el llençament (se’l farà fora de l’habitatge).

Doncs bé, veiem que si el llogater no atén el requeriment del Jutjat, és a dir, ni desallotja l’immoble, ni paga la totalitat del deute, ni s’oposa a la demanda, el Secretari Judicial dicta Decret donant per finalitzat el procediment, podent-se iniciar a partir d’aleshores l’execució del demandat. L’execució comprendrà tant el seu llençament a la data fixada al requeriment, com l’embargament del patrimoni del llogater per satisfer el deute reclamat en concepte de rendes impagades.

En el cas que el llogater atengués el requeriment només en relació al desallotjament de l’immoble, sense més, el Secretari Judicial dictarà Decret declarant resolt el contracte d’arrendament i finalitzat el procediment en relació al desnonament, podent-se iniciar a partir d’aleshores l’execució del demandat com en el cas anterior.

Si el llogater paga la totalitat del deute, el procediment finalitza mitjançant Decret dictat pel Secretari Judicial. Aquesta possibilitat es contempla a l’article 22.4 de la LEC, que es coneix com el dret a enervar l’acció que té el llogater si es donen les circumstàncies que requereix aquest article 22.4.

Només en el cas que el llogater s’oposi a la demanda es convoca a les parts demandant (propietari) i demandada (llogater) a la celebració d’un judici, dictant-se dins dels sis dies següents al judici sentència per part del Jutge sobre els fets controvertits que han motivat l’oposició per part del llogater. Si se’l condemna, el llençament es farà efectiu a la data fixada al requeriment i paral·lelament se l’executarà per les rendes impagades.

El procediment, doncs, es simplifica. Haurem de veure si a la pràctica es tradueix en aquesta pretesa rapidesa i agilització.