Ens casem o fem parella de fet?

Les dues opcions són ben vàlides si es té clar què es vol i es tenen en compte els efectes jurídics i patrimonials que generen.

Així, mentre el matrimoni (civil o canònic) ha estat la forma d’unió tradicional d’aquest país, les parelles estables cada vegada són més i es desconeixen les seves característiques.

A Catalunya (la seva regulació l’estableixen les Comunitats Autònomes) és el Codi Civil de Catalunya (articles 234-1 i següents) qui determina què és una parella de fet, com i quan es constitueix i els seus efectes. La parella de fet és la unió de dos persones majors d’edat o menors emancipades, que mantenen una relació estable d’afectivitat igual a la conjugal i que es constitueix o existeix un cop s’ha conviscut durant un període de dos o més anys ininterromputs, si durant la convivència es té un fill o més en comú, o bé si s’ha formalitzat en escriptura pública.

Tot i que s’equipara força al matrimoni, hi ha certs aspectes que els diferencien i que convé conèixer i alhora evitar mitjançant la formalització de la unió estable a través d’una escriptura pública atorgada davant de notari inscrita al Registre de Parelles de Fet del seu domicili, per tal que sigui pública l’existència de la parella de fet. Així evitem que en un futur haguem de demostrar l’existència del vincle per poder accedir a algun benefici reservat a matrimonis o figures anàlogues com la unió estable. A més de constituir-se com a tal, amb l’escriptura els membres de la parella, podran establir un seguit de pactes que permeten assimilar la figura encara més al matrimoni.

Tanmateix, i mentre la legislació no canviï, hi ha qüestions que encara avui no permeten assimilar la parella de fet a un matrimoni, com la concessió de la pensió de viduïtat, que exigeix més requisits a les parelles de fet, que hauran de demostrar que ha existit els dos anys anteriors a la mor de l’altre membre amb la seva inscripció i registre, i cas de no existir, que la convivència hagi estat estable i notòria durant mínim els últims cinc anys, entre d’altres qüestions.

Per aquest motiu, si opten per no casar-se, assessorin-se per constituir-se com a parella de fet i adoptin les mesures complementàries necessàries per equiparar-se a un matrimoni.

Anuncis

Ens divorciem, qui es queda el pis?

A l’article anterior vàrem tractar sobre com havia estat el primer any de vigència del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, el que versa sobre persona i família. Dèiem que en relació al divorci s’havien introduït certes novetats que aplaudíem. Avui ens centrarem en un altre de les novetats aprovades per la Llei 25/2010, de 29 de juliol: l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar.
Amb la legislació anterior, es podia determinar ràpidament quin dels cònjuges quedaria al pis en divorciar-se: el que tingués atribuïda la custòdia dels fills. I és que el derogat article 83.2 del Codi de Família deia que el Jutge que ha de decidir a qui atribuir l’habitatge familiar ho farà de la següent manera: “a) Si hi ha fills, l’ús s’atribueix, preferentment, al cònjuge que en tingui atribuïda la guarda, mentre duri aquesta (…). b) Si no hi ha fills, se n’atribueix l’ús al cònjuge que en tingui més necessitat.” Per tant, és clar que el fet de tenir fills i la seva custòdia determinava automàticament que l’ús de l’habitatge familiar s’atribuís a aquell qui en tingués la custòdia. Només en el cas de no tenir fills, es tenia en compte quin era el cònjuge amb més necessitat a l’hora de determinar qui es quedava al pis.
En canvi, avui el panorama és un altre. Tot i que la custòdia dels fills és important a l’hora de decidir a qui s’atribueix l’ús de l’habitatge familiar, l’article 233-20.3 i 4 estableix que el Jutge haurà d’atribuir-lo al cònjuge més necessitat en determinades circumstàncies. Per tant, en alguns casos l’existència de menors i que la seva custòdia l’ostenti un dels cònjuges únicament, no impedirà l’abribució de l’ús de l’habitatge familiar a l’altre cònjuge no custodi, valorant-se per sobre de tot, quin d’ells és el més necessitat; si es tracta del cònjuge no custodi, la Llei permet avui que se li pugui atribuir igualment l’ús de l’habitatge familiar, que es pugui quedar al pis.
Una altra qüestió a tenir en compte és la temporalitat de l’atribució d’aquest ús al cònjuge més necessitat, en tot cas. L’exposició de motius de la Llei que aprova aquest Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya ja ho deixa ben clar, evitant així el que s’estava produïnt per la jurisprudència, que s’havia inclinat massa vegades a convertir en indefinit aquest ús de l’habitatge familiar, amb el conseqüent perjudici pel cònjuge propietari de l’habitatge.
Per tant, si es troben en la malaurada situació d’estar-se divorciant, tinguin en compte que la Llei és ara més oberta en el sentit d’evitar automatismes que beneficiaven més a uns que a d’altres. Abans de pactar pensant que un altre tipus d’acord no és possible perquè la Llei no l’empara, consultin al seu advocat i comprovin si tenen alternatives en relació amb aquesta legislació vigent des de fa un any.

Un any del Llibre II del Codi Civil de Catalunya sobre Persona i Família: custòdia compartida o guarda conjunta

Tot just fa un any que entrava en vigor la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família. Amb l’excusa de l’entrada del 2012, volem analitzar com ha estat  aquest seu primer any de vida tractant sobre el seu contingut i el canvi que pot suposar i suposa per a moltes famílies una disposició tan adaptada als temps que corren.

Destaquem les novetats més importants en relació als efectes del divorci o la separació dels cònjuges:

Per una banda (en el pròxim article tractarem de les altres novetats), la Llei opta per donar preferència a la guarda conjunta dels fills (abans coneguda com la custòdia compartida) quan un matrimoni es divorcia o separa. L’article 233-8 del Codi s’encarrega de fer-ho al seu apartat 1:“el divorci o la separació judicial no alteren les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord amb l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter compartit i, en la mesura que sigui possible, s’han d’exercir conjuntament” i l’article 233-10.1 diu que “l’autoritat judicial, si no hi ha acord o si aquest no s’ha aprovat, ha de determinar la manera d’exercir la guarda, atenint-se al caràcter conjunt de les seves responsabilitats parentals, d’acord amb l’article 233-8.1”. Evidentment, no es tracta d’un establiment automàtic d’aquesta guarda conjunta dels fills, ja que justament el que pretén el Llibre II del Codi és defugir dels automatismes creats per la legislació anterior (el Codi de Família), que beneficiava més la mare sense a vegades tenir en compte certes circumstàncies que haurien pogut determinar, d’haver estat considerades, una guarda conjunta. L’article 233-11 estableix els criteris per determinar la guarda dels fills: vinculació afectiva dels fills amb cadascun dels progenitors i amb les altres persones que conviuen (avis, per exemple), aptitud dels progenitors per donar benestar i un entorn adequat al menor, l’actitud de cooperació de cadascun dels progenitors, el temps dedicat amb anterioritat al divorci a la cura dels fills, situació dels domicilis dels profenitors, horaris i activitats de fills i progenitors… Pràcticament la Llei no s’ha oblidat de cap detall.

Aquesta novetat ha motivat que al nostre despatx hagin acudit molts pares amb consultes sobre aquesta guarda conjunta, contents i esperançats de poder sol·licitar-la si estan en procés de divorciar-se (o volen modificar les mesures establertes quan es van divorciar) i de tenir més possibilitats per al seu establiment. I és que amb anterioritat a l’aprovació del Llibre II i abans que els Tribunals haguessin flexibilitzat els criteris per l’atribució de la custòdia compartida (i segurament la Llei va adoptar aquesta necessària flexibilitat), els fills romanien amb la mare gairebé sempre, donant al pare només caps de setmana alterns. Se’ls separava sovint involuntàriament dels fills, amb les conseqüències que a la llarga això suposa tant pels menors, com pels progenitors. Avui sembla que tenint en compte sempre el millor interès pel fill, serà possible que un automatisme discriminatori com aquest deixi de ser tant present a Catalunya.