La citació edictal en els procediments monitoris instats per les Comunitats de Propietaris contra propietaris morosos

En les reclamacions contra propietaris morosos instades per Comunitats de Propietaris, és una qüestió amb la que ens trobem freqüentment que no puguem trobar al deutor de quotes de la Comunitat, bé perquè ha canviat de domicili i ha llogat el que té dins l’edifici de la Comunitat, bé perquè simplement ha desaparegut del mapa o no vol que se’l localitzi.

Què podem fer en aquests casos? Ens permet la llei citar-lo per edictes o necessàriament hem d’acudir a un procediment declaratiu i fugir del procediment monitori?

La resposta la trobem a l’article 815.1 últim paràgraf i a l’article 815.2 de la Llei d’Enjuidiciament Civil, que transcrivim a continuació:

“El requerimiento se notificará en la forma prevista en el artículo 161 de esta ley, con apercibimiento de que, de no pagar ni comparecer alegando razones de la negativa al pago, se despachará contra él ejecución según lo prevenido en el artículo siguiente. Sólo se admitirá requerimiento al demandado por medio de edictos en el supuesto regulado en el siguiente apartado de este artículo.

 

2. En las reclamaciones de deuda a que se refiere el número 2º del apartado 2 del artículo 812, la notificación deberá efectuarse en el domicilio previamente designado por el deudor para las notificaciones y citaciones de toda índole relacionadas con los asuntos de la comunidad de propietarios. Si no se hubiere designado tal domicilio, se intentará la comunicación en el piso o local, y si tampoco pudiere hacerse efectiva de este modo, se le notificará conforme a lo dispuesto en el artículo 164 de la presente Ley”.

Podem veure que la Llei és clara en aquest sentit, permetent que per a les reclamacions de quantitats degudes en concepte de despeses comunes de Comunitats de Propeitaris d’immobles urbans, es pugui acudir al requeriment al demandat per mitjà d’edictes, impedint-ho, en canvi, per als monitoris pels quals es reclamin deutes de qualsevol altre tipus.

La jurisprudència s’ha referit en múltiples ocasions a aquesta possibilitat tant en sentit positiu, és a dir, declarant improcedent la interlocutòria (Auto) que decreta l’arxiu per no ser localitzat el deutor; com negant-la per a la resta de deutes diferents a les degudes en concepte de despeses comunes de comunitats de propietaris, reconeixent que sí és possible la comunicació mitjançant edicte en virtut de l’article 815.2 i l’últim incís de l’article 815.1, paràgraf segon; redacció d’aquest últim incís de l’article 815.1 paràgraf segon resultat de la redacció de la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova oficina judicial.

Així, podem citar com resolucions en el primer sentit, és a dir, declarant improcedent la interlocutòria que decreta l’arxiu per no ser localitzat el deutor:

  • Auto/Interlocutòria 132/2010 de 12 de novembre, de l’Audiència Provincial de Tarragona (Secció 1ª): “- El present judici monitori versa sobre reclamació de despeses de comunitat en propietat horitzontal sobre la base dels arts. 551.1-4 i 552 C.c.c. en relació art. 9 L.P.H. L’Auto apel·lat decreta l’arxiu per no ser localitzat el deutor, tot i que en l’apartat cinquè de la seva fonamentació jurídica reconeix que l’art. 815.2 L.E.C. admet la comunicació mitjançant edicte per remissió a l’art. 164 LEC.: Es tracta d’una especialitat de la reclamació de deute per despeses de comunitat d’immobles, acreditada mitjançant certificació d’impagament, en què es prescindeix de la necessitat de notificació personal per estimar suficient l’efectuada en el domicili designat pel deutor o al pis o local i, si no, mitjançant edictes, evitant en qualsevol cas l’arxiu del procediment. Si el comuner no va designar domicili per a notificacions i no s’ha pogut practicar al pis que ha meritat el deute, és procedent lliurar edictes. En aquest sentit, la S.T.C. de 16 de juliol 2009 es va manifesta sobre l’abast de l’emplaçament edictal al monitori. SEGON.- Les anteriors consideracions porten a estimar el recurs d’apel·lació sobre la improcedència de l’arxiu, però no és atendible la necessitat de lliurar edictes atès que al foli 25 obra la Diligència de requeriment a la codemandada, el que a més de permetre continuar el procediment contra ella, també s’ha d’entendre suficient respecte al codemandat quant suposa la notificació efectuada al pis que preveu l’art. 815.2 L.E.C. Per tant, s’ha de revocar l’Auto d’arxiu per a continuar el procediment.
  • Auto/Interlocutòria de la Secció 3ª de l’Audiència Provincial de Tarragona de 19 de gener de 2010: “PRIMER. Interposa la representació processal de la COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L’DIRECCION000 de Salou el present recurs d’apel·lació contra l’Auto dictat pel Jutjat d’instància que acorda arxivar el procés monitori per considerar el mateix que “moltes són les raons que aconsellen que el requeriment de pagament en el procediment en el procediment monitori no pugui notificar per edictes “(Fonament Jurídic Segon, folis 24 i 25), entenent la recurrent que s’ha produït una vulneració del que disposa l’article 815,2º de la LEC en relació amb l’article 164 de la mateixa norma, i suplicant s’acordi la continuació del procediment monitori “i a la notificació als deutors de conformitat amb el que disposa l’art. 164 LEC” (foli 32). Aquesta mateixa Sala ja s’ha pronunciat al respecte i així, en les Actuacions de 28 de gener de 2009 i 16 de setembre de 2.009, assenyalàvem que “atès que es tracta de la reclamació de despeses comuns d’una comunitat de propietaris i que en aquest supòsit està expressament permesa, quan no hi ha altres possibilitats de practicar el requeriment, la via edictal a l’art. 815.2 LEC., que es remet al 164 de la mateixa Llei Processal, procedeix amb estimació del recurs interposat deixar sense efecte l’acte impugnat i ordenar la continuació del judici en la forma postulada, això és, acordant el requeriment per edictes “. Ara bé, disposant l’article 815,2º de la L.E.C. que “En les reclamacions de deute a què es refereix el número 2n de l’apartat 2 de l’article 812, la notificació s’ha d’efectuar en el domicili prèviament designat pel deutor per a les notificacions i citacions de tot tipus relacionades amb els assumptes de la comunitat de propietaris . si no s’ha designat el domicili, s’intentarà la comunicació al pis o local, i si tampoc no es pot fer efectiva d’aquesta manera, se li notificarà d’acord amb el que disposa l’article 164 de la present Llei “, considera aquest tribunal que no es pot entendre complert l’ordenat per dit precepte amb la simple remissió pel Jutjat de Pau de Salou d’una carta al demandat, la qual va ser retornada, figurant en el revers de la mateixa la indicació “adreça incorrecta” (carta no foliada entre els folis 19 i 20), el que per altra banda cap manera concorda amb la diligència estesa a continuació pel Jutjat de Pau “per fer constar que es retorna sense haver-se pogut emplenar el present exhort, en resultar desconegut / s el / els interessat / es “(foli 20). Segons el que s’ha exposat, s’ha d’estimar parcialment el present recurs d’apel·lació, revocant íntegrament la resolució objecte de recurs, i acordant que pel Jutjat d’instància es continuï el present procediment monitori en els termes que preveu la Llei processal civil, donant compliment al que s’estableix per l’article 815,2º de la LEC “
  • Auto/Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Sevilla (Secció 6a) de 27 de setembre de 2011: “- Recorre la comunitat de propietaris demandant la interlocutòria del Jutjat de Primera Instància que va desestimar la seva sol·licitud de practicar per edictes el requeriment de pagament previst en l’art. 815 de la Llei d’enjudiciament civil per mitjà d’edictes i va acordar l’arxiu del procediment.SEGUNDO.- La Sala considera que els dubtes que anteriorment existien sobre la possibilitat de practicar mitjançant edictes el requeriment de pagament en el procés monitori han quedat resoltes després de la reforma de l’art. 815 de la Llei d’enjudiciament Civil operada per la Llei 13/2009, de 3 de novembre. Després d’aquesta, la redacció de l’esmentat precepte legal, en la part que aquí interessa, és la següent (èmfasi afegit): “(…) El requeriment es notificarà en la forma que preveu l’article 161 d’aquesta Llei, amb l’advertència que, si no paga ni compareix al·legant raons de la negativa al pagament, s’ha de despatxar contra ell d’acord el que preveu l’article següent. Només s’admetrà el requeriment al demandat per mitjà d’edictes en el supòsit regulat en el següent apartat d’aquest article . en les reclamacions de deute a què es refereix el número 2n de l’apartat 2 de l’article 812, la notificació s’ha d’efectuar en el domicili prèviament designat pel deutor per a les notificacions i citacions de tot tipus relacionades amb els assumptes de la comunitat de propietaris. si no s’ha designat el domicili, s’intentarà la comunicació al pis o local, i si tampoc pot fer efectiva d’aquesta manera, se li notificarà d’acord amb el que disposa l’article 164 de la present Llei “. Si es tracta d’un dels supòsits de l’art. 812.2.2º de la Llei d’enjudiciament civil (deute acreditat mitjançant certificacions d’impagament de quantitats degudes en concepte de despeses comunes de comunitats de propietaris d’immobles urbans), és possible practicar mitjançant edictes el requeriment de pagament.

Pel que fa a resolucions en el sentit de negar la comunicació mitjançant edicte per a la resta de deutes diferents a les degudes en concepte de despeses comunes de comunitats de propietaris, reconeixent que sí és possible la comunicació mitjançant edicte en virtut de l’article 815.2 i l’últim incís de l’article 815.1, paràgraf segon, trobem múltiples resolucions de l’Audiència Provincial de Barcelona: Auto 93/2005, de 22 d’abril dictat per la Secció 1a; Auto 16/2010, de 28 de gener de la Secció 19a; Auto 87/2010, de 3 de maig dictat per la Secció 19a; Auto 21/2011 de 9 de febrer de 2011 de la Secció 19a; i Auto de 4 de juny de 2012 de la Secció 13ª, entre moltes altres.

La raó de ser d’aquest article 815.2 LEC, de permetre la citació edictal en els casos únicament de reclamació de deutes per despeses de la Comunitat de Propietaris, com ha vingut reconeixent la jurisprudència, rau en el fet que en aquests casos el deutor té una especial vinculació amb l’immoble de la tinença del qual s’han derivat les despeses, i per això, si no pot ser trobat en el mateix, s’entén que s’ha col·locat en una situació de mala fe respecte de la Comunitat.

Entenedre-ho de forma diferent, no seria actuar ja contra legem, sinó que es pogués abandonar qualsevol relació amb la Comunitat per eludir el pagament dels deutes contrets amb la mateixa per raó de la titularitat dels immobles que pertanyin a la Comunitat.

Anuncis

El TS considera que la inclusió indeguda en un registre de morosos suposa una intromissió il·legítima al dret a l’honor

La sentència de l’Alt Tribunal la núm. 746/2015, de la Sala 1ª del Civil, de 22 de desembre de 2015, diu (com ja havia dit a la sentència núm. 176/2013, de 6 de març) que:

La inclusión en los registros de morosos no puede ser utilizada por las grandes empresas para buscar obtener el cobro de las cantidades que estiman pertinentes, amparándose en el temor al descrédito personal y menoscabo de su prestigio profesional y a la denegación del acceso al sistema crediticio que supone aparecer en un fichero de morosos, evitando con tal práctica los gastos que conllevaría la iniciación del correspondiente procedimiento judicial, muchas veces superior al importe de las deudas que reclaman.

Por tanto, esta Sala estima que acudir a este método de presión representa en el caso que nos ocupa una intromisión ilegítima en el derecho al honor.

En el cas concret sobre la qual recau aquesta resolució, la demandant afectada per la inclusió al fitxer de morosos és una societat mercantil i el marc en què té lloc aquesta situació és en un contracte de servei de telefonia. La mercantil no havia acceptat la modificació de les tarifes realitzada unilateralment per l’operadora de telefonia i, en conseqüència, i després de comunicar el seu desacord en la factura i el desistiment del contracte amb base a aquesta modificació inconsentida, havia impagat part d’una factura en la qual se li carregava l’import corresponent a la penalització per incompliment de la permanència pactada al seu dia. Arran d’aquest impagament, la societat es va veure inclosa en un registre de morosos que li va impedir accedir a finançament, perjudicant el seu bon nom i crèdit.

Es tracta aquesta sentència d’una interessant resolució que pot obrir la porta a moltes reclamacions per part tant de particulars com d’empreses que s’hagin vist afectades per una situació similar.

Propietaris morosos i transmissió del pis

Com en tots els sectors, en l’àmbit de les Comunitats de Propietaris la morositat és un problema creixent en el moment actual. El nombre de propietaris que no paguen les quotes comunitàries s’ha incrementat en els darrers anys, com també els procediments monitoris especials instats per les Comunitats per cobrar aquestes quotes impagades.

Els casos més habituals avui són els de propietaris que no podent fer front a la hipoteca, deixen d’assumir el pagament de les quotes, sobretot si el banc o caixa creditor del préstec hipotecari ha procedit judicialment a executar la hipoteca per fer-se seu l’immoble (per què pagar la Comunitat si el pis se’l quedarà el banc?). Com que són situacions que es poden allargar en el temps, sovint els deutes són elevats i equivalen a 2 o 3 anys de quotes (si no més).

Sortosament, l’existència de l’article 553-5 del Codi Civil de Catalunya ha permès que part d’aquest deute del propietari morós l’eixugui l’adquirent del pis (el banc o caixa). Aquesta disposició estableix que els elements privatius (els pisos) estan afectats amb caràcter real i responen del pagament de les quantitats que deuen els seus titulars, presents i anteriors, per raó de les quotes comunitàries que corresponguin a la part vençuda de l’any en què es transmeten i l’any  natural immediatament anterior, sens perjudici de la responsabilitat de qui transmet. I què vol dir això? Doncs que si es deixa de pagar la quota de la Comunitat (obligació de tot propietari en una Comunitat Horitzontal) si aquest pis es transmet pel títol que sigui (herència, compravenda o execució hipotecària, per exemple) el pis quedarà afectat i respondrà d’aquest deute amb el límit quantitatiu de les quotes vençudes i impagades de l’any en què es transmet l’immoble i l’any immediatament anterior. És a dir, que si el nou propietari no es fa càrrec d’aquestes quotes impagades, l’immoble respon del deute (que té caràcter de preferent) i queda gravat amb aquesta càrrega que la Comunitat pot executar. Per aquest motiu, la majoria de bancs i caixes han assumit el pagament del deute de l’anterior propietari amb el límit màxim de l’any natural en què l’han adquirit i l’any immediatament anterior.

Però s’ha de tenir en compte que aquesta afectació real que preveu el Codi Civil català (i també la Llei especial espanyola), suposa: a) que a més de respondre del deute el nou adquirent, segueix estant obligat al pagament l’anterior propietari solidàriament amb el nou; aquest últim només respon de la part del deute que es limita al de l’any natural en què es produeix l’adquisició i l’immediatament anterior; i b) que es pot reclamar tot el deute i no només el de l’any de la transmissió i l’immediatament anterior; la Comunitat pot reclamar la totalitat del deute mentre aquest no estigui prescrit, però només al propietari anterior (el nou ja hem dit que respon del deute amb un límit).

Reclamar l’Administració morosa

El passat 9 de març el Consell de Ministres aprovava el Reial Decret-Llei 7/2012 que crea el Fons per al finançament dels pagaments als proveïdors (35.000 milions d’euros) que ha de servir per eixugar el deute que els Ajuntaments i les Comunitats Autònomes tenen amb aquests. I és que la morositat de l’Administració afecta de tal manera a les petites i mitjanes empreses o autònoms en els darrers anys, que molts d’ells han hagut de plegar veles.

La mesura arriba tard per tots aquests proveïdors que depenien de l’Administració Pública i que han vist com la reforma operada per la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, de mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, tampoc els proporcionava gaire alè.

Aquesta reforma imposa a l’Administració uns períodes de pagament que no poden superar avui els 40 dies (a partir del 2013 els 30 dies) des de la data de les certificacions d’obra o documents que acreditin el compliment total o parcial del contracte. Cas de superar aquest termini l’Administració està obligada al pagament d’interessos de demora (que es fixen en el tipus d’interès aplicat pel BCE a la seva més recent operació principal de finançament efectuada abans del primer dia del semestre natural de què es tracti més 7 punts) i a la indemnització per costos de cobrament. Per tots és conegut que la majoria d’Administracions paguen en terminis molt més dil·latats, els han reclamat mai els interessos que els pertoquen? I ja no m’atreveixo a formular la pregunta: els han pagat motu proprio els interessos del deute que els van ajornar unilateralment?

A més articula un procediment per facilitar el cobrament de l’Administració morosa, una espècie de “procediment monitori administratiu”, que permet als contractistes de l’Administració presentar una reclamació judicial (un recurs contenciós-administratiu) contra aquesta Administració deutora si se li ha reclamat el cobrament prèviament de forma extrajudicial i per escrit i no s’ha obtingut resposta satisfactòria en el termini d’un mes.

Amb tot, avui aquelles empreses o autònoms que presten serveis a l’Administració sense que aquesta pagui, tenen al seu abast un seguit d’instruments que poden i han d’utilitzar per tal que amb (o sense, ja que recordin que a l’hora de cobrar l’Administració no té cap mirament, no et deixa passar ni un pèl i no li serveixen les justificacions ja sigui quan actua com a Agència Tributària, ja sigui com a Ajuntament que exigeix el pagament de taxes municipals) la liquidesa que els ha de proporcionar el Fons aprovat pel Consell de Ministres, l’Administració es vegi forçada a pagar el deute amb els seus interessos, o bé els pagui els interessos que no els ha liquidat mai.

Per tant, si l’Administració els deu diners com a contractista, no dubtin en reclamar-los.

Desnonaments més àgils

El passat 1 de novembre entrava en vigor la Llei 37/2011, d’11 d’abril, de Mesures d’Agilització Processal. Com el seu nom indica, pretén que els processos judicials siguin més àgils i ràpids, reformant la normativa processal dels àmbits civil, penal, laboral i administratiu. En el present article ens centrarem en la reforma de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (la llei que tracta sobre el procés judicial civil, en endavant LEC), i concretament en el desnonament per falta de pagament de la renda per part del llogater.

El desnonament és aquell procediment especial que permet al propietari resoldre (extingir) el contracte d’arrendament quan el llogater incompleix la seva obligació de pagament de la renda, i conseqüentment, desnonar-lo (fer-lo fora) de l’habitatge o local que li té arrendat. Al desnonament s’hi permet l’acumulació de l’acció de reclamació de les rendes impagades.

En virtud d’aquesta nova Llei, el desnonament per falta de pagament amb reclamació de rendes pot dur-se a terme sense haver de celebrar judici (com passava amb anterioritat a l’entrada en vigor de la Llei). Ara, quan s’interposa la demanda per part del propietari, el Jutjat notifica al llogater sobre la presentació de la demanda i li dóna 10 dies per tal que o bé pagui i/o desallotgi la finca, o bé s’oposi a la demanda; al requeriment s’informa del dia i hora en què es celebraria l’eventual judici en cas d’oposició, així com del dia i hora en què s’efectuarà el llençament (se’l farà fora de l’habitatge).

Doncs bé, veiem que si el llogater no atén el requeriment del Jutjat, és a dir, ni desallotja l’immoble, ni paga la totalitat del deute, ni s’oposa a la demanda, el Secretari Judicial dicta Decret donant per finalitzat el procediment, podent-se iniciar a partir d’aleshores l’execució del demandat. L’execució comprendrà tant el seu llençament a la data fixada al requeriment, com l’embargament del patrimoni del llogater per satisfer el deute reclamat en concepte de rendes impagades.

En el cas que el llogater atengués el requeriment només en relació al desallotjament de l’immoble, sense més, el Secretari Judicial dictarà Decret declarant resolt el contracte d’arrendament i finalitzat el procediment en relació al desnonament, podent-se iniciar a partir d’aleshores l’execució del demandat com en el cas anterior.

Si el llogater paga la totalitat del deute, el procediment finalitza mitjançant Decret dictat pel Secretari Judicial. Aquesta possibilitat es contempla a l’article 22.4 de la LEC, que es coneix com el dret a enervar l’acció que té el llogater si es donen les circumstàncies que requereix aquest article 22.4.

Només en el cas que el llogater s’oposi a la demanda es convoca a les parts demandant (propietari) i demandada (llogater) a la celebració d’un judici, dictant-se dins dels sis dies següents al judici sentència per part del Jutge sobre els fets controvertits que han motivat l’oposició per part del llogater. Si se’l condemna, el llençament es farà efectiu a la data fixada al requeriment i paral·lelament se l’executarà per les rendes impagades.

El procediment, doncs, es simplifica. Haurem de veure si a la pràctica es tradueix en aquesta pretesa rapidesa i agilització.

Morosos en les Comunitats de Propietaris

Avui volem tractar de la gran problemàtica que suposa per a moltes Comunitats de Propietaris l’existència de propietaris que no paguen la quota que els correspon. I és que de morosos, en els temps que ens ha tocat viure, en trobem per totes bandes.

Tot propietari d’un pis que formi part d’un edifici és, a més, propietari d’una part dels elements i serveis comuns d’aquest edifici: escala, replans, façana, coberts, estructura, jardins, etc. Aquest dret de copropietat es coneix com a quota o coeficient, i representa la participació de cada propietari en aquests elements comuns. Aquesta quota s’assigna a cada propietari de l’edifici proporcionalment a la superfície del seu pis i serveix per establir la distribució de les despeses i el repartiment dels ingressos. Aquest règim és el que es coneix com la propietat horitzontal, formant el conjunt dels veïns propietaris d’un edifici la Comunitat de Propietaris.

Doncs bé, el manteniment i conservació dels elements comuns de l’edifici comporta que periòdicament tot propietari d’un edifici, en virtut d’aquest coeficient, hagi de pagar una quota que s’estableix per la Junta de Propietaris. Per tant, a les despeses del pis hi haurem d’afegir el pagament de la quota de la Comunitat.

Amb la situació econòmica actual, les Comunitats de Propietaris han notat un increment de l’impagament de les quotes, ja sigui per impossibilitat dels propietaris, ja sigui per deixadesa o per “galtes”. La qüestió és que l’existència d’aquests morosos afecta a l’economia de la Comunitat i, preveient-ho, la Llei estableix la possibilitat de reclamar al propietari morós a través d’un procediment ràpid i eficaç: el procediment monitori.

Aquest és un procediment judicial que permet reclamar al deutor amb una demanda simple a la qual només s’hi ha d’acompanyar una certificació de l’acord de la Junta aprovant la liquidació del deute amb la Comunitat per part del Secretari de la Junta. Admesa a tràmit pel Jutjat, la resta és ben senzill. El Jutjat requereix al propietari perquè en 20 dies o bé pagui, finalitzant aquí la reclamació; o bé s’oposi a la demanda, discutint-se aleshores els motius d’aquesta oposició en un judici posterior. Per altra banda, si el deutor de la Comunitat no faci res al respecte i no comparegui al Jutjat ni per pagar ni per oposar-se, l’altre avantatge que té aquest procediment és que es pugui embargar automàticament els béns del morós.

Així doncs, si a la seva comunitat de veïns hi ha algú que no paga, no dubtin en assessorar-se per beneficiar-se d’aquest procediment judicial que la Llei li atorga.

Morositat de l’Administració

Hem sabut darrerament de la situació límit que viuen les economies d’Irlanda i Portugal i el més que probable rescat d’Irlanda que la UE i el FMI hauran de suportar. I estant Espanya en una situació similar, encara que les mesures de ZP hagin fet algun efecte (que per molts s’ha de posar en dubte si no s’acompanyen d’altres), s’ha instal·lat una desconfiança generalitzada sobre el deute espanyol que va provocar la setmana passada una de les pitjors jornades a la Borsa des de l’agost.

Espanya està endeutada i exigeix als ciutadans que ens estrenyim el cinturó. Però i l’Administració, com hi col·labora?

Endeutada com es troba també, havent destinat en moltes ocasions els seus recursos al malbaratament (vestint d’excessiva llum la ciutat per Nadal, per exemple ara que s’acosten les dates), ha desatès i desatén el pagament als seus proveïdors del sector privat; i aquí es fa gran la pilota. Hi ha empreses que treballen pels Ajuntaments majoritàriament i si aquest no els paga es troben que no poden atendre als seus proveïdors i la morositat es va contagiant i estenent com la pólvora a tots els sectors. Així les coses, és difícil que ens puguem anar recuperant tots plegats.

Veiem que segons la Federació d’Autònoms ATA, el pagament mitjà del sector públic no es produeix fins passats 158 dies! És més del doble que la mitjana europea, que són 62. I com que el retard en el pagament afecta a tota l’economia, com dèiem, això provoca que a Espanya el pagament a un tercer no es faci fins passats 103 dies des del naixement del deute.

Per tal de posar fre a aquesta plaga, el passat 5 de juliol es va aprovar la Llei 15/2010 de modificació de la Llei 3/2004 que estableix mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. El que pretén la modificació és fer-la més eficaç, ja que fins a la data, ha tingut poc èxit.

L’aspecte més important de la reforma és la imposició d’un termini màxim de pagament en les relacions entre els empresaris de 60 dies, i entre els empresaris i l’Administració de 30 dies, sense que es pugui pactar entre ells un termini més llarg. La norma ara ho imposa, té caràcter imperatiu, i si es viola i es pacta un termini superior, es considerarà abusiu. Aquests terminis serà aplicables a partir del gener de 2013, establint-se un calendari transitori per aquelles empreses i Administracions que apliquen terminis més llargs, per tal que puguin adaptar-se.

Per altra banda, s’introdueix que el termini de pagament començarà a comptar des que es tinguin els béns o serveis adquirits, i no des que s’emeti la factura, que és el que fixava anteriorment la llei, evitant ara tota mena de trampes relacionades amb aquesta recepció de la factura.

Pel que fa a l’Administració, se li imposa la realització d’informes trimestrals sobre el compliment dels terminis de pagament i l’establiment d’un registre de factures en els Ajuntaments. També s’agilitza el procediment pel cobrament d’un deute amb l’Administració, podent formular un recurs contenciós-administratiu contra l’Administració morosa que no contesti una reclamació escrita en el termini d’un mes.

L’interès de demora que s’establia per a l’incompliment dels terminis segueix mantenint-se en l’interès legal incrementat en set punts, que és l’instrument que ha de permetre eliminar aquesta morositat descarada.

Esperem que la reforma comenci a fer efecte, però caldrà aquí la col·laboració de tots, inclosa l’Administració que ens fa estrènyer el cinturó als ciutadans, mentre ella, i perdonin l’expressió, “es passa pel folre” les obligacions que contrau contractant amb el sector privat.