Apunts: Si em desestimen una pretensió principal però me n’estimen una de subsidiària, puc recórrer?

despaired-2261021_960_720

La resposta a aquesta pregunta és que . El Tribunal Suprem ha declarat en diverses sentències, com la recent de 16/10/2017 sobre nul·litat d’una clàusula sòl per falta de transparència, que:

“si desestimada al demandante en primera instancia su pretensión principal y estimada alguan de las subsidiarias, lo que pretende es que en la segunda instancia se estima dicha pretensión principal (…) habrá de interponer recurso de apelación o, en su caso, formular impugnación subsiguiente al recurso del demandado” Sentència 977/2011, de 12 de gener de 2012.

Refereix la recent resolució del Suprem que això és així perquè quan l’actor a la demanda acumula una pretensió principal i una o més de subsidiàries pel cas que la principal no s’estimés, s’entén que quan se li desestima la pretensió principal, però en canvi se li estima la subsidiària, se li nega la tutela judicial que demanava, encara que parcialment. Consegüentment la sentència de primera instància que resol desestimar la seva pretensió principal però estimar la subsidiària li resulta desfavorable, pressupòsit que el legitima per interposar recurs d’apel·lació contra la sentència sol·licitant que s’estimi la seva pretensió principal.

També ha resolt en aquest sentit la Sentència 178/2017, de 25 de març.

Anuncis

La citació edictal en els procediments monitoris instats per les Comunitats de Propietaris contra propietaris morosos

En les reclamacions contra propietaris morosos instades per Comunitats de Propietaris, és una qüestió amb la que ens trobem freqüentment que no puguem trobar al deutor de quotes de la Comunitat, bé perquè ha canviat de domicili i ha llogat el que té dins l’edifici de la Comunitat, bé perquè simplement ha desaparegut del mapa o no vol que se’l localitzi.

Què podem fer en aquests casos? Ens permet la llei citar-lo per edictes o necessàriament hem d’acudir a un procediment declaratiu i fugir del procediment monitori?

La resposta la trobem a l’article 815.1 últim paràgraf i a l’article 815.2 de la Llei d’Enjuidiciament Civil, que transcrivim a continuació:

“El requerimiento se notificará en la forma prevista en el artículo 161 de esta ley, con apercibimiento de que, de no pagar ni comparecer alegando razones de la negativa al pago, se despachará contra él ejecución según lo prevenido en el artículo siguiente. Sólo se admitirá requerimiento al demandado por medio de edictos en el supuesto regulado en el siguiente apartado de este artículo.

 

2. En las reclamaciones de deuda a que se refiere el número 2º del apartado 2 del artículo 812, la notificación deberá efectuarse en el domicilio previamente designado por el deudor para las notificaciones y citaciones de toda índole relacionadas con los asuntos de la comunidad de propietarios. Si no se hubiere designado tal domicilio, se intentará la comunicación en el piso o local, y si tampoco pudiere hacerse efectiva de este modo, se le notificará conforme a lo dispuesto en el artículo 164 de la presente Ley”.

Podem veure que la Llei és clara en aquest sentit, permetent que per a les reclamacions de quantitats degudes en concepte de despeses comunes de Comunitats de Propeitaris d’immobles urbans, es pugui acudir al requeriment al demandat per mitjà d’edictes, impedint-ho, en canvi, per als monitoris pels quals es reclamin deutes de qualsevol altre tipus.

La jurisprudència s’ha referit en múltiples ocasions a aquesta possibilitat tant en sentit positiu, és a dir, declarant improcedent la interlocutòria (Auto) que decreta l’arxiu per no ser localitzat el deutor; com negant-la per a la resta de deutes diferents a les degudes en concepte de despeses comunes de comunitats de propietaris, reconeixent que sí és possible la comunicació mitjançant edicte en virtut de l’article 815.2 i l’últim incís de l’article 815.1, paràgraf segon; redacció d’aquest últim incís de l’article 815.1 paràgraf segon resultat de la redacció de la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova oficina judicial.

Així, podem citar com resolucions en el primer sentit, és a dir, declarant improcedent la interlocutòria que decreta l’arxiu per no ser localitzat el deutor:

  • Auto/Interlocutòria 132/2010 de 12 de novembre, de l’Audiència Provincial de Tarragona (Secció 1ª): “- El present judici monitori versa sobre reclamació de despeses de comunitat en propietat horitzontal sobre la base dels arts. 551.1-4 i 552 C.c.c. en relació art. 9 L.P.H. L’Auto apel·lat decreta l’arxiu per no ser localitzat el deutor, tot i que en l’apartat cinquè de la seva fonamentació jurídica reconeix que l’art. 815.2 L.E.C. admet la comunicació mitjançant edicte per remissió a l’art. 164 LEC.: Es tracta d’una especialitat de la reclamació de deute per despeses de comunitat d’immobles, acreditada mitjançant certificació d’impagament, en què es prescindeix de la necessitat de notificació personal per estimar suficient l’efectuada en el domicili designat pel deutor o al pis o local i, si no, mitjançant edictes, evitant en qualsevol cas l’arxiu del procediment. Si el comuner no va designar domicili per a notificacions i no s’ha pogut practicar al pis que ha meritat el deute, és procedent lliurar edictes. En aquest sentit, la S.T.C. de 16 de juliol 2009 es va manifesta sobre l’abast de l’emplaçament edictal al monitori. SEGON.- Les anteriors consideracions porten a estimar el recurs d’apel·lació sobre la improcedència de l’arxiu, però no és atendible la necessitat de lliurar edictes atès que al foli 25 obra la Diligència de requeriment a la codemandada, el que a més de permetre continuar el procediment contra ella, també s’ha d’entendre suficient respecte al codemandat quant suposa la notificació efectuada al pis que preveu l’art. 815.2 L.E.C. Per tant, s’ha de revocar l’Auto d’arxiu per a continuar el procediment.
  • Auto/Interlocutòria de la Secció 3ª de l’Audiència Provincial de Tarragona de 19 de gener de 2010: “PRIMER. Interposa la representació processal de la COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L’DIRECCION000 de Salou el present recurs d’apel·lació contra l’Auto dictat pel Jutjat d’instància que acorda arxivar el procés monitori per considerar el mateix que “moltes són les raons que aconsellen que el requeriment de pagament en el procediment en el procediment monitori no pugui notificar per edictes “(Fonament Jurídic Segon, folis 24 i 25), entenent la recurrent que s’ha produït una vulneració del que disposa l’article 815,2º de la LEC en relació amb l’article 164 de la mateixa norma, i suplicant s’acordi la continuació del procediment monitori “i a la notificació als deutors de conformitat amb el que disposa l’art. 164 LEC” (foli 32). Aquesta mateixa Sala ja s’ha pronunciat al respecte i així, en les Actuacions de 28 de gener de 2009 i 16 de setembre de 2.009, assenyalàvem que “atès que es tracta de la reclamació de despeses comuns d’una comunitat de propietaris i que en aquest supòsit està expressament permesa, quan no hi ha altres possibilitats de practicar el requeriment, la via edictal a l’art. 815.2 LEC., que es remet al 164 de la mateixa Llei Processal, procedeix amb estimació del recurs interposat deixar sense efecte l’acte impugnat i ordenar la continuació del judici en la forma postulada, això és, acordant el requeriment per edictes “. Ara bé, disposant l’article 815,2º de la L.E.C. que “En les reclamacions de deute a què es refereix el número 2n de l’apartat 2 de l’article 812, la notificació s’ha d’efectuar en el domicili prèviament designat pel deutor per a les notificacions i citacions de tot tipus relacionades amb els assumptes de la comunitat de propietaris . si no s’ha designat el domicili, s’intentarà la comunicació al pis o local, i si tampoc no es pot fer efectiva d’aquesta manera, se li notificarà d’acord amb el que disposa l’article 164 de la present Llei “, considera aquest tribunal que no es pot entendre complert l’ordenat per dit precepte amb la simple remissió pel Jutjat de Pau de Salou d’una carta al demandat, la qual va ser retornada, figurant en el revers de la mateixa la indicació “adreça incorrecta” (carta no foliada entre els folis 19 i 20), el que per altra banda cap manera concorda amb la diligència estesa a continuació pel Jutjat de Pau “per fer constar que es retorna sense haver-se pogut emplenar el present exhort, en resultar desconegut / s el / els interessat / es “(foli 20). Segons el que s’ha exposat, s’ha d’estimar parcialment el present recurs d’apel·lació, revocant íntegrament la resolució objecte de recurs, i acordant que pel Jutjat d’instància es continuï el present procediment monitori en els termes que preveu la Llei processal civil, donant compliment al que s’estableix per l’article 815,2º de la LEC “
  • Auto/Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Sevilla (Secció 6a) de 27 de setembre de 2011: “- Recorre la comunitat de propietaris demandant la interlocutòria del Jutjat de Primera Instància que va desestimar la seva sol·licitud de practicar per edictes el requeriment de pagament previst en l’art. 815 de la Llei d’enjudiciament civil per mitjà d’edictes i va acordar l’arxiu del procediment.SEGUNDO.- La Sala considera que els dubtes que anteriorment existien sobre la possibilitat de practicar mitjançant edictes el requeriment de pagament en el procés monitori han quedat resoltes després de la reforma de l’art. 815 de la Llei d’enjudiciament Civil operada per la Llei 13/2009, de 3 de novembre. Després d’aquesta, la redacció de l’esmentat precepte legal, en la part que aquí interessa, és la següent (èmfasi afegit): “(…) El requeriment es notificarà en la forma que preveu l’article 161 d’aquesta Llei, amb l’advertència que, si no paga ni compareix al·legant raons de la negativa al pagament, s’ha de despatxar contra ell d’acord el que preveu l’article següent. Només s’admetrà el requeriment al demandat per mitjà d’edictes en el supòsit regulat en el següent apartat d’aquest article . en les reclamacions de deute a què es refereix el número 2n de l’apartat 2 de l’article 812, la notificació s’ha d’efectuar en el domicili prèviament designat pel deutor per a les notificacions i citacions de tot tipus relacionades amb els assumptes de la comunitat de propietaris. si no s’ha designat el domicili, s’intentarà la comunicació al pis o local, i si tampoc pot fer efectiva d’aquesta manera, se li notificarà d’acord amb el que disposa l’article 164 de la present Llei “. Si es tracta d’un dels supòsits de l’art. 812.2.2º de la Llei d’enjudiciament civil (deute acreditat mitjançant certificacions d’impagament de quantitats degudes en concepte de despeses comunes de comunitats de propietaris d’immobles urbans), és possible practicar mitjançant edictes el requeriment de pagament.

Pel que fa a resolucions en el sentit de negar la comunicació mitjançant edicte per a la resta de deutes diferents a les degudes en concepte de despeses comunes de comunitats de propietaris, reconeixent que sí és possible la comunicació mitjançant edicte en virtut de l’article 815.2 i l’últim incís de l’article 815.1, paràgraf segon, trobem múltiples resolucions de l’Audiència Provincial de Barcelona: Auto 93/2005, de 22 d’abril dictat per la Secció 1a; Auto 16/2010, de 28 de gener de la Secció 19a; Auto 87/2010, de 3 de maig dictat per la Secció 19a; Auto 21/2011 de 9 de febrer de 2011 de la Secció 19a; i Auto de 4 de juny de 2012 de la Secció 13ª, entre moltes altres.

La raó de ser d’aquest article 815.2 LEC, de permetre la citació edictal en els casos únicament de reclamació de deutes per despeses de la Comunitat de Propietaris, com ha vingut reconeixent la jurisprudència, rau en el fet que en aquests casos el deutor té una especial vinculació amb l’immoble de la tinença del qual s’han derivat les despeses, i per això, si no pot ser trobat en el mateix, s’entén que s’ha col·locat en una situació de mala fe respecte de la Comunitat.

Entenedre-ho de forma diferent, no seria actuar ja contra legem, sinó que es pogués abandonar qualsevol relació amb la Comunitat per eludir el pagament dels deutes contrets amb la mateixa per raó de la titularitat dels immobles que pertanyin a la Comunitat.

El fum de l’avantprojecte de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal

Cada 25 de novembre té lloc el Dia contra la Violència sobre la Dona. Institucions públiques d’arreu, juntament amb la societat civil, organitzen actes on es mostra el rebuig a la violència masclista i es posa de manifest la voluntat de treballar incansablement per eradicar-la.

Pels volts d’aquesta data una servidora estava de guàrdia de víctimes de violència sobre la dona. Malgrat caure en cap de setmana, em feia especial il·lusió contribuir a la causa en una data tan propera a la seva commemoració. Com sempre, en rebre la trucada per acudir al jutjat de guàrdia, aquella il·lusió va morir per deixar pas a la tristesa: mai és una bona notícia haver d’assistir a una víctima de violència masclista.

Ja al jutjat de guàrdia, seguit el tràmit que ens marca la llei per al Judici Ràpid (i quedin-se amb aquest qualificatiu), enllestim més depressa del que em pensava: víctima i detingut presten declaració davant la jutgessa de guàrdia, celebrem les comapreixences dels articles 544.ter i 798 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, i esperem que se’ns assenyali data per al judici. Em creuran si els dic que el judici oral s’ha de celebrar el novembre de 2016 (d’aquí a dos anys!)? Segurament sí, pel descrèdit que està experimentant la Justícia avui. Però no hauria de ser així.

I és que els casos de corrupció destapats arreu de l’estat espanyol (Gürtel, Nóos, EREs, Pokémon, Palma Arena) i a Catalunya (Palau, Pretoria, ITV) han evidenciat que la Justícia no és Justícia. Els sonarà repetitiu però són molt pocs els corruptes que trepitgen la presó, que les sentències arriben molt tard, si arriben; que les instruccions són molt llargues, que els imputats interposen infinits recursos per alentir més els tràmits… I podria seguir engreixant la llista de despropòsits que s’han fet palesos els últims anys sobre el funcionament dels nostres jutjats i tribunals, per no parlar dels aproximadament 2.000 aforats.

Aquesta reflexió no vol incidir en el que tots coneixem, sinó que neix de la reforma sobre la Llei d’Enjudiciament Criminal que està plantejant el govern de Mariano Rajoy, amb el ministre Rafael Catalá al capdavant, per tal de, com ells diuen, acabar amb aquesta situació i combatre de forma eficient i eficaç l’excessiva corrpució que té lloc a l’estat espanyol.

L’avantprojecte de la Llei d’Enjudiciament Criminal, aprovada el passat 5 de desembre, gira al voltant de dos eixos. En aquest cas ens volem aturar sobre una d’elles: l’agilització dels processos judicials, que per aconseguir-la el PP pretén limitar el temps d’instrucció dels delictes a sis mesos, prorrogables a 18 amb excepcions molt justificades. Ens han explicat com pensen dur-ho a terme? I quines seran les conseqüències d’incomplir aquests terminis?

Que els quedi clar que només es tracta de maquillatge per a millorar la imatge d’aquesta Justícia malalta.

I és que la limitació del temps de la instrucció pot portar en molts casos al sobresseïment i arxiu de les actuacions, a investigacions penals fallides i a assenyalar i culpabilitzar els jutges, en benefici dels presumptes corruptes. Així ho consideren els propis jutges i així ho veiem el sector en general. Perquè no es podran complir aquests terminis si no s’incrementen el nombre de jutges, el personal i els mitjans a l’administració de justícia. Si ara els processos s’eternitzen és perquè falten jutges, personal i material per poder impartir Justícia en un temps que la faci Justícia.

Poden dictar les mesures que vulguin, que si no les acompanyen dels mitjans per dur-les a terme, l’únic que tenim és fum. I això és el que pot esdevenir aquesta limitació de la isntrucció, perquè entre els plans de Catalá no hi consta augmentar la plantilla dels jutjats i tribunals, com tampoc els mitjans de l’administració de justícia.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de desembre de 2014