La reforma de la LEC per agilitzar els desnonaments per ocupacions il·legals d’habitatges

house-1407562_960_720Motivada pels efectes de la crisi econòmica i financera, que ha fet palesa la lentitud i els impediments dels procediments per a recuperar la possessió d’habitatges ocupats il·legalment, arriba la Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/200, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació a l’ocupació il·legal d’habitatgespublicada al BOE de 12/06/2018 i que ha d’entrar en vigor el proper 2 de juliol.

Com posa de manifest la seva Exposició de Motius, l’ocupació il·legal d’habitatges s’ha convertit en un problema greu per a molts petits propietaris que han vist com un habitatge que en aquell moment es trobava buit era ocupat per un tercer sense poder recuperar-ne la possessió, no ja de manera immediata, sinó fins transcorregut massa temps. I és que si bé és cert que moltes famílies damnificades per les execucions hipotecàries han recorregut a l’ocupació il·legal d’habitatges (i aquí una crítica a les administracions per no destinar els recursos necessaris per dotar-se d’un parc d’habitatge públic o social suficient), també ho és que moltes persones i organitzacions s’han aprofitat d’aquest fenomen per ocupar il·legalment habitatges sense trobar-se en situació de vulnerabilitat social o econòmica, construint-se fins i tot organitzacions mafioses que s’han lucrat a base de l’ocupació il·legal.

Fins ara, si un propietari (o un posseïdor) veia ocupat il·legalment un habitatge de la seva titularitat (o possessió), recorria a diferents vies per recuperar-lo que s’han evidenciat poc àgils. A banda de la via penal, sempre l’última ràtio, la via civil oferia i ofereix tres procediments amb la finalitat de recuperar un habitatge del que s’ha estat desposseït perquè un tercer ha passat a ocupar-lo: el desnonament per precari (article 250.1.2n LEC), l’interdicte per a la tutela sumària de la tinença o possessió d’una cosa (article 250.1.4t LEC) i el procediment de l’article 41 de la Llei Hipotecària (article 250.1.7è LEC). Tanmateix, tots ells presenten problemes o limitacions quan s’apliquen a l’ocupació il·legal d’habitatges que acaben resultant en què la recuperació d’aquests per part dels seus legítims propietaris o posseïdors es retardi o simplement no pugui produir-se per aquesta via.

I quina solució dóna la reforma? Doncs adequa un d’aquests procediments, l’interdicte per recuperar la possessió de l’article 250.1.4t de la LEC  per a què esdevingui eficaç i ràpid.

Ho fa, però, només per als casos en què qui s’hagi vist privat de la possessió d’un habitatge siguin: o bé una persona física que en  sigui propietària o posseïdora legítima, o bé una entitat sense ànim de lucre amb dret a posseir-la o una entitat pública propietària o posseïdora d’habitatge social. En deixa fora les societats, ja siguin patrimonials, bancs o fons d’inversió.

Així doncs, si qui demanda és una d’aquestes persones físiques o entitats enumerades, preveu la reforma el següent:

  • Que amb la demanda s’aporti el títol pel qual s’és propietari o posseïdor de l’habitatge.
  • Que la demanda es pugui dirigir genèricament contra els desconeguts ocupants de l’habitatge i a qui es trobi habitant-lo.
  • Que si el demandant sol·licita l’entrega immediata de la possessió de l’habitatge, en el decret d’admissió de la demanda es requereixi als ocupants per a què aportin títol que justifiqui la seva situació possessòria en un termini molt breu de 5 dies. I si no s’aporta el títol en aquest termini, el jutjat dictarà interlocutòria acordant l’entrega de la possessió de l’habitatge al seu titular legítim, sense possibilitat de recurs. Aquesta interlocutòria es podrà executar sigui qui sigui l’ocupant de l’habitatge en aquell moment.

A banda de donar una solució al temps per a recuperar l’habitatge ocupat il·legalment, la reforma també resol els problemes de notificació als ocupants, amb la qual cosa podem concloure que la mateixa podrà resultar molt satisfactòria per a molts petits propietaris afectats.

 

La ILP que ha aconseguit esdevenir Llei

Fotografia de la pàgina web de la PAH de Barberà (http://pahbarbera.com/)

Aquest any 2015 el marc legal de l’habitatge a Catalunya ha sofert importants reformes per donar una resposta més específica a la necessitat d’habitatge social que ha posat de manifest aquesta crisi econòmica que patim. Així, el Parlament de Catalunya ha aprovat: la llei que pretén mobilitzar habitatges buits, la que crea l’impost sobre els pisos buits; i, el mes de juliol, s’aprovava la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. El mèrit d’aquesta important disposició la tenen la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que van impulsar la Iniciativa Legislativa Popular (més comeguda com ILP) que ha esdevingut llei.

En aquestes circumstàncies s’emmarca l’acte reivindicatiu que a mitjan setembre va dur a terme la PAH de Terrassa davant dels jutjats de la ciutat, en el qual reclamaven l’aplicació immediata de la llei a tots els desnonaments en marxa.

I és que la llei preveu al seu article 5.2, entre d’altres mesures, evitar els desnonaments que puguin produir una situació de manca d’habitatge, ja sigui per la impossibilitat de pagar la hipoteca, ja sigui per no poder atendre el lloguer. Però, i com ho vol fer? Doncs bé, imposant al propietari que abans d’interposar qualsevol demanda judicial, hagi d’oferir als afectats una proposta de lloguer social. Qui se’n pot beneficiar? Aquelles persones o famílies que no tinguin un altre habitatge on anar a viure si els desnonen que es trobin dins dels paràmetres de risc d’exclusió social que defineix la llei (article 5.10). I sempre i en tot cas? No, només quan el propietari sigui una persona jurídica amb la condició de gran tenidor, que l’article 5.9 defineix com aquelles a) entitats financeres i les seves filials immobiliàries, fons d’inversió i entitats de gestió d’actius, i b) persones jurídiques o grups d’empress que tinguin una superfície habitable de més de 1.250m2.

La llei, a més, defineix quins requisits haurà de complir la proposta de lloguer social per a ser considerada com a tal: a) d’un import que garanteixi que l’esforç pel pagament del lloguer no superi entre el 10 i el 18% dels ingressos de la família (en funció l’indicador de renda de suficiència); b) oferir habitatge dins el mateix terme municipal, i c) per un període mínim de 3 anys.

Quina serà la resposta dels jutges i magistrats de la ciutat? Sabem que en qüestions tan sensibles com el dret a l’habitatge sovint s’han acostat a la part més dèbil, interpretant la llei el més favorablement possible, acudint sovint a instàncies superiors plantejant qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE. Tanmateix, la seva actitud, de segur, serà més receptiva si els advocats també hi intervenim, i plantegem ja en els procediments que tenim en marxa i en virtud de la Disposició Transitòria Segona, la seva suspensió per tal que s’efectuï l’oferta d’un lloguer social per part del propietari.

Ara bé, cal dir que la llei és imperfecta en alguns aspectes que poden comportar recursos per la part contrària si els jutges decideixen aplicar-la. Pensem que la llei és dictada pel Parlament de Catalunya, qui malhauradament fins que no sigui un Estat, no pot legislar en matèria processal ni hipotecària, competències que es reserven només a l’Estat espanyol.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’octubre de 2015.

Més mesures contra els pisos buits dels bancs

Terrassa va ser el primer municipi en aprovar i aplicar una sanció als bancs que tenien pisos buits a la ciutat, que segons la PAH de Terrassa es podien xifrar el maig de 2014 en aproximadament uns 3.000. L’objectiu principal era i és que aquests pisos buits passin a ser ocupats sota règim d’un lloguer assequible per a la majoria de famílies sobreendeutades.

Segons l’Ajuntament, durant el 2014 es van tancar 200 expedients sancionadors, amb 48 sancions a les entitats bancàries a raó de 5.000 euros cadascuna, menys 4 sancions de 6.000 euros; i 1.000 expedients més que es troben en tramitació.

Doncs bé, el passat 24 de març la Generalitat aprovava el Decret Llei 1/2015 de mesures extraordinàries i urgents per a la mobilització dels habitatges provinents de processos d’execució hipotecària, una norma que té per objectiu el que el seu nom indica: mobilitzar el parc desocupat d’habitatges per manca de compliment de les condicions d’habitabilitat i afavorir-ne l’ocupació amb l’última finalitat d’incentivar el lloguer, i en especial, el lloguer social o assequible. L’objectiu i la manera d’aconseguir-lo cal que siguin aplaudits.

I és que el Decret centra l’objecte de les seves mesures només en els habitatges que es trobin en municipis amb una demanda residencial forta i acreditada, els quals la banca s’ha adjudicat en virtud d’un procés d’execució hipotecària (o dació en pagament, en el seu cas), ja sigui contra una família, ja sigui contra un promotor.

I conscient que les entitats bancàries s’estan venent molts dels immobles que s’ha adjudicat a fons d’inversió que el que persegueixen són beneficis a curt termini, i les conseqüències que pot comportar per al mercat; així com que molts dels habitatges adjudicats necessiten obres d’adaptació per complir amb les condicions d’habitabilitat exigides legalment, estableix diverses mesures en què situa d’una manera força encertada a l’Administració com a garant de la funció social de la propietat.

En primer lloc, atorgant a la pròpia Administració el dret de tanteig i retracte en les vendes d’habitatges que la banca s’ha adjudicat en un procés d’execució hipotecària i que es trobin en aquestes zones de forta demanda. Què vol dir això? Que en cas que el banc es vulgui vendre un conjunt d’habitatges a un fons d’inversió i per un preu més baix que el de mercat, l’Administració pugui quedar-se’l abans amb les mateixes condicions, podent-lo destinar aquesta última a habitatge social i evitant l’especulació pròpia d’aquestes entitats inversores.

En segon lloc, i en relació a la realització per part de la banca de les obres necessàries per al compliment dels requisists d’habitabilitat que estableix el Decret 141/2012, de 30 d’octubre, crea una nova infracció greu que pot arribar a suposar una sanció d’entre 3.000 i 90.000 euros; així com l’expropiació temporal de l’usdefruit per un termini mínim de 4 anys i màxim de 10, per tal que l’Administració realitzi aquestes obres i destini l’habitatge a ús social.

I per últim, i a l’efecte de poder controlar i aplicar aquestes mesures, es crea el Registre d’habitatges buits i d’habitatges ocupats sense títol habilitant on els bancs hi hauran d’inscriure els habitatges que hagin adquirit en virtud d’una execució hipotecària o dació en pagament, obligació que temporalment i mentre no s’aprovi el seu reglament regulador es fixa un termini de 15 dies des de l’adquisició; pels ja adjudicats es dóna un termini de 3 mesos des de l’entrada en vigor del decret.

Poc es pot criticar d’aquesta norma, a banda d’alguna qüestió tècnica. Però val a dir que, al meu entendre, aquesta mesura pot deixar les sancions als bancs per pisos buits sense aplicació possible, perdent els Ajuntaments ingressos llaminers; i em planteja també si el Projecte de Llei catalana de l’impost sobre els habitatges buits que es troba en tràmit, no neix caducat.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’abril de 2015.

Publicació de normes carregades de polèmica avui al BOE

Foto del web dincat.cat

Aquest matí les reaccions a la publicació al BOE de dues normes polèmiques no s’han fet esperar. De fet, abans de la seva publicació les crítiques que els han plogut porten cua. Es tracta de la reforma del Codi Penal, de la mà de la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març i la Llei Orgànica 2/2015, de 30 de març (llei contra el terrorisme yihadista), i de l’aprovació de la ja coneguda com la “llei mordaça”, la Llei Orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana.

Com ja han manifestat activistes, l’esquerra o ciutadans conscients de la quantitat de normes “injustes” que emanen del Congrés de Diputats actual, l’Advocacia en el seu conjunt protesta contra unes lleis que en cap cas han estat fruit del consens polític i social que requereixen, aprovades gairebé en solitud pel PP, en un intent de retallar encara més un Estat de Dret que es troba en ple desmantellament. L’enduriment de les penes i la subjectivitat o les paraules emprades al llarg del seu text, en general, marquen la reforma; i les mateixes característiques, així com la limitació de les llibertats constitucionals d’expressió i manifestació, les trobem a la “llei mordaça”.

I què hi podem fer els ciutadans? En primer lloc, seguir sortint al carrer, manifestar-nos més del que ho hem fet fins ara. El nostre futur com a societat es troba en bona part en aquestes normes. Després, caldrà votar amb consciència quan siguem cridats a les urnes. No defallir.

No obstant, qui té la clau  per evitar que s’aprovin lleis d’aquest tipus és l’oposició. Si bé quan un govern té majoria absoluta al Parlament és difícil lluitar-hi en contra, no és menys cert que si l’oposició es posa d’acord per recórrer cada retall de drets i llibertats, siguin de tots o d’una minoria, al Tribunal Constitucional, les garanties són més grans. Tots coneixem la composició d’aquest òrgan, però si un govern vol laminar la democràcia, cal que els que no formen part d’aquest govern s’hi rebel·lin cercant el que dels seus actes és inconstitucional i portant-ho a revisió. No és normal ni pot ser-ho deixar que a través de la llei es retallin drets que ha de garantir una constitució.

Així doncs, faig una crida a què l’anunci d’un recurs d’inconstitucionalitat es materialitzi per part de l’oposició en bloc. Per a interposar un recurs d’inconstitucionalitat, la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional (LOTC) estableix que només estan legitimats per fer-ho, en aquest cas concret, el President del Govern (que no ens serveix), el Defensor del Poble, 50 Diputats o 50 Senadors (article 32.1); que el recurs no suspendrà la vigència de la llei impugnada (article 30); i tot això en el termini de 3 mesos des de la seva publicació (article 33.1), és a dir, des d’avui.

I sinó, sempre ens quedara la qüestió d’insconstitucionalitat.

Desapareixen les taxes judicials a les persones físiques

Les taxes judicials per a les persones físiques deixen d’aplicar-se. Això és així després de l’aprovació i publicació al BOE el passat dissabte 28 de febrer, del Real Decreto-ley 1/2015, de 27 de febrero, de mecanismo de segunda oportunidad, reducción de carga financiera y otras medidas de orden social, el Capítol III del qual, article 11, tracta sobre la supressió de les taxes judicials.

Podem estar d’enhorabona. Tot esforç té la seva recompensa. La lluita que tot el sector de l’advocacia ha impulsat i mantingut des que es varen aprovar sota el mandat de Ruiz-Gallardón, ha donat el seus fruits.

Des d’aquí, però, el meu reconeixement a l’especial feina que s’ha dut a terme inicialment per alguns advocats, i posteriorment per altres juristes que s’han incorporat a les seves files sota el nom de #BrigadaTuitera. Sense ells tampoc s’hauria aconseguit arribar fins aquí, fins a la desaparició de les taxes judicials per a les persones físiques.

Tot i la gran notícia, però, i com ja s’ha posat de manifest, continuarem lluitant per què les taxes judicials tampoc s’apliquin a les petites i mitjanes empreses, qui, com les persones físiques, han patit i segueixen els efectes de la crisi.

Estrenem 2015 amb novetats!

Aquest mes de gener m’estreno a la revista MÓN EMPRESARIAL, periòdicament dirigida a empresaris i dirigents.

Teniu aquí el sumari del nou número, on veureu que hi participo amb un article breu: “L’actual concurs de creditors i les execucions hipotecàries”, matèria sobre la qual he escrit en algun dels posts d’aquest blog.

Em fa il·lusió compartir-ho amb vosaltres i espero que, si us feu amb un exemplar, us agradi l’article. Amb posterioritat a la seva publicació, serà penjat al blog.

Aprofito per saludar-vos després de les festes, que espero que hagin provat bé; i alhora, per desitjar-vos tot el bo i millor per aquest 2015 que fa 9 dies que hem començat. Feliç any nou!

Gener 2015

El fum de l’avantprojecte de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal

Cada 25 de novembre té lloc el Dia contra la Violència sobre la Dona. Institucions públiques d’arreu, juntament amb la societat civil, organitzen actes on es mostra el rebuig a la violència masclista i es posa de manifest la voluntat de treballar incansablement per eradicar-la.

Pels volts d’aquesta data una servidora estava de guàrdia de víctimes de violència sobre la dona. Malgrat caure en cap de setmana, em feia especial il·lusió contribuir a la causa en una data tan propera a la seva commemoració. Com sempre, en rebre la trucada per acudir al jutjat de guàrdia, aquella il·lusió va morir per deixar pas a la tristesa: mai és una bona notícia haver d’assistir a una víctima de violència masclista.

Ja al jutjat de guàrdia, seguit el tràmit que ens marca la llei per al Judici Ràpid (i quedin-se amb aquest qualificatiu), enllestim més depressa del que em pensava: víctima i detingut presten declaració davant la jutgessa de guàrdia, celebrem les comapreixences dels articles 544.ter i 798 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, i esperem que se’ns assenyali data per al judici. Em creuran si els dic que el judici oral s’ha de celebrar el novembre de 2016 (d’aquí a dos anys!)? Segurament sí, pel descrèdit que està experimentant la Justícia avui. Però no hauria de ser així.

I és que els casos de corrupció destapats arreu de l’estat espanyol (Gürtel, Nóos, EREs, Pokémon, Palma Arena) i a Catalunya (Palau, Pretoria, ITV) han evidenciat que la Justícia no és Justícia. Els sonarà repetitiu però són molt pocs els corruptes que trepitgen la presó, que les sentències arriben molt tard, si arriben; que les instruccions són molt llargues, que els imputats interposen infinits recursos per alentir més els tràmits… I podria seguir engreixant la llista de despropòsits que s’han fet palesos els últims anys sobre el funcionament dels nostres jutjats i tribunals, per no parlar dels aproximadament 2.000 aforats.

Aquesta reflexió no vol incidir en el que tots coneixem, sinó que neix de la reforma sobre la Llei d’Enjudiciament Criminal que està plantejant el govern de Mariano Rajoy, amb el ministre Rafael Catalá al capdavant, per tal de, com ells diuen, acabar amb aquesta situació i combatre de forma eficient i eficaç l’excessiva corrpució que té lloc a l’estat espanyol.

L’avantprojecte de la Llei d’Enjudiciament Criminal, aprovada el passat 5 de desembre, gira al voltant de dos eixos. En aquest cas ens volem aturar sobre una d’elles: l’agilització dels processos judicials, que per aconseguir-la el PP pretén limitar el temps d’instrucció dels delictes a sis mesos, prorrogables a 18 amb excepcions molt justificades. Ens han explicat com pensen dur-ho a terme? I quines seran les conseqüències d’incomplir aquests terminis?

Que els quedi clar que només es tracta de maquillatge per a millorar la imatge d’aquesta Justícia malalta.

I és que la limitació del temps de la instrucció pot portar en molts casos al sobresseïment i arxiu de les actuacions, a investigacions penals fallides i a assenyalar i culpabilitzar els jutges, en benefici dels presumptes corruptes. Així ho consideren els propis jutges i així ho veiem el sector en general. Perquè no es podran complir aquests terminis si no s’incrementen el nombre de jutges, el personal i els mitjans a l’administració de justícia. Si ara els processos s’eternitzen és perquè falten jutges, personal i material per poder impartir Justícia en un temps que la faci Justícia.

Poden dictar les mesures que vulguin, que si no les acompanyen dels mitjans per dur-les a terme, l’únic que tenim és fum. I això és el que pot esdevenir aquesta limitació de la isntrucció, perquè entre els plans de Catalá no hi consta augmentar la plantilla dels jutjats i tribunals, com tampoc els mitjans de l’administració de justícia.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de desembre de 2014

Hi ha alguna esperança per a la Justícia?

El passat 23 de setembre molts vam celebrar amb il·lusió la marxa d’un polític que des que va acceptar el seu càrrec havia creat problemes on no n’hi havia. Sí, em refereixo al ministre Ruiz-Gallardón, que amb la seva dimissió va provocar l’alegria dels ciutadans i, en especial, del món de la Justícia.

Si em llegeixen amb assiduïtat, coneixeran la meva poca estima al senyor Ruiz-Gallardón, així com també sabran de les múltiples mostres de rebuig que jutges i advocats en ple hem manifestat per les reformes endegades pel ministre en pilars tan fonamentals com la Justícia Gratuïta i les taxes judicials, que atempten directament contra el dret fonamental a l’accés universal a la Justícia. O també l’avantprojecte de Llei de Serveis i Col·legis Professionals, sobre la qual no ens n’hem fet tan ressò en les tribunes públiques, malgrat la seva importància, a vegades menystinguda per afectar menys directament al ciutadà.

I és que amb aquest avantprojecte de llei, és el torn d’atacar els col·legis professionals, i, concretament els d’advocats, que duen a terme una gran tasca estant no només al costat dels advocats principalment, sinó també dels ciutadans, vetllant i coordinant els serveis essencials per poder prestar amb les màximes garanties el torn d’ofici o tramitar la Justícia gratuïta d’aquells que ho sol·liciten. El text de la llei tal i com està redactat ara en l’avantprojecte, pretén que tots els col·legis professionals, també el d’advocats, cobrin quotes més baixes als seus col·legiats (un màxim de 240 euros l’any per col·legiat), imposant-los més obligacions i tràmits burocràtics, portant a moltes d’aquestes corporacions a la seva pràctica desaparició i consegüents efectes sobre la correcta prestació dels serveis que els són propis. A Catalunya hi ha 14 col·legis d’advocats, entre els quals hi figura el de Terrassa.

L’objectiu d’aquesta Llei de Serveis i Col·legis Professionals és, en sí, fomentar la liberalització i la competència en certs sectors professionals, propòsit en el qual hi podem estar d’acord (i ja els asseguro que a pagar menys per exercir molts ens hi abonaríem), sempre i quan aquesta obertura que es pretén, vingui acompanyada de les mesures necessàries per implementar-la preservant el caràcter assistencial dels col·legis professionals amb la tasca que desenvolupen per als seus professionals i els ciutadans. I això és, sobretot, fonamental en matèria de justícia.

Doncs bé, què passarà amb aquestes reformes ara que Ruiz-Gallardón abandona la cartera de Justícia (i amb ell la política)? Quedaran en algun calaix, com la reforma de la Llei de l’Avortament que el va portar a la dimissió?

La resposta només ens la donarà el temps i el nou ministre Rafael Catalá, qui, val la pena dir, ha manifestat ja a l’advocacia voler treballar per analitzar les reformes fetes fins ara i, potser, revisar-les.

Veurem si es tracta d’una més de les promeses del PP de cara a la galeria, a les quals ja ens tenen més que acostumats, sobretot als catalans. I com que l’últim que es perd és l’esperança, potser encara en pot quedar per a la Justícia.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’octubre de 2014.

Fins el 8 d’octubre per apel·lar l’Auto que ens desestima l’oposició a l’execució hipotecària per existència de clàusules abusives al títol

Vinculat amb l’article anterior, i arran de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 17 de juliol de 2014 que comentava en aquestes ratlles, els deutors hipotecaris afectats per un procediment d’execució hipotecària poden estar des de dissabte una mica més animats. I és que el BOE publicava el dissabte el Reial Decret-Llei de Mesures Urgents en Matèria Concursal, la Disposició Final 3ª del qual modifica la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) en relació al procediment d’execució hipotecària, tot permetent que el deutor hipotecari que veu rebutjada la seva oposició a l’execució que ha fonamentat en l’existència de clàusules abusives en el títol, en la pròpia escriptura del préstec, pugui recórrer en apel·lació.

Fins ara això no era possible i només l’executant, el banc, podia recórrer l’auto que resol sobre l’oposició que efectua el deutor en cas que aquesta oposició s’estimi i la resolució ordeni el sobresseïment de l’execució.

En concret, aquesta Disposició Final 3ª estableix:

Modificación de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil.

El apartado 4 del artículo 695 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, queda redactado en los siguientes términos:

“4. Contra el auto que ordene el sobreseimiento de la ejecución, la inaplicación de una cláusula abusiva o la desestimación de la oposición por la causa prevista en el apartado 1.4º anterior, podrá interponerse recurso de apelación.

Fuera de estos casos, los autos que decidan la oposición a que se refiere este artículo no serán susceptibles de recurso alguno y sus efectos se circunscribirán exclusivamente al proceso de ejecución en que se dicten”.

D’aquesta modificació de la LEC que permetrà recórrer en apel·lació no només al banc sinó també a l’executat, igualment en podran gaudir aquells executats que es trobin en ple procés d’execució hipotecària, sempre i quan l’habitatge encara estigui en possessió de l’executat (és a dir, s’hagi produït la subhasta i adjudicació de la finca al banc però encara no hagi tingut lloc el llançament, altrament el “desnonament”, l’abandonament forçós de l’habitatge). Això és així d’acord amb el que estableix la Disposició Transitoria 4ª del nou Reial Decret-Llei esmentat, que en concret estableix el següent:

1. Las modificaciones de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, introducidas por la disposición final tercera del presente real decreto-ley serán de aplicación a los procedimientos de ejecución iniciados a su entrada en vigor que no hayan culminado con la puesta en posesión del inmueble al adquirente conforme a lo previsto en el artículo 675 de la LEC.

2. En todo caso, en los procedimientos de ejecución en curso a la entrada en vigor de este real decreto-ley en los que se hubiere dictado el auto desestimatorio a que se refiere el párrafo primero del apartado 4 del artículo 695 de la LEC, en la redacción dada por este real decreto-ley, las partes ejecutadas dispondrán de un plazo preclusivo de un mes para formular recurso de apelación basado en la existencia de las causas de oposición previstas en el apartado 7º del artículo 557.1 y en el apartado 4º del artículo 695.1 de la LEC. Dicho plazo se computará desde el día siguiente a la entrada en vigor de este real-decreto ley.

3. La publicidad de la presente disposición tendrá el carácter de comunicación plena y válida a los efectos de notificación y cómputo de los plazos previstos en el apartado 2 de esta disposición, no siendo necesario en ningún caso dictar resolución expresa al efecto.

Aquest Reial Decret-Llei entrava en vigor el passat dilluns 8 de setembre, la qual cosa suposa que el termini per recórrer s’obri per als deutors hipotecaris en fase d’execució fins el 8 d’octubre.