Una mica de seny del TC contra la plusvàlua municipal

Darrerament ens hem acostumat a criticar el Tribunal Constitucional (no ens falten raons als catalans), però quan fa les coses bé, utilitzant el sentit comú i interpretant la llei com cal, hem també de poder reconèixer la seva tasca. Aquest és el cas de la Sentència que va dictar el Tribunal el passat 16 de febrer de 2017 i que vam conèixer l’endemà.

El TC, doncs, resol que “la plusvàlua municipal és inconstitucional i nul·la en la mesura que sotmet a tributació situacions d’inexistència d’increments de valor”; és a dir, que l’impost municipal és il·legal cobrar-lo en les transmissions de finques quan no s’ha produït un increment en el valor de la mateixa respecte al moment de la seva adquisició, sinó una devaluació. Així, diu: “la seva configuració actual és contrària al text constitucional únicament en aquells supòsits en els quals sotmet a tributació situacions inexpressives de capacitat econòmica, és a dir aquelles que no presenten un augment de valor del terreny en el moment de la transmissió”. Poden llegir la sentència sencera aquí.

Recordem que la plusvàlua municipal o impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana és un tribut municipal directe que grava l’increment del valor que experimenten els terrenys i que es posa de manifest a conseqüència de la seva transmissió, tal i com regula el Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals aprovat per Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.

La resolució consagra el que fa temps que els advocats observem, els jutges del contenciós-administratiu analitzen i els ciutadans noten i no entenen: que no es pot obligar a liquidar un tribut quan no hi ha base imposable.

En la plusvàlua municipal hi ha base imposable quan el valor del terreny ha augmentat, i quan això no es produeix, quan no existeix aquest guany (i no ha tingut lloc en moltes transmissions produïdes d’ençà que va esclatar la crisi), el mateix no pot meritar-se. I a això que resulta tan clar els Ajuntaments hi han fet ulls clucs i han anat cobrant un impost que els reportava molts ingressos de manera injusta: ciutadans que tenien un immoble i l’han hagut de malvendre, perdent-hi en ocasions molts diners, han hagut de fer front a un impost que gravava un guany inexistent, fictici. I el més curiós de tot, han hagut de pagar a l’Ajuntament però no a Hisenda, perquè en aquest cas, en virtut de la regulació de l’IRPF no existeix un guany patrimonial pel contribuent que transmet a cost més baix que el que va adquirir, sinó una pèrdua.

Per tant, hem d’estar contents i hem de celebrar que un cobrament injust hagi estat declarat il·legal pel Tribunal Constitucional i posar-nos mans a l’obra per recuperar allò que haguem pagat en aplicació d’aquest impost. A aquest efecte, el servei jurídic de la Cambra de la Propietat de Terrassa, l’ajudarem.

Anuncis

La ILP que ha aconseguit esdevenir Llei

Fotografia de la pàgina web de la PAH de Barberà (http://pahbarbera.com/)

Aquest any 2015 el marc legal de l’habitatge a Catalunya ha sofert importants reformes per donar una resposta més específica a la necessitat d’habitatge social que ha posat de manifest aquesta crisi econòmica que patim. Així, el Parlament de Catalunya ha aprovat: la llei que pretén mobilitzar habitatges buits, la que crea l’impost sobre els pisos buits; i, el mes de juliol, s’aprovava la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. El mèrit d’aquesta important disposició la tenen la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que van impulsar la Iniciativa Legislativa Popular (més comeguda com ILP) que ha esdevingut llei.

En aquestes circumstàncies s’emmarca l’acte reivindicatiu que a mitjan setembre va dur a terme la PAH de Terrassa davant dels jutjats de la ciutat, en el qual reclamaven l’aplicació immediata de la llei a tots els desnonaments en marxa.

I és que la llei preveu al seu article 5.2, entre d’altres mesures, evitar els desnonaments que puguin produir una situació de manca d’habitatge, ja sigui per la impossibilitat de pagar la hipoteca, ja sigui per no poder atendre el lloguer. Però, i com ho vol fer? Doncs bé, imposant al propietari que abans d’interposar qualsevol demanda judicial, hagi d’oferir als afectats una proposta de lloguer social. Qui se’n pot beneficiar? Aquelles persones o famílies que no tinguin un altre habitatge on anar a viure si els desnonen que es trobin dins dels paràmetres de risc d’exclusió social que defineix la llei (article 5.10). I sempre i en tot cas? No, només quan el propietari sigui una persona jurídica amb la condició de gran tenidor, que l’article 5.9 defineix com aquelles a) entitats financeres i les seves filials immobiliàries, fons d’inversió i entitats de gestió d’actius, i b) persones jurídiques o grups d’empress que tinguin una superfície habitable de més de 1.250m2.

La llei, a més, defineix quins requisits haurà de complir la proposta de lloguer social per a ser considerada com a tal: a) d’un import que garanteixi que l’esforç pel pagament del lloguer no superi entre el 10 i el 18% dels ingressos de la família (en funció l’indicador de renda de suficiència); b) oferir habitatge dins el mateix terme municipal, i c) per un període mínim de 3 anys.

Quina serà la resposta dels jutges i magistrats de la ciutat? Sabem que en qüestions tan sensibles com el dret a l’habitatge sovint s’han acostat a la part més dèbil, interpretant la llei el més favorablement possible, acudint sovint a instàncies superiors plantejant qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE. Tanmateix, la seva actitud, de segur, serà més receptiva si els advocats també hi intervenim, i plantegem ja en els procediments que tenim en marxa i en virtud de la Disposició Transitòria Segona, la seva suspensió per tal que s’efectuï l’oferta d’un lloguer social per part del propietari.

Ara bé, cal dir que la llei és imperfecta en alguns aspectes que poden comportar recursos per la part contrària si els jutges decideixen aplicar-la. Pensem que la llei és dictada pel Parlament de Catalunya, qui malhauradament fins que no sigui un Estat, no pot legislar en matèria processal ni hipotecària, competències que es reserven només a l’Estat espanyol.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper d’octubre de 2015.

STOP a la violència de gènere

L’últim article que vaig escriure per aquestes pàgines començava parlant de la violència sobre la dona. Malauradament, en aquesta ocasió tinc la necessitat de tornar-hi a incidir degut a la més que condemnable mort d’una terrassenca a mans de la seva parella la matinada del passat 21 de gener d’aquest nou any que fa poc estrenàvem.

Se m’eriça la pell de pensar que a ple segle XXI la violència de gènere sigui tan present en el nostre dia a dia. Els telenotícies fan recomptes de les vides que s’ha emportat aquesta xacra,, cada any menys, sí, però, i dels casos en què les víctimes encara es troben silenciades per la por o que desconeixen que són víctimes, els podem comptabilitzar i saber si són més o menys?

Ja fa poc més de 10 anys, el 28 de desembre de 2004, es va aprovar la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que com el seu nom indica, procura donar una resposta global a aquest tipus de violència sobre les dones pel fet de ser dones. L’àmbit de la llei, doncs, i com ella mateixa es defineix, abasta aspectes preventius, educatius, socials, assistencials i d’atenció posterior a la víctima, a banda de la resposta punitiva que ha de donar l’administració de justícia, que en aquell moment es va especialitzar creant els Jutjats de Violència sobre la Dona, dels quals a Terrassa en tenim un.

Fugint de les xifres concretes, aquesta llei (i laseva important predecessora Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’Orden de Protecció de las Víctimas de la Violencia Doméstica) ha atacat de ple el problema i sembla que ha aconseguit ser l’autèntica eina global que pretenia ser. El concepte de violència sobre la dona queda clar i en correspondència es va modificar el Codi Penal i la Llei d’Enjudiciament Criminal; s’articula la prevenció a través de l’educació a les escoles, la detecció precoç en l’àmbit sanitari i protocols davant agressions derivades de la violència de gènere; es preveu una línia de prestacions socials i ajudes en l’àmbit laboral; fins i tot es prohibeix la publicitat que no respecti la dignitat de les dones i el seu dret a una imatge no esterotipada.

Amb tot, però, cal precisar i preguntar-nos si, malgrat que és un instrument que funciona bé en relació amb les víctimes, ha funcionat o funciona en tots els sentits?

I és que l’última setmana de gener, la premsa es feia ressò de les conclusions que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) extreia d’un treball realitzat sobre els joves espanyols d’entre 15 i 29 anys: el 33% d’ells coonsideren “inevitable o acceptable” l’anomenada violència de control, aquella en què el noi pot dir a la noia com ha d’anar vestida, amb qui relacionar-se i què fer. Amb una llei destinada a la lluita integral contra la violència de gènere, els sembla que aquestes xifres indiquen que estem treballant prou, doncs, en la prevenció d’aquesta violència sobre la dona? Què és el que falla? Com és que no aconseguim que la violència de gènere esdevingui residual o inexistent?

Veient que les noves generacions tenen conductes laxes en relació a la violència de gènere, potser caldria plantejar-se si els mitjant i la seva programació (també la publicitat), així com els nous canals de comunicació com les xarxes socials haurien de sotmetre’s a aquesta regulació integral.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de febrer de 2015

Proclamats sense eleccions

Retall_DT_Proclamacio Candidatura

Us explicava en un post anterior quin era el meu últim projecte i les possibilitats que tenia d’esdevenir una realitat. Doncs bé, ara que ja és notícia us puc dir que des del passat 20 de novembre els membres de la candidatura encapçalada per l’Ignasi Puig Ventalló ens hem proclamat electes als càrrecs vacants de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Terrassa, en no haver-se presentat més candidatures dins del termini atorgat a tots els col·legiats per fer-ho. El proper 19 de desembre prendrem possessió del càrrec. Estic molt contenta i il·lusionada d’iniciar aquesta nova etapa.

L’advocat jove

A Terrassa som un total de 725 advocats col·legiats, 587 dels quals d’exercents. Els advocats, com ja he referit en alguna altra ocasió, tenim fama de tenir una memòria i oratòria prodigioses que ens permeten guanyar-nos molt bé la vida. Com en tot, em sap greu decebre’ls, però en aquesta afirmació hi ha més de tòpic que de cert.Deixin-me que els subratlli que avui, l’advocat, per més que s’hi esforça li costa molt mantenir el seu despatx obert al públic. Gràcies a la crisi, sí; però també a les propostes d’un govern que no sap fer res més que empitjorar la situació amb lleis que introdueixen taxes o modificar els partits judicials en detriment tant del ciutadà com dels professionals de la Justícia. El sector de l’advocacia es troba en estat d’alarma.

Almenys això és així a la nostra ciutat, on la figura de l’advocat coincideix amb un perfil majoritàriament d’autònom o membre d’un despatx petit. I si ens fixem en els joves, la situació encara és molt pitjor. Si ens fixem en els grans despatxos, l’advocacia jove és la més perjudicada; en aquests bufets els junior (com es coneix a l’advocat novell) han vist ajustats els seus sous (la part variable) en un 76,56%.

Doncs bé, a Terrassa la tendència és la mateixa. El llicenciat o garduat en Dret que surt de la facultat amb ganes de treballar, s’està veient abocat o bé a fer de passant cobrant una misèria (si la cobra), o bé a continuar els seus estudis en la vessant pràctica cursant el màster que ofereix l’Escola de Pràctica Jurídica de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Terrassa, ja que la feina als despatxos escasseja i no hi ha demanda de professionals, i almenys quan finalitzes aquests estudis pots accedir al Torn d’Ofici directament.

Actualment són pocs els que són contractats per algun advocat o algun despatx. I si tampoc poden pagar-se el màster, l’única opció que tenen els joves advocats és treballar pel seu compte i viure en el malson de ser autònoms tot esperant poder accedir al Torn d’Ofici passats tres anys des de la seva col·legiació. Per si això no fos poc, la nova fornada de llicenciats en Dret que volen exercir d’advocats ara es troben sense toga. Això és així després que el 2011 entrés en vigor la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador, que exigeix estar en possessió del títol de llicenciat o graduat en Dret, realitzar cursos de formació, un període formatiu de pràctiques i superar una prova d’avaluació final acreditativa de la capacitació professional; tot això a través del màster d’accés a l’advocacia. No obstant, tot i existir una generació d’advocats que ha cursat aquest màster, el govern encara no ha convocat aquesta prova i deixa a tots els aspirants a advocats del país orfes de professió.

Desconec quants advocats joves hi ha a Terrassa (tot i que treballo per aquest col·lectiu des del Grup d’Advocats Joves i no tenim les dades reals d’aquest nombre), però sé que molts dels que volen sobreviure exercint la professió ho han de combinar amb la realització de moltes altres feines, sovint, ni relacionades amb les lleis. Els segueix semblant que ser advocat és una garantia de futur avui dia?

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de febrer de 2014.

El contingut de l’entrevista a La Torre

Tal i com vaig anunciar i prometre, us transcric avui l’entrevista que us feia conèixer m’havia realitzat el Diari La Torre per a la seva edició en paper del mes de gener. Hi trobareu una conversa sobre l’estat de la Justícia entre el seu director i una servidora. I ja ho sabeu, si teniu alguna opinió diferent o voleu sumar-vos al descontentament que entre el sector i els justiciables tenim sobre la tutela judicial, només cal que comenteu més avall.

Elisabet Planas és una jove advocada de 28 anys. Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, és membre del Grup d’Advocats Joves de Terrassa. S’ha especialitzat en Dret Civil i Mercantil. Tot i que ha viscut més temps a Matadepera que a Terrassa, se sent plenament egarenca.

Alberto Ruiz Gallardón, ministre espanyol de Justícia, treballa en la reforma de la Llei de Demarcació i Planta Judicial. Terrassa no és capital de província, i pel que sembla, si s’acaba duent a terme la ciutat en patirà les conseqüències.

La idea del ministre i del PP és acabar amb els jutjats que no estiguin a capitals de Província. Però amb els companys ho hem comentat i ens sembla que és impossible que es materialitzi al cent per cent.

El PP vol canviar el model judicial de l’Estat. En el nostre cas, Barcelona seria l’epicentre?

Per aquí van les coses. Però personalment no veig capacitat per a què des de la capital es faci tot el que ara es fa als jutjats existents fora de Barcelona. La justícia encara s’alentiria més. Si ara tenim problemes, amb la nova fórmula no vull ni pensar què passaria. La solució, al meu parer, serien les delegacions.

Tot i així, pel que se sap no és aquesta la voluntat del ministre.

El model inclou la desaparició dels jutjats de Terrassa, i de Rubí, de Sabadell… I que només restin els provincials.

Repetim la proposta, si la reforma del PP tira endavant tal com ara està plantejada, els Jutjats de la Rambleta es tanquen?

Sí, clar. Que vol dir que l’edifici de la Rambleta no serviria per res. I no és fer alarmisme. L’excusa és un millor aprofitament dels recursos, ara que estan tan de moda les retallades.

I, per tant, els terrassencs i les terrassenques, on haurien d’anar?

A Barcelona. Amb el que comporta. A Terrassa hi ha molts despatxos professionals perquè som d’aquí i treballem aquí. Anar a la capital és una nova despesa, per nosaltres, els advocats, i per la ciutadania, que és qui acaba rebent sempre per altra banda.

I una despesa molt important.

Clar, si ho sumes també a la que ja hi ha, com les taxes. Desplaçar-se a Barcelona requereix una inversió en temps i en diners, i el model el que ha pretès sempre és acostar la Justícia a la ciutadania, que litigar si és necessari, sigui possible. Ara, en canvi, es va en la direcció contrària.

Pels advocats i procuradors generaria complicacions.

I un encariment dels nostres serveis. Evidentment haurem de desplaçar-nos molt més. Aquí ja ho tenim tot muntat. Saps on aparcar el cotxe, o si pots anar a un lloc a peu, o agafar el transport públic… Anar a Barcelona és car.

I la ciutat de la Justícia no està ben connectada amb els municipis de la segona corona metropolitana?

S’han de fer mil i un transbordaments. I si es va en cotxe t’has de menjar les cues, i el preu de la benzina. I tot això s’ho menja l’advocat, que avui es troba en una situació econòmica crítica. O, en tot cas, s’ho emporta el client, sobre el que li has de repercutir les despeses.

En teoria, la proposta és per estalviar?

Home, si vols estalviar funcionaris, segur. Però perquè no hi cabran, no pas perquè no facin falta. En aquests moments, amb els que tenim hi ha retards en els judicis. Potser pagaran menys en personal i en manteniment d’edificis, tot i que aquests seguiran existint. I quedaran buits. No sé a què els destinaran.

I a Terrassa tenim uns jutjats gairebé nous oi?

Fa quatre dies que funcionen. I no només a Terrassa s’han construït nous jutjats, també a Granollers, per exemple. Si han desaparèixer, sincerament, serà com haver llençat els diners.

Perquè ara estan contents amb l’edifici de la Rambleta del Pare Alegre?

La veritat és que sí. Al marge dels retards, clar. Tots estan concentrats, i l’edifici és agraït, gran, té molta llum natural, està ben acondicionat.

I els antics Jutjats de la Rambla, els que esta al Centre Cultural, els havia trepitjat?

Molt poc. Ara bé, pels cops que vaig anar-hi puc dir que eren molt tètrics. No s’hi treballava massa a gust.

I què n’hem de fer?

No ho sé pas.

Si finalment es du a terme la proposta de Gallardón, què?

Ja hi ha entitats i persones que estan preparant-se per donar-hi resposta. En el sector hi ha un rebuig generalitzat. Estem força units en aquesta matèria, com en les taxes. Pensem que es vulnera el dret del ciutadà d’accedir a la Justícia de forma efectiva, en comptes d’apropar-li li allunya i li imposa mil traves. I la Constitució el deixa ben clar aquest dret.

També diu alguna cosa del dret l’habitage.

També, també.

Quina és la situació de la Justícia a Terrassa?

Ja ho he repetit més d’una vegada: tenim uns bons Jutjats. I que consti que no ho faig per posar-me els jutges a la butxaca.

I tenim bons jutges?

Sí, també, la gran majoria. Parlo de l’àmbit en el que jo treballo. Els jutjats de primera instància funcionen bastant bé, i més si ho comparem amb els d’altres ciutats.

I el problema més destacable?

Que els jutges no s’estan en un lloc gaire temps. Això fa que els assumptes de vegades passin per diferents mans abans de tancar-se. I les últimes lleis ho accentuen. No sóc jutge, però entenc que s’hagin manifestat contra el ministre, també, en el que els afecta. Tinc companys que han fet oposicions i han vist que de poc els ha servit tanta dedicació perquè en primer lloc les places a cobrir són poques, però a més es veuen obligats a fer de substituts forçosos allà on els reclamin i pendents d’examinar-se de les pràctiques… I tot per eliminar els jutges substituts, que no formen part de la carrera judicial sinó que cobreixen baixes o vacants. Eren massa cars i se’ls elimina.

I si ho comparem amb altres països?

Potser tenim un sistema on és molt fàcil accedir a la judicatura. A d’altres llocs, com Anglaterra, i si t’hi fixes a les pel·lícules i sèries, sempre veus jutges d’edat més avançada.

I això, per què?

Perquè per arribar-hi han hagut de treballar molt i molt bé durant molts anys. Aquí en tenim alguns amb la meva edat o una mica més grans. I això no vol dir que no siguin bons. Només parlo d’experiència i pràctica.

I per on va la reforma?

Ara el que volen és que és retallar: que els jutges cobrin menys i facin més feina. I estalviar amb substitucions. Si hi havia un jutge subtitut, aquest cobrava el mateix sou que el titular de la plaça, que seguia cobrant. Un dispendi, però el model ara passa a ser d’explotació del jutge titular i els nous jutges de pràctiques.

En tenim prou de jutges a Terrassa?

Penso que sí. I matiso, sí si tot anés rodat i com ha d’anar. Un exemple: teníem una jutgessa de famíli molt bona. Va marxar i qui va venir no n’era especialista, perquè venia del penal. Tot i això era efectiu, i també va marxar. Aleshores ens van enviar un jutge de Madrid. I ja no ens n’hem sortit del tot. Ara està de baixa… Molts procediments s’estan allargant.

Ara que parla de jutges que arriben de Madrid, com tenim l’ús de la llengua?

Malament. La Justícia pràcticament tota es fa en castellà. Com a mínim a Terrassa és així. Imagina’t fins a quin punt arriba la castellanització que tinc un conegut catedràtic que ha fet una compilació de lleis mercantils i les ha passat al català perquè no hi era. A la universitat de Dret ja tot és en castellà. S’intenta corregir però és difícil.

I de qui és la culpa, dels advocats, de la gent, dels jutges, del sistema?

De la base sobre la que està construit el sistema de justícia, en tots els àmbits. Totes les oposicions es fan en castellà. Tot. Són estatals. Qui fa el temari, qui examina? Les universitats sí que equiparen cada cop més els idiomes a les llengües però de seguida es passa al castellà. Els professors són de la vella escola encara.

Si afirmen que a Terrassa la Justícia es fa en castellà…

Estem parlant de la realitat.

Potser hi ha por?

Sí, i jo sóc la primera en pecar. A Terrassa tenim jutges catalans i tot i així presentem les demandes en castellà. Perquè si has de recórrer saps que aniràs a una instància superior i allà hauràs de passar-te al castellà segurament, perquè els tecnicismes són molt importants i vols que tot quedi meridianament clar.

Però es pot parlar amb català?

No hi ha cap problema. Però et preguntes: i si la jutge fa quatre dies que està aquí i no entén res?

La lentitut de la Justícia és una de les crítiques més repetides. A Terrassa passa el mateix?

L’aplicació de la llei de les taxes ha reduit el nombre de judicis. Tu li expliques el client què ha de pagar i algun diu: m’esperaré un temps. Sobretot quan parlem de reclamació de diners. El que passa és que hi ha encara molts assumptes acumulats i si ho sumes al que dèiem fins ara veus perquè va tot tan lent.

Entén la frase: la Justícia és un catxondeig?

I tant. Tot són depèns: el temps, si podem guanyar, el jutge…

És una dona jove. Hi ha moltes dones en el món de l’abogacia?

A la universitat érem més. Als Jutjats de Terrassa diríem que homes i dones estem molt parells, tot i que potser som més nosaltres. Algunes més. A primera instància, segur.

Hi ha un camí específic per a la dona?

Hi ha moltes jutges i moltes advocades de Dret Penal i Dret de Família. A Terrassa el model és aquest. És un tòpic, però sembla que tinguem més sensibilitat i en qüestions de divorcis la gent ens prefereix, en especial si hi ha nens. I per altres aspectes volen homes perquès es pensen que són més agressius.

A Terrassa hi ha pocs advocats? Massa? Els que pertoquen?

El que hi ha és una gran quantitat de joves. I l’època no és la més propícia per començar.

Hi ha molt atur?

Molts dels joves de la ciutat només viuen del torn d’ofici.

I potser es dediquen a altres coses?

Efectivament, o combina l’advocacia amb coses que no hi tenen res a veure. En conec casos de Terrassa. També es pot treballar per un altre advocat, però no hi ha gaire feina. N’hi ha que opten per fer-se autònoms.

Els advocats són cars. L’afirmació respon al que es comenta al carrer.

Tenim mala premsa i mala fama. Amb els companys ho parlem i reconeixem que és culpa nostra perquè no ens hem fet respectar. No ens hem sabut vendre. Una mica ens passa com als metges, però ells segueixen tenint els clients. Cal pensar que amb els advocats t’hi pots jugar la família, el patrimoni… Crec que estem desprestigiats.

Deia que en matèria de divorci, cada cop és va més cap a l’acord. Hi ha menys divorcis a Terrassa?

La gent triga més a presentar-los. Potser la parella viu junta i no posa la demanda perquè no té pou diners. Al despatx tinc casos de gent que fa dos anys que sap que no continuarà junta. S’arriba a més acords perquè el contenciós és més car i perquè tothom cedirà però tothom acabarà complint. El futur potser serà la mediació. O la negociació. Si te’n vas a un jutge no saps com clourà tot. Es decideix anar al que és més segur.

Entrevistada al Diari La Torre!

Portada La Torre Entrevista GEN 2014

Aquest cap de setmana el Diari La Torre, el diari independent i català de Terrassa, ha publicat l’entrevista que em va fer per a l’edició impresa del seu número de gener de 2014, que vol aprofundir sobre l’estat actual de la Justícia tant a Terrassa com a nivell estatal.

Si la voleu llegir, ja podeu córrer als quioscos de Terrassa i comprar el vostre exemplar. Si no us és possible, properament us la penjaré. Haureu de ser pacients!