Testar més lliurement: sí, però amb més eines pels hereus

pen-1743189_960_720

Llegeixo en una notícia sobre l’augment dels testaments que inclouen clàusules de desheretament en relació als fills o néts a Catalunya des que al Llibre IV del Codi Civil de Catalunya es va incloure l’apartat e) a l’article 451-17, és a dir, la possibilitat de desheretar per causa d’absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari.

Aquesta norma, que a priori dóna més llibertat al testador per establir les seves últimes voluntats, permetent-li privar de la llegítima (aquell 1/4 de l’herència que per llei correspon a determinades persones) als legitimaris (és a dir, per exemple: si un té fills, aquests), no és tan fàcil d’aplicar com d’incorporar en un testament. I és que l’article 451-17.e) disposa que aquesta falta de relació familiar sigui per causa exclusivament imputable al legitimari, és a dir, a qui tindria dret a aquest 1/4 de l’herència pel simple fet que la llei li atorga la condició de legitimari.

Aquesta exigència última, que la falta de relació s’imputi a qui ha de rebre la llegítima, i que llegeixo a la notícia que el Col·legi de Notaris de Catalunya no va incloure a la proposta d’elaboració de la norma, és la font de múltiples conflictes entre legitimaris i hereus del familiar mort, qui al seu dia confiava que amb la incorporació de la clàusula de desheretament aquest ja podia operar automàticament. I és que ja pot créixer el nombre de testaments que inclouen aquest tipus de clàusula, que si no l’acompanyem de les eines necessàries per a què s’apliqui, serà objecte d’impugnació i, molt possiblement, de la seva nul·litat per la impossibilitat de poder acreditar que la falta de relació era imputable al legitimari.

Als nostres despatxos són molts els que acudeixen buscant assessorament per a testar i convé advertir als que volen incorporar aquesta clàusula que necessàriament hauran de fer constar al testament el màxim d’informació possible en relació als motius que el porten a incorporar-la, i revestir aquesta decisió de múltiples actuacions que tendeixin a poder fer prova, en el futur i en el cas d’una molt probable impugnació, de la falta de relació i que les causes de la mateixa són imputables al legitimari. Si no ho fem, qui testa més lliurament pot estar deixant un munt de maldecaps als seus estimats i volguts hereus.

Anuncis

Ordenar la nostra successió II

El passat mes de juny us explicàvem què passa amb el patrimoni d’una persona quan mor (el causant). Dèiem que es pot fer a través d’un testament amb una o altra forma, però també que existia la possibilitat que a falta d’aquest la Llei s’encarregués de determinar qui té dret a l’herència, com s’articularà la successió.

La Llei, doncs, a falta de la voluntat del causant, s’encarrega de suplir-la, obrint-se així el que es coneix com la successió ab intestato o intestada. S’ocupa d’ella el Títol IV del Llibre IV del Codi Civil de Catalunya i concretament l’article 441-1 estableix que la successió es regeix per la Llei quan una persona mor sense deixar hereu testamentari o quan el nomenat hereu no arriba a ser-ho; és a dir quan no hi ha testament (o quan aquest no té institució d’hereu, que aleshores és un codicil) o quan l’hereu no pot arribar a ser-ho, bé per premoriència (mor abans que el causant), bé per indignitat successòria (article 412-3 del Codi Civil de Catalunya).

Amb aquesta varietat de supòsits que porten a la successió intestada, val la pena doncs, conèixer com la Llei estableix que es produirà la successió d’una persona.

Doncs bé, el Codi Civil de Catalunya estableix que els hereus d’una persona en la successió ab intestato siguin persones que s’identifiquen per la seva relació familiar amb el causant: de parentiu o de matrimoni (o equivalent unió estable de parella).

En primer lloc els parents cridats són els fills o, en cas d’haver mort amb anterioritat al causant, els descendents dels fills mitjançant el dret de representació. Si el causant en tal cas manté el vincle matrimonial o la unió estable de parella, el cònjuge que el sobreviu té certs drets sobre l’herència, passant a ser usufructuari universal dels seus béns i drets. En segon lloc, i faltant els fills i descendents, la Llei crida a succeir-lo al cònjuge sobrevivent.  En tercer lloc i si el causant mor sense descendència i sense cònjuge, els cridats són el pare i la mare i, defectivament, els seus ascendents ulteriors. I si falten tots els anteriors, l’herència es defereix als parents en línia col·lateral: els germans i nebots (aquests per dret de representació) i si falten aquests, la resta de parents col·laterals sense dret de representació fins al quart grau (cosins). I per últim, i si faltessin totes aquestes persones, l’hereva passa a ser aleshores la Generalitat de Catalunya.

Amb tot, és fàcil concloure que en la majoria dels casos i per preservar certs interessos, és preferible atorgar testament per tal que l’última voluntat d’un estigui ben determinada. Mai se sap què pot passar, però el testament és revocable (poc modificar-se quan es vulgui) i permet ordenar a qui i com es repartirà l’herència.

Ordenar la nostra successió I

Sovint, per tractar-se d’un fet que ens arriba més tard o més d’hora a tots plegats, ens plantegem què passarà després de la nostra mort. Una pregunta transcendental que no ha escapat a ningú, però a la qual podem donar part de la resposta. Quan una persona mor, què passa amb el seu patrimoni?

Quan es produeix la mort d’una persona, jurídicament s’obre la successió del seu patrimoni, a la qual són cridats tots aquells que tinguin el dret de succeïr-lo. És a dir, que quan un mor el conjunt de béns, drets i obligacions que ostenta passen a una tercera o terceres persones d’acord amb el que el mort (el causant) hagi volgut establir en un testament (o bé, si aquest testament no s’ha atorgat mai, d’acord amb el que estableix la llei). Per tant, tant si s’ha fet testament, com si mai se n’ha fet cap, se sabrà què passarà amb el seu patrimoni en el moment de la seva mort.

El testament és un document que tota persona pot atorgar per tal d’ordenar la seva successió, de determinar qui serà o seran els seus successors (hereus) quan mori, amb total llibertat però amb subjecció al què disposa la llei. De testaments n’hi ha de diferents tipus. El més idoni i més segur és el testament notarial, que com el seu nom indica és el que s’atorga davant d’un notari.

De testaments notarials en tenim dos tipus: els oberts i els tancats. La diferència entre un i altre rau en què el primer és aquell que s’atorga davant el notari, a qui el testador (la persona que fa testament) li comunica la seva voluntat de paraula o per escrit; per tant és el notari qui redactarà el testament amb el que el testador li ha expressat. En canvi, el testament tancat és aquell que redacta el propi testador  (o un tercer autoritzat) per escrit i signat en totes i cadascuna de les seves pàgines i que és dipositat en una coberta tancada de manera que no en pugui ser extret que serà entregada al notari; en aquest cas el notari no coneix la voluntat del testador ni ha escrit el testament, passant només a ser protocolitzat (arxivat a l’arxiu del notari). És clara la diferència, doncs, que el testament tancat sempre pot contenir clàusules que hagin d’interpretar-se o sense rigor jurídic que pot portar problemes a l’hora de conèixer com es reparteix l’herència.

Una altra forma de testar seria a través del que es coneix com el testament hològraf, que és aquell que consta per escrit i signat de manera autògrafa pel testador, que només serà vàlid si es comprova que és autèntic i que a més conté els mateixos problemes d’interpretació, falta de rigor i de seguretat jurídics que el testament tancat.

Si no s’ha atorgat testament aleshores és la llei la que determina qui són els nostres hereus.