STOP a la violència de gènere

L’últim article que vaig escriure per aquestes pàgines començava parlant de la violència sobre la dona. Malauradament, en aquesta ocasió tinc la necessitat de tornar-hi a incidir degut a la més que condemnable mort d’una terrassenca a mans de la seva parella la matinada del passat 21 de gener d’aquest nou any que fa poc estrenàvem.

Se m’eriça la pell de pensar que a ple segle XXI la violència de gènere sigui tan present en el nostre dia a dia. Els telenotícies fan recomptes de les vides que s’ha emportat aquesta xacra,, cada any menys, sí, però, i dels casos en què les víctimes encara es troben silenciades per la por o que desconeixen que són víctimes, els podem comptabilitzar i saber si són més o menys?

Ja fa poc més de 10 anys, el 28 de desembre de 2004, es va aprovar la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que com el seu nom indica, procura donar una resposta global a aquest tipus de violència sobre les dones pel fet de ser dones. L’àmbit de la llei, doncs, i com ella mateixa es defineix, abasta aspectes preventius, educatius, socials, assistencials i d’atenció posterior a la víctima, a banda de la resposta punitiva que ha de donar l’administració de justícia, que en aquell moment es va especialitzar creant els Jutjats de Violència sobre la Dona, dels quals a Terrassa en tenim un.

Fugint de les xifres concretes, aquesta llei (i laseva important predecessora Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’Orden de Protecció de las Víctimas de la Violencia Doméstica) ha atacat de ple el problema i sembla que ha aconseguit ser l’autèntica eina global que pretenia ser. El concepte de violència sobre la dona queda clar i en correspondència es va modificar el Codi Penal i la Llei d’Enjudiciament Criminal; s’articula la prevenció a través de l’educació a les escoles, la detecció precoç en l’àmbit sanitari i protocols davant agressions derivades de la violència de gènere; es preveu una línia de prestacions socials i ajudes en l’àmbit laboral; fins i tot es prohibeix la publicitat que no respecti la dignitat de les dones i el seu dret a una imatge no esterotipada.

Amb tot, però, cal precisar i preguntar-nos si, malgrat que és un instrument que funciona bé en relació amb les víctimes, ha funcionat o funciona en tots els sentits?

I és que l’última setmana de gener, la premsa es feia ressò de les conclusions que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) extreia d’un treball realitzat sobre els joves espanyols d’entre 15 i 29 anys: el 33% d’ells coonsideren “inevitable o acceptable” l’anomenada violència de control, aquella en què el noi pot dir a la noia com ha d’anar vestida, amb qui relacionar-se i què fer. Amb una llei destinada a la lluita integral contra la violència de gènere, els sembla que aquestes xifres indiquen que estem treballant prou, doncs, en la prevenció d’aquesta violència sobre la dona? Què és el que falla? Com és que no aconseguim que la violència de gènere esdevingui residual o inexistent?

Veient que les noves generacions tenen conductes laxes en relació a la violència de gènere, potser caldria plantejar-se si els mitjant i la seva programació (també la publicitat), així com els nous canals de comunicació com les xarxes socials haurien de sotmetre’s a aquesta regulació integral.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de febrer de 2015

Anuncis

El fum de l’avantprojecte de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal

Cada 25 de novembre té lloc el Dia contra la Violència sobre la Dona. Institucions públiques d’arreu, juntament amb la societat civil, organitzen actes on es mostra el rebuig a la violència masclista i es posa de manifest la voluntat de treballar incansablement per eradicar-la.

Pels volts d’aquesta data una servidora estava de guàrdia de víctimes de violència sobre la dona. Malgrat caure en cap de setmana, em feia especial il·lusió contribuir a la causa en una data tan propera a la seva commemoració. Com sempre, en rebre la trucada per acudir al jutjat de guàrdia, aquella il·lusió va morir per deixar pas a la tristesa: mai és una bona notícia haver d’assistir a una víctima de violència masclista.

Ja al jutjat de guàrdia, seguit el tràmit que ens marca la llei per al Judici Ràpid (i quedin-se amb aquest qualificatiu), enllestim més depressa del que em pensava: víctima i detingut presten declaració davant la jutgessa de guàrdia, celebrem les comapreixences dels articles 544.ter i 798 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, i esperem que se’ns assenyali data per al judici. Em creuran si els dic que el judici oral s’ha de celebrar el novembre de 2016 (d’aquí a dos anys!)? Segurament sí, pel descrèdit que està experimentant la Justícia avui. Però no hauria de ser així.

I és que els casos de corrupció destapats arreu de l’estat espanyol (Gürtel, Nóos, EREs, Pokémon, Palma Arena) i a Catalunya (Palau, Pretoria, ITV) han evidenciat que la Justícia no és Justícia. Els sonarà repetitiu però són molt pocs els corruptes que trepitgen la presó, que les sentències arriben molt tard, si arriben; que les instruccions són molt llargues, que els imputats interposen infinits recursos per alentir més els tràmits… I podria seguir engreixant la llista de despropòsits que s’han fet palesos els últims anys sobre el funcionament dels nostres jutjats i tribunals, per no parlar dels aproximadament 2.000 aforats.

Aquesta reflexió no vol incidir en el que tots coneixem, sinó que neix de la reforma sobre la Llei d’Enjudiciament Criminal que està plantejant el govern de Mariano Rajoy, amb el ministre Rafael Catalá al capdavant, per tal de, com ells diuen, acabar amb aquesta situació i combatre de forma eficient i eficaç l’excessiva corrpució que té lloc a l’estat espanyol.

L’avantprojecte de la Llei d’Enjudiciament Criminal, aprovada el passat 5 de desembre, gira al voltant de dos eixos. En aquest cas ens volem aturar sobre una d’elles: l’agilització dels processos judicials, que per aconseguir-la el PP pretén limitar el temps d’instrucció dels delictes a sis mesos, prorrogables a 18 amb excepcions molt justificades. Ens han explicat com pensen dur-ho a terme? I quines seran les conseqüències d’incomplir aquests terminis?

Que els quedi clar que només es tracta de maquillatge per a millorar la imatge d’aquesta Justícia malalta.

I és que la limitació del temps de la instrucció pot portar en molts casos al sobresseïment i arxiu de les actuacions, a investigacions penals fallides i a assenyalar i culpabilitzar els jutges, en benefici dels presumptes corruptes. Així ho consideren els propis jutges i així ho veiem el sector en general. Perquè no es podran complir aquests terminis si no s’incrementen el nombre de jutges, el personal i els mitjans a l’administració de justícia. Si ara els processos s’eternitzen és perquè falten jutges, personal i material per poder impartir Justícia en un temps que la faci Justícia.

Poden dictar les mesures que vulguin, que si no les acompanyen dels mitjans per dur-les a terme, l’únic que tenim és fum. I això és el que pot esdevenir aquesta limitació de la isntrucció, perquè entre els plans de Catalá no hi consta augmentar la plantilla dels jutjats i tribunals, com tampoc els mitjans de l’administració de justícia.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de desembre de 2014