La reforma de la LEC per agilitzar els desnonaments per ocupacions il·legals d’habitatges

house-1407562_960_720Motivada pels efectes de la crisi econòmica i financera, que ha fet palesa la lentitud i els impediments dels procediments per a recuperar la possessió d’habitatges ocupats il·legalment, arriba la Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/200, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació a l’ocupació il·legal d’habitatgespublicada al BOE de 12/06/2018 i que ha d’entrar en vigor el proper 2 de juliol.

Com posa de manifest la seva Exposició de Motius, l’ocupació il·legal d’habitatges s’ha convertit en un problema greu per a molts petits propietaris que han vist com un habitatge que en aquell moment es trobava buit era ocupat per un tercer sense poder recuperar-ne la possessió, no ja de manera immediata, sinó fins transcorregut massa temps. I és que si bé és cert que moltes famílies damnificades per les execucions hipotecàries han recorregut a l’ocupació il·legal d’habitatges (i aquí una crítica a les administracions per no destinar els recursos necessaris per dotar-se d’un parc d’habitatge públic o social suficient), també ho és que moltes persones i organitzacions s’han aprofitat d’aquest fenomen per ocupar il·legalment habitatges sense trobar-se en situació de vulnerabilitat social o econòmica, construint-se fins i tot organitzacions mafioses que s’han lucrat a base de l’ocupació il·legal.

Fins ara, si un propietari (o un posseïdor) veia ocupat il·legalment un habitatge de la seva titularitat (o possessió), recorria a diferents vies per recuperar-lo que s’han evidenciat poc àgils. A banda de la via penal, sempre l’última ràtio, la via civil oferia i ofereix tres procediments amb la finalitat de recuperar un habitatge del que s’ha estat desposseït perquè un tercer ha passat a ocupar-lo: el desnonament per precari (article 250.1.2n LEC), l’interdicte per a la tutela sumària de la tinença o possessió d’una cosa (article 250.1.4t LEC) i el procediment de l’article 41 de la Llei Hipotecària (article 250.1.7è LEC). Tanmateix, tots ells presenten problemes o limitacions quan s’apliquen a l’ocupació il·legal d’habitatges que acaben resultant en què la recuperació d’aquests per part dels seus legítims propietaris o posseïdors es retardi o simplement no pugui produir-se per aquesta via.

I quina solució dóna la reforma? Doncs adequa un d’aquests procediments, l’interdicte per recuperar la possessió de l’article 250.1.4t de la LEC  per a què esdevingui eficaç i ràpid.

Ho fa, però, només per als casos en què qui s’hagi vist privat de la possessió d’un habitatge siguin: o bé una persona física que en  sigui propietària o posseïdora legítima, o bé una entitat sense ànim de lucre amb dret a posseir-la o una entitat pública propietària o posseïdora d’habitatge social. En deixa fora les societats, ja siguin patrimonials, bancs o fons d’inversió.

Així doncs, si qui demanda és una d’aquestes persones físiques o entitats enumerades, preveu la reforma el següent:

  • Que amb la demanda s’aporti el títol pel qual s’és propietari o posseïdor de l’habitatge.
  • Que la demanda es pugui dirigir genèricament contra els desconeguts ocupants de l’habitatge i a qui es trobi habitant-lo.
  • Que si el demandant sol·licita l’entrega immediata de la possessió de l’habitatge, en el decret d’admissió de la demanda es requereixi als ocupants per a què aportin títol que justifiqui la seva situació possessòria en un termini molt breu de 5 dies. I si no s’aporta el títol en aquest termini, el jutjat dictarà interlocutòria acordant l’entrega de la possessió de l’habitatge al seu titular legítim, sense possibilitat de recurs. Aquesta interlocutòria es podrà executar sigui qui sigui l’ocupant de l’habitatge en aquell moment.

A banda de donar una solució al temps per a recuperar l’habitatge ocupat il·legalment, la reforma també resol els problemes de notificació als ocupants, amb la qual cosa podem concloure que la mateixa podrà resultar molt satisfactòria per a molts petits propietaris afectats.

 

Anuncis

Novetat: la compravenda amb finançament per tercer al Codi Civil de Catalunya

firma

Començàvem l’any explicant-vos que el passat 1/01/2018 entrava en vigor el Llibre VI del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes i us avançàvem que llei introduïa un nou règim de la compravenda que s’apartava del sistema tradicional vigent fins avui a Catalunya.

Moltes són les diferències i les novetats que regula aquest últim llibre del CCCat i entre elles volem destacar avui la compravenda d’immobles amb previsió de finançament per un tercer, que trobem a l’article 621-49 CCCat dins la subsecció setena rubricada “Especialitats de la compravenda d’immobles”.

És innegable que recórrer al finançament d’un tercer (normalment entitat bancària) per poder adquirir una finca és un supòsit més que comú actualment. Molt sovint la part interessada en comprar un immoble, paral·lelament a aquesta operació, contacta amb un banc per aconseguir un préstec o crèdit que pugui destinar, en tot o en part, a pagar el preu per l’adquisició de la finca, o bé amb el banc titular del préstec hipotecari que grava la finca per tal de poder-s’hi subrogar.  Doncs bé, en aquest supòsit el CCCat ha previst una regulació específica en relació al desistiment de la compravenda quan aquest finançament (o subrogació) que es pretenia aconseguir pel comprador, finalment no es concedeix per l’entitat bancària.

L’article 621-49 CCCat estableix:

1. Si el contracte de compravenda preveu el finançament de tot o part del preu per una entitat de crèdit, el comprador, llevat de pacte en contra, pot desistir del contracte si justifica documentalment, en el termini pactat, la negativa de l’entitat designada a concedir el finançament o a acceptar la subrogació del comprador en la hipoteca que grava l’immoble, llevat que la denegació es derivi de la negligència del comprador.

2. El desistiment del comprador obliga el venedor a la devolució del preu que li hauria estat lliurat i, si escau, de les arres penitencials, i obliga el comprador a deixar el venedor en la mateixa situació en què s’hauria trobat si no s’hagués conclòs el contracte, sens perjudici del que estableix la legislació hipotecària.

Així doncs el CCCat regula que el comprador que veu frustrada l’operació de finançament (o de subrogació en el préstec o crèdit que grava la finca) per adquirir un immoble pugui desistir del contracte sense perdre el preu entregat a compte al venedor i/o les arres penitencials. Tanmateix, per poder desistir sense conseqüències, hauran de concórrer els següents requisits:

a) En primer lloc, que s’hagi fet constar que el comprador espera finançar-se per un tercer entitat de crèdit per pagar el preu al contracte privat de compravenda o a les arres penitencials atorgades entre comprador i venedor.

b) I segon, que el comprador justifiqui, dins del termini que es fixi, la negativa de l’entitat de crèdit a la concessió d’aquest finançament sense que existeixi negligència per part seva.

En tot cas, el comprador haurà de deixar al venedor en la mateixa situació en què s’hauria trobat si no s’hagués conclòs el contracte. És a dir, que ambdues parts quedin en la mateixa situació que tenien abans d’atorgar el contracte o les arres penitencials.

Si us esteu plantejant comprar un habitatge i recorrereu a un préstec hipotecari, no dubteu a exigir que la necessitat de finançament consti al contracte d’arres i/o al contracte privat de compravenda. De ben segur que no serà una qüestió pacífica a negociar amb el venedor, sobretot si aquest és un promotor o una entitat bancària, ja que el règim que contempla l’article 621-49 CCCat no és obligatori, podent les parts pactar el contrari o excloure aquesta possibilitat de desistiment sense conseqüències per al comprador.

Si en canvi sou venedors, compte amb introduir aquest pacte al contracte d’arres i/o al contracte privat de compravenda. Caldrà estudiar bé la situació i redactar en quins casos s’entendrà que hi ha negligència o fins i tot quins requisits ha de complir el comprador per entendre que compleix adequadament la recerca de finançament per pagar el preu de l’immoble.

Com sempre, és important assessorar-se en tot moment, però és essencial fer-ho abans de signar res, de forma preventiva, ja que s’eviten molts possibles problemes futurs. Per això, busqueu consell si heu de comprar o vendre aquest 2018 a Catalunya.

Important: nova regulació sobre la compravenda a Catalunya

house for saleEl passat 1/01/2018, a banda de celebrar l’entrada a un nou any, entrava en vigor el Llibre VI del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i als contractes, aprovat per la Llei 3/2017, de 15 de febrer. Malgrat que la norma es troba recorreguda davant el Tribunal Constitucional per la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat per part de l’Estat, i que ha estat suspesa durant 6 mesos, la suspensió s’ha alçat i la norma és plenament vigent a Catalunya.

Cal que recordem que el Dret Civil de Catalunya té eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que puguin establir-se en cada matèria i de les situacions que hagin de regir-se per l’estatut personal o altres normes d’extraterritorialitat, tal i com estableix l’article 111-3 del Codi Civil de Catalunya (en endavant, CCCat); com també que té caràcter de dret comú i, per tant, s’aplica supletòriament a la resta de lleis (art. 111-4 CCCat) i que les seves disposicions s’apliquen amb preferència a qualssevols altres, regint el dret supletori només en la mesura que no s’oposi a les disposicions del dret civil de Catalunya o els principis generals que l’informen (art. 111-5 CCCat).

Això suposa que a Catalunya a les matèries que regula aquest últim llibre del CCCat se’ls aplicarà aquesta nova regulació i no la continguda al Codi Civil espanyol.

El llibre VI del CCCat, com dèiem, és el relatiu a les obligacions i contractes, i en concret els contractes de compravenda, de mandat i de permuta, i la modificació i incorporació dels contractes regulats en lleis especials, substituint la Compilació de Dret Civil de Catalunya.

Es tracta, doncs, d’una regulació que afecta a bona part de les operacions més habituals en el tràfic, com són les compravendes. En un mercat en constant moviment, i més ara que el sector immobiliari ha recuperat alguna de la força perduda amb la crisi, cal que coneguem que la legislació catalana ja és aplicable i que, aproximant-se clarament als principis del Dret Contractual Europeu, s’allunya i diferencia clarament del règim tradicional de la compravenda que hem conegut fins ara.

Caldrà informar-se de quins són els canvis que afecten a la compravenda (també a les arres) i les seves conseqüències i, sobretot, adaptar els contractes que estàvem utilitzant fins ara. Però no només això, també serà necessari canviar la dinàmica comercial, la informació a proporcionar i canviar la resposta als conflictes que es puguin presentar un cop realitzada la compra o la venda.

En posteriors posts anirem veient pinzellades d’alguns dels canvis més rellevants.

Es mantenen els jutjats especialitzats per procediments de nul·litat de clàusules abusives en préstecs hipotecaris

La Comissió Permanent del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) va aprovar el passat 28/12/2017 el nou pla d’especialització de jutjats en matèria d’accions individuals sobre condicions generals incloses en els contractes de finançament amb garanties reals immobiliàries en què el prestatari sigui una persona física.

En vigor des d’ahir 1/01/2018, el pla substitueix l’anterior, en vigor des de l’1/06/2017, que va especialitzar un total de 54 Jutjats de Primera Instància (un per província i un en cada una de les principals illes de les Canàries i de les Balears).

El pla només preveu l’augment del número de jutges en mig centenar, així com també incrementar els lletrats de l’administració de justícia, entre d’altres mesures que suposen un pedaç a una solució que d’inici no va ser la més encertada. Com ja hem anat manifestant en algunes ocasions, que el pla s’hagi prorrogat amb alguns canvis no és una bona notícia a priori, atesa l’acumulació i el retard que aquests jutjats especialitzats tenen a dia d’avui.

Per més informació, us deixem la nota de premsa emesa pel CGPJ.

Apunts: Si em desestimen una pretensió principal però me n’estimen una de subsidiària, puc recórrer?

despaired-2261021_960_720

La resposta a aquesta pregunta és que . El Tribunal Suprem ha declarat en diverses sentències, com la recent de 16/10/2017 sobre nul·litat d’una clàusula sòl per falta de transparència, que:

“si desestimada al demandante en primera instancia su pretensión principal y estimada alguan de las subsidiarias, lo que pretende es que en la segunda instancia se estima dicha pretensión principal (…) habrá de interponer recurso de apelación o, en su caso, formular impugnación subsiguiente al recurso del demandado” Sentència 977/2011, de 12 de gener de 2012.

Refereix la recent resolució del Suprem que això és així perquè quan l’actor a la demanda acumula una pretensió principal i una o més de subsidiàries pel cas que la principal no s’estimés, s’entén que quan se li desestima la pretensió principal, però en canvi se li estima la subsidiària, se li nega la tutela judicial que demanava, encara que parcialment. Consegüentment la sentència de primera instància que resol desestimar la seva pretensió principal però estimar la subsidiària li resulta desfavorable, pressupòsit que el legitima per interposar recurs d’apel·lació contra la sentència sol·licitant que s’estimi la seva pretensió principal.

També ha resolt en aquest sentit la Sentència 178/2017, de 25 de març.

Costes en procediments de nul·litat de clàusules abusives abans de la STJUE 21/12/2016

judge-1587300_960_720

Costes sí? Costes no? L’interès que suscita aquesta qüestió és important especialment si sobre la mateixa ja s’ha pronunciat el Tribunal Suprem de forma clara. És per aquest motiu que ens en volem fer ressò avui.

Abans d’entrar en el fons, cal que centrem en quin supòsit de fet ens trobem. Es planteja al Tribunal Suprem si procedeix la condemna en costes a l’entitat bancària demandada en instància quan la qüestió prejudicial sobre la retroactivitat de la nul·litat de les clàusules terra al TJUE es trobava pendent de resolució abans de dictar-se la sentència en instància i posteriors recursos. L’entitat bancària recurrent al·lega que el fet que la retroactivitat “limitada” que declarava la Sentència del Tribunal Suprem de 9/05/2013 s’hagués posat en dubte a través d’aquesta qüestió prejudicial al TJUE, hauria de comportar no l’aplicació de la regla general del venciment (article 394.1, paràgraf primer de la LEC), sinó que s’apliqués l’excepció continguda en el mateix apartat 1 in fine, és a dir, que no se li imposin les costes de les instàncies per presentar el cas seriosos dubtes de dret sobre l’abast temporal dels efectes restitutoris de la nul·litat de la clàusula terra.

La Sentència del Tribunal Suprem 419/2017 de 4 de juliol, malgrat que reconeix que no manca de fonament el recurs de l’entitat bancària atès l’acord de la sala de 27/01/2017 sobre criteris d’admissió dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal, el qual preveu que el caràcter sobrevingut de la doctrina jurisprudencial pugui considerar-se per a resoldre sobre costes; no pot prescindir-se de certs elements tan rellevants en el cas concret com que: 1) el pronunciament afecta directament un consumidor que guanya en el litigi, i 2) que el canvi de doctrina jurisprudencial es deu a una sentència del TJUE (la de 21/12/2016) que es fonamenta essencialment en el dret dels consumidors a no estar vinculats per una clàusula abusiva. A més, entén que la modificació de la jurisprudència nacional es deu al que resol el TJUE i que el principi d’efectivitat del Dret de la UE no pot conculcar-se per una salvaguarda tan elevada de la seguretat jurídica que impedeixi o dificulti aquesta eficàcia del Dret de la UE.

Per tant, resol:

Pues bien, en virtud de todas las anteriores consideraciones esta sala considera que el criterio más ajustado al principio de no vinculación del consumidor a las cláusulas abusivas y al principio de efectividad del Derecho de la Unión es que las costas de las instancias en casos similares al presente se impongan al banco demandado. Las razones en que se concretan esas consideraciones son las siguientes:
1.ª) El principio del vencimiento, que se incorporó al ordenamiento procesal civil español, para los procesos declarativos, mediante la reforma de la Ley de Enjuiciamiento Civil de 1881 por la Ley 34/1984, de 6 de agosto, es desde entonces la regla general, pues se mantuvo en el art. 394.1 de la vigente Ley de Enjuiciamiento Civil de 2000 , de modo que la no imposición de costas al banco demandado supondría en este caso la aplicación de una salvedad a dicho principio en perjuicio del consumidor.
2.ª) Si en virtud de esa salvedad el consumidor recurrente en casación, pese a vencer en el litigio, tuviera que pagar íntegramente los gastos derivados de su defensa y representación en las instancias, o en su caso de informes periciales o pago de la tasa, no se restablecería la situación de hecho y de derecho a la que se habría dado si no hubiera existido la cláusula suelo abusiva, y por tanto el consumidor no quedaría indemne pese a contar a su favor con una norma procesal nacional cuya regla general le eximiría de esos gastos. En suma, se produciría un efecto disuasorio inverso, no para que los bancos dejaran de incluir las cláusulas suelo en los préstamos hipotecarios sino para que los consumidores no promovieran litigios por cantidades moderadas.
3.ª) La regla general del vencimiento en materia de costas procesales favorece la aplicación del principio de efectividad del Derecho de la Unión y, en cambio, la salvedad a dicha regla general supone un obstáculo para la aplicación de ese mismo principio.
4.ª) En el presente caso, además, la actividad procesal del banco demandado no se limitó a invocar a su favor la anterior doctrina jurisprudencial de esta sala sobre los efectos restitutorios derivados de la nulidad de la cláusula suelo. Muy al contrario, como con más detalle resulta de los antecedentes de hecho de la presente sentencia, antes de contestar a la demanda pidió la suspensión del curso de las actuaciones por prejudicialidad civil; al contestar a la demanda planteó dos excepciones procesales, se opuso totalmente a la nulidad de la cláusula suelo, no solo a la restitución de lo indebidamente cobrado en virtud de la misma, y reiteró su petición de suspensión por prejudicialidad civil, interesó subsidiariamente el sobreseimiento del litigio y, para el caso de no acordarse este, solicitó la desestimación total de la demanda; al recurrir en apelación reiteró de nuevo su petición de suspensión del curso de las actuaciones por prejudicialidad civil, pese a que ya había sido rechazada en la audiencia previa, e interesó la revocación total de la sentencia de primera instancia, es decir, no sólo del pronunciamiento que condenaba al banco a devolver todo lo percibido en virtud de la cláusula suelo; y en fin, al personarse ante esta sala, cuando todavía no se había dictado la sentencia del TJUE de 21 de diciembre de 2016 , interesó la inadmisión del recurso de casación del consumidor demandante, pero insistió en esta misma petición de inadmisión, con carácter principal, incluso después de haberse dictado dicha sentencia y ser entonces ya evidente que el recurso de casación estaba cargado de razón y correctamente formulado.

Sobre aquesta qüestió s’ha pronunciat novament el Tribunal Suprem en Sentència recent: la 554/2017 d’11 d’octubre, la qual reitera els arguments de la 419/2017 de 4 de juliol, transcrita anteriorment.